Martí Colomer: «El tèxtil de Terrassa ha sortit de l'UCI»

 Colomer, al despatx de casa seva, amb una peça que reuneix els seus dos mons: el tèxtil i l'hoquei Foto: Joan Manel Oller

Martí Colomer ha estat durant vuit anys el president de l'Institut Industrial de Terrassa i acaba de rebre la Medalla d'Honor de la Cambra de Comerç i Indústria. La seva trajectòria en el món de l’esport i en l’economia terrassenca ha esdevingut un exemple de virtuts cíviques. Per aquesta raó, l’Ajuntament de Terrassa el va premiar amb la Medalla d’Honor de la Ciutat. Sobresurt especialment la seva contribució a haver forjat l’esperit olímpic.

Martí Colomer ha destacat també com a empresari actiu, el qual ha apostat per la innovació i la cooperació com a eines clau per superar moments econòmics difícils i per potenciar la competitivitat. També és un dels membres del consell editorial de La Torre .
És cert que hi ha una revifalla del sector tèxtil en general, i a Terrassa en particular? Si més no, hi ha agents econòmics i universitaris que diuen que és així.

Alguna cosa hi ha, alguna cosa es mou, certament. El que passa és que la situació global de l'economia és complicada. Una dada que deixa entreveure com estem: per primera vegada a la patronal Cecot les ofertes de feina han superat la demanda. I es busquen especialitats que fins ara no s'havien ni pensat. Podem dir que el tèxtil reviu.

I en el sector del tèxtil terrassenc en concret?
Com sempre és el parent pobre. Però en el món industrial és el primer de rebre i el primer que se'n surt i que comença a notar el canvi de tendència en positiu. Potser és el que passarà ara. Sí que hi hem detectat brots verds. Podríem dir que hi ha indicis que ens permeten afirmar que el sector tèxtil ha sortit de l'UCI.

Ens esperen grans alegries en un temps raonable?
No exactament. Il·lusions sí, moltes, i justificades. La crisi dura tant que en el fons arribem a pensar que per sortir-ne hem d'anar al campi qui pugui. Pensar que arribaran les ajudes, com passava fa uns anys, s'ha d'oblidar del tot.

I doncs?
Cadascú ha de moure's i tirar endavant, i em penso que és el que està passant. Els que han aguantat, amb totes les dificultats del món, es mereixen un premi. Els hi toca. Quantes filatures hi ha? Poquíssimes. Per poca feina que hi hagi, han d'anar plenes. Una de les preocupacions que té el món empresarial és que en el moment que tot, de debò, arrenqui, es reactivi, faltaran màquines i gent preparada per portar-les.

En el camí de la crisi s'han perdut moltes coses, hi està d'acord?
Hem perdut tot un patrimoni que difícilment recuperarem. Jo em pregunto on trobarem els teixidors i els filadors, els contramestres... On són aquesta pobra gent? Molts s'han mort, i d'altres es dediquen a altres feines. Fins i tot de cambrer.

Deia que el tèxtil tradicionalment és el primer a caure i el primer a reaccionar. En sap les raons?
Quan hi ha necessitats, les famílies allarguen la vida de les peces de roba. En canvi el pa s'ha de comprar cada dia. Ha de venir per aquí. El que està clar és que la preponderància del tèxtil a Terrassa és història, s'ha acabat. El que passa és que lluitem per mantenir les tradicions. La indústria és el que realment crea llocs de treball.

Cap on va avui el sector?
Tenen molta sortida els teixits tècnics.

Que són...
Estan aplicats a sectors on tradicionalment no hi entrava el sector tèxtil. En un automòbil hi ha un 19 per cent de material tèxtil. Són teixits i no teixits. Als asfalts de les carreteres hi ha material tèxtil.

Hem de canviar de concepte, d'idea?
El tèxtil no són només les tovalloles i les camises, o la roba, tot i que també.

L'exportació és una de les grans sortides per a les empreses locals.
El mercat que més mira ara el tèxtil és l'Àsia. Hi ha nínxols importants d'exportació fins i tot a la Xina.

