Una rentadora revolucionària

La rentadora història que es guarda al Museu de la Ciència Foto: Mnactec

Una de les primeres rentadores elèctriques, que van suposar tota una revolució en les tasques domèstiques i van contribuir a alleugerir les dures feines que assumien les dones, forma part del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), a l'antic Vapor Aymerich, Amat i Jover. La peça és una joia. És del model-marca Filip Mafrans, datada en el primer quart del segle XX, i fabricada a Lovaina (Bèlgica).
 
Filip Mafrans va obrir l’any 1915 una botiga de rentadores agrícoles i de fusta a la ciutat belga de Lovaina prop de Brussel·les, després de la Primera Guerra Mundial Mafrans ampliaria el seu negoci incorporant-hi també escalfadors i altres aparells elèctrics d'ús domèstic. La botiga d'en Filip Mafrans encara existeix a Lovaina i avui és regentada pels seus néts. Les primeres rentadores s'havien començat a desenvolupar a finals del segle XVIII, i varen anar millorant durant el segle XIX encara que sempre com a estris d'ús molt minoritari. La construcció i comercialització massiva de rentadores i, per tant, la seva introducció en les capes socials més populars no van arribar fins ben entrat el segle XX. La irrupció de la rentadora en aquestes llars va suposar tota una revolució domèstica i contribuí a alleugerir les dures feines que havien d'assumir les dones.

Les rentadores veritablement automàtiques, amb comandaments de temps i possibilitat d'executar diferents programes, no es desenvoluparien fins a la segona meitat del segle XX de la mà de companyies nord-americanes com la  Bendix Corporation o la General Electric. Aquesta rentadora de principis del segle XX construïda per Filip Mafrans segueix el patró de disseny de les rentadores manuals del segle XIX, que eren de fusta i amb forma de cubell, en aquest cas, però, la força motriu ja és generada per un petit motor elèctric extern. Quan es feia la bugada s'havia de parar molt de compte a no esquitxar d’aigua aquest motor donat que això podia provocar la seva avaria.

La tasca de rentar la roba havia estat fins a principis del segle passat una de les feines domèstiques més feixugues. I és que fins al segle XX la majoria de les llars populars tenien manca d’aigua corrent, fet que provocava que la bugada s’hagués de fer sovint fora del domicili familiar, a la vora d’un riu o en un safareig comunal, amb un considerable esforç físic i unes condicions climatològiques que podien ser molt adverses a l’hivern.
Aquesta dificultat per rentar la roba, sumada als escassos mitjans econòmics per comprar-ne de nova, tenia com a natural conseqüència que anar amb roba neta fos un privilegi que la majoria del poble no es pogués permetre habitualment, això tenia una incidència negativa en termes de salubritat i higiene, sobretot en èpoques d’epidèmies.