15
d'octubre
del
2013
La teulada del Museu Foto: N.S.El Museu de la ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC) de Terrassa vol recordar la figura de Max Cahner i expressar el seu condol per la seva mort ahir, als 76 anys. Com a Conseller de Cultura, havia estat l'impulsor de la compra del Vapor Aymerich, Amat i Jover i la de la seva reconversió en museu. És un dels edificis fabrils més emblemàtics del modernisme català i un dels més bells d'Europa.
El mNACTEC és un dels tres Museus Nacionals reconeguts pel Parlament de Catalunya. El Vapor Aymerich, Amat i Jover, antiga fàbrica tèxtil dissenyada per l'arquitecte Lluís Muncunill, va ser construït entre 1907 i 1908. L'any 1962 el vapor va quedar greument afectat per les rierada del 25 de setembre. Finalment amb la crisi del tèxtil dels 70 l'empresa va tancar les seves portes (1976).
Davant el projecte especulatiu immobiliari que contemplava l'enderroc del vapor, una campanya popular va aconseguir la seva salvaguarda aconseguint que la Generalitat de Catalunya compres el immoble el 1983.
Max Cahner, nascut a Bad Godesberg (Alemanya) el 3 de desembre de 1936, va fundar Nacionalistes d'Esquerres, del 1980 al 1984 va ser el primer conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, en el primer Govern de Jordi Pujol, com a independent. Cahner també va impulsar la creació de la Gran Enciclopèdia Catalana, amb Ramon Bastardes va impulsar la nova època de Serra d’Or (1959) i va crear Edicions 62 el 1961, que va dirigir fins el 1969, per a fundar després Curial Edicions Catalanes (1972).
Llicenciat en ciències químiques i doctor en filosofia i lletres i professor de literatura catalana a la Universitat de Barcelona (1975-2006), és autor d' Epistolari del Renaixement (1977-78) i Literatura de la revolució i la contrarevolució 1789-1849 (en tres volums: 1998, 2002 i 2005).
Durant tota la seva vida, va maldar per intensificar els lligams culturals i polítics amb el País Valencià, i la consciència de Països Catalans. En aquest sentit, va ser president de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) de Prada del 1985 al 1987 i 1992-94.
El 2007, preguntat sobre si havia assolit tots els objectius que s'havia marcat en assumir la conselleria de Cultura, responia : "Mai, en cap acció política de govern, s'assoleix tot. Sempre hi ha una cosa que forma part de la voluntat de fer-ho, però que no sempre es pot fer. Especialment quan es comença de zero. Em va tocar fer tot un departament! Van ser moltes coses que, quan somiàvem com seria el país quan el poguéssim gestionar, hi havia molts aspectes que ni t'esperaves que hauries de tocar."
Preguntat sobre quins aspectes creia que hauria d'haver arreglat i no havia pogut, responia: "Arreglar teatres vells, donar subvencions als castellers... Com que no pretenia entendre-hi de tot, donava confiança al departament. Crec que això va anar molt bé, perquè tothom hi estava implicat. Mai havíem fet res semblant a Catalunya, era una màquina nova. Jo vaig tenir sort. Diuen que sóc el conseller que va fer això i allò. No sé si ho vaig fer bé o malament, però vaig tenir la sort de tenir un equip que no me'l mereixia. Va haver-hi molta cohesió."
Impulsor del el dret a l'autodeterminació
Quan va ser diputat de CiU, el 1989, va propiciar que el Parlament reclamés el dret a l'autodeterminació del poble de Catalunya per primer cop des de la reinstauració de la Generalitat. Tècnicament, el Parlament va aprovar que "no renunciava" a l'exercici d'aquest dret. Per aconseguir-ho, va seguir la següent estratègia: Es va fer en comissió, un dia que a mi em va tocar presidir-la. Hi va haver una època que vaig militar a Convergència, quan era diputat. En una reunió del partit, el dia anterior, vaig dir què tenia intenció de fer. En Miquel Roca no va obrir la boca i en Jordi Pujol va dir que sí. No ho van valorar. Van pensar que seria una cosa qualsevol. A part de la mala cara d'en Roca, no es van assabentar de què volia dir. I per què serveix, això? És clar que serveix! Queda escrit al Diari Oficial!"
L'endemà mateix d'haver-ho proposat a CDC, va portar-ho al Parlament: "Va ser d'avui per demà, perquè era l'única manera que hauria pogut sortir. Si no, hi haurien hagut pressions sobre uns i altres. Un cop es va aprovar, en Pujol no va poder dir que s'havia fet sense el seu consentiment. Tots hi van passar de puntentes, perquè ningú no s'atrevia a dir "hem fet això", però tampoc no s'atrevien a dir que no s'hauria d'haver fet. Va sortir bé per casualitat." I reflexionava: "Només que els socialistes haguessin demanat que se suspengués la sessió, que és el que em feia por, perquè no tenien instruccions, això s'hagués perdut."
Homenatge a Sant Cugat
El 2011, la sala d'actes de l'Arxiu Nacional de Catalunya es va omplir per homenatjar Cahner. El director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, i el president d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Eliseu Climent, van destacar especialment el paper que havia jugat en la construcció nacional de Catalunya.
També van ressaltar l'extens llegat de Cahner, com el propi Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) i el Teatre Nacional de Catalunya (TNC), així com TV3 i Catalunya Ràdio.
Independentista des del primer moment
Cahner, cansat de CDC, va acabar abandonant el partit i fundant Acció Catalana el 1994. Un dels seus deixebles polítics més directes, Antoni Vives, regidor a l'Ajuntament de Barcelona per CDC, assegura d'ell que "era un home clar, sempre a favor de la pàtria". I ha reivindicat: "Va haver de pagar un preu molt alt per defensar el dret a l'autodeterminació quan ningú no ho feia."
De fet, Cahner sempre havia tingut clar que Catalunya tenia dret a decidir el seu propi futur. "Estem dins d'Espanya no per voluntat, sinó perquè la història ens hi ha portat", assegurava.