18
de novembre
del
2014
Actualitzat
a les
10:44h
Terrassa és filla de la indústria i la immigració –com Catalunya– i ho és en una relació dialèctica, que generarà fortes contradiccions entre una burgesia caciquil i explotadora i una classe obrera que lluitarà per recuperar els drets usurpats pel cop d’Estat franquista. El creixement demogràfic i econòmic, juntament amb la lluita de classes, col·locarà la ciutat en el mapa econòmic i polític de l’Espanya franquista.
La burgesia industrial terrassenca, nucli central de la classe dominant, bastirà un nou món, així al llarg del segle XX iniciarà uns canvis tecnològics transcendentals que milloraran la producció, incrementaran la productivitat i lògicament els seus beneficis.
La producció de llana regenerada, el pentinatge i la filatura d’estam, amb productes d'alta qualitat, donaran pas a la diversificació industrial, el gènere de punt i la construcció de maquinària tèxtil i la de components elèctrics gràcies a l’energia elèctrica, convertint la vella Ègara en una de les grans fàbriques de Catalunya i Espanya.
Neix un sector bancari
Per garantir aquesta expansió calien recursos financers, humans i noves institucions de caire econòmic i polític. Així va néixer un important sector bancari (Caixa d’Estalvis de Terrassa o el Banc de Terrassa), una escola superior d’indústries dedicada a la formació de tècnics tèxtils i noves institucions (Cambra de Comerç o Institut Industrial de Terrassa). La burgesia terrassenca, recolzada pels grans propietaris, mostrarà una extraordinària endogàmia que la convertirà en un cercle tancat i cohesionat d'unes poques famílies; sotmeses i alhora representades políticament per Alfons Sala i el salisme, que fent gala de terrassenquisme defensava llurs interessos privats i de classe, recolzat en un paternalisme reaccionari, monàrquic, anticatalanista i catòlic. La burgesia local tenia, però, un objectiu molt més ambiciós, volia influir en la promulgació de lleis que afavorissin llurs interessos (el manteniment dels aranzels, proteccionisme o legislació laboral), i això ho va fer des de Madrid, on sempre va tenir una important presència.
Petits cercles empresarials
La burgesia industrial controlarà el poder polític municipal, situant els seus homes a l’Ajuntament, però les decisions transcendentals es prendran sempre en petits cercles empresarials. Políticament, el salisme anirà apropant-se a posicions filofeixistes, així, Sala serà a Catalunya l’home del Bloque Nacional de Calvo Sotelo, defensant la unitat d’Espanya, la jerarquia, el corporativisme i el catolicisme.
La derrota de la República democràtica permetrà el retorn de la burgesia al poder i recuperarà les seves fàbriques en bon estat i preparades per a la producció. El nou règim li va retre homenatge i reconeixement públic abans de la seva mort, el 1945. La burgesia terrassenca havia demostrat el rebuig a qualsevol possibilitat d’acord amb els treballadors des dels temps de la Junta Local de l’Institut de Reformes Socials. El recurs a la força, sigui del Sometent o mitjançant els sindicats lliures que controlava o amb el suport de l’Exèrcit com en els cops d’Estat de Primo de Rivera o Franco, mostraven el seva naturalesa antidemocràtica.
La dura repressió exercida per la Falange d’Emili Matalonga era acceptada per tal de garantir el seu poder, posat en perill durant el període republicà. La comparsa feixista era això, malgrat que alguns del seus membres no en fossin conscients; el poder real restava de nou en els que sempre havien manat a la ciutat.
La riuada del 1962 deixa al descobert la brutalitat i la inhumanitat de la societat capitalista, de la dictadura franquista i del poder local. La nova forma d’enriquiment de la burgesia era l’especulació urbanística, facilitada pel més radical, inhumà, criminal i interessat "laissez faire" de les autoritats de la dictadura, els veritables responsables de la tragèdia.