Perquè a la Xina?
Perquè el tema de les petites sèries els ve gran. No és que no les vulguin, sinó que no saben com fer-ho. En aquest país nostre, de tontos no en som. Que creixi l'exportació gairebé de manera exponencial és que hem entès per on havíem d'anar per ensortir-nos de la crisi. I una cosa, les bosses de contractació, l'INEM, haurien de ser d'àmbit europeu avui en dia. Si em surt una feina a Suècia o a Luxemburg, me n'hi vaig. Ara sembla que no podem anar a treballar a 15 quilòmetres de Terrassa.

La gent torna a fer estudis tèxtils a l'UPC i ja no desapareixeran.
És molt i molt important. Hi ha 34 nois i noies que fan primer i segon curs. Això va costar molt d'arrencar en aquesta ciutat, i s'havia de mantenir. És un gran patrimoni i una mostra del que és Terrassa des de fa molts anys.

Per què n'hi ha demanda una altra vegada?
M'imagino que cada cop hi ha més persones que busquen estudiar carreres amb una sortida professional garantida. Del sector tèxtil hi ha demanda. Tothom que surt de la Escola Industrial de la ciutat està col·locat perquè les empreses del país busquen aquest tipus de perfil. Una altra qüestió és que hi ha grans variants, coses a fer, inventar, fins i tot al nostre sector. És quelcom que podem veure dia a dia arreu. Les aplicacions tèxtils tenen sortida. Hi ha una revifada indubtable del tèxtil a Terrassa, amb voluntat d'innovació, estudis universitaris i de formació professional, noves tecnologies, nous camps a investigar... Crec que hi ha prou elements per estar relativament optimista, malgrat que ningú diu que les coses seran fàcils.

També es crearan noves empreses? Sembla que fer-ho pot ser tota una aventura amb molt de risc afegit.
Hi ha una mica de tot. A l'Institut Industrial tenim 124 socis, la gran majoria de Terrassa. En aquests cal reconèixer que hi ha alguns tallerets petits.

I la tèndència a l'alça d'associats hi és?
Hi és, hi és, i ja tocava. El 2006 teníem gairebé 300 socis. La crisi va fer estralls. N'han desaparegut la meitat. Hi eren i ja no hi són. N'hem perdut el 50 per cent. Si parlem de llocs de treball, més.

Ara s'ha aturat la sagnia?
Diria que sí. Hi ha entitats que han estat en stand by i que ara tornen a treure el cap amb l'arribada de noves comandes. La defensa de l'empresa ha estat numantina en alguns cassos. El que em preocupa és el que hem perdut, que ja no recuperarem mai, segons el meu parer, és clar.

Un altre aspecte del que es parla és la relocalització. Ho han vist a Terrassa?
Alguns de l'aventura xinesa han tornat, però no en conec cap de la ciutat. Sí que tens una sensació que hi ha coses que tornem a fer aquí.

Com per exemple?
Les sèries curtes i les especialitats, on hi ha valor afegit important, on no entren els xinesos perquè no es volen entretenir. A la Xina el que li fa mal és que no serveix alhora. Nosaltres això sí que ho fem bé.

Deia que mai tornarem a veure més de 300 empreses tèxtils a Terrassa.
Efectivament. Si les coses van mitjanament bé, com espero, el que passarà és que hi haurà empreses que creixeran.

Li preguntava si no es crearan  empreses noves?
Potser sí que en sortirà alguna de nova, però serà l'excepció. Sempre passa quan hi ha necessitats. Repeteixo, el que em neguiteja és
la manca de personal qualificat.

I a què atribueix que malgrat la situació econòmica el tèxtil terrassenc segueix resistint?
Som molt tossuts, hi ha una tradició, tenim molta gent que s'estima el sector, tenim universitats, laboratoris, empreses, museus i centres de documentació, l'Institut Industrial...

I tenim competència?
Els nostres veïns. Però sempre he considerat que la competència és bona i necessària.