Terrassa era una ciutat en construcció –havia passat dels 45.081 habitants del 1940 als 161.679 del 1975– i un espai d’especulació però alhora també d’una forta conflictivitat, el control social ja no era tan senzill. El bloc de poder salista s’anava debilitant, els grans empresaris fugen cap a Barcelona. Terrassa és el lloc on està la fàbrica, però no un espai de relacions socials d’alt nivell. La crisi del tèxtil posarà punt final al vell salisme.
Però la burgesia anirà fent un nou camí ara de la mà de l’Opus Dei. Així l’alcalde Josep Clapés representa l’inici del canvi, que es consolidarà amb Josep Donadeu. Els vell bloc salista s’integrarà, en bona part, en aquest grup polític religiós que controlarà part del poder des dels anys seixanta a Espanya.
De tota manera les institucions empresarials terrassenques continuaren sent decisives en les polítiques locals desenvolupades, no serà fins a la caiguda del règim franquista que aquest bloc de poder perdrà la seva capacitat d’influència i apareixeran noves formes de relació entre el món empresarial i el poder democràtic. Relacions complexes i difícils d’harmonitzar, car uns defensen interessos privats i els altres, els de tota la societat.
La burgesia industrial terrassenca, nucli central de la classe dominant, bastirà un nou món, així al llarg del segle XX iniciarà uns canvis tecnològics transcendentals que milloraran la producció, incrementaran la productivitat i lògicament els seus beneficis.
La producció de llana regenerada, el pentinatge i la filatura d’estam, amb productes d'alta qualitat, donaran pas a la diversificació industrial, el gènere de punt i la construcció de maquinària tèxtil i la de components elèctrics gràcies a l’energia elèctrica, convertint la vella Ègara en una de les grans fàbriques de Catalunya i Espanya.
Neix un sector bancari
Per garantir aquesta expansió calien recursos financers, humans i noves institucions de caire econòmic i polític. Així va néixer un important sector bancari (Caixa d’Estalvis de Terrassa o el Banc de Terrassa), una escola superior d’indústries dedicada a la formació de tècnics tèxtils i noves institucions (Cambra de Comerç o Institut Industrial de Terrassa). La burgesia terrassenca, recolzada pels grans propietaris, mostrarà una extraordinària endogàmia que la convertirà en un cercle tancat i cohesionat d'unes poques famílies; sotmeses i alhora representades políticament per Alfons Sala i el salisme, que fent gala de terrassenquisme defensava llurs interessos privats i de classe, recolzat en un paternalisme reaccionari, monàrquic, anticatalanista i catòlic. La burgesia local tenia, però, un objectiu molt més ambiciós, volia influir en la promulgació de lleis que afavorissin llurs interessos (el manteniment dels aranzels, proteccionisme o legislació laboral), i això ho va fer des de Madrid, on sempre va tenir una important presència.
Petits cercles empresarials
La burgesia industrial controlarà el poder polític municipal, situant els seus homes a l’Ajuntament, però les decisions transcendentals es prendran sempre en petits cercles empresarials. Políticament, el salisme anirà apropant-se a posicions filofeixistes, així, Sala serà a Catalunya l’home del Bloque Nacional de Calvo Sotelo, defensant la unitat d’Espanya, la jerarquia, el corporativisme i el catolicisme.
La derrota de la República democràtica permetrà el retorn de la burgesia al poder i recuperarà les seves fàbriques en bon estat i preparades per a la producció. El nou règim li va retre homenatge i reconeixement públic abans de la seva mort, el 1945. La burgesia terrassenca havia demostrat el rebuig a qualsevol possibilitat d’acord amb els treballadors des dels temps de la Junta Local de l’Institut de Reformes Socials. El recurs a la força, sigui del Sometent o mitjançant els sindicats lliures que controlava o amb el suport de l’Exèrcit com en els cops d’Estat de Primo de Rivera o Franco, mostraven el seva naturalesa antidemocràtica.
La dura repressió exercida per la Falange d’Emili Matalonga era acceptada per tal de garantir el seu poder, posat en perill durant el període republicà. La comparsa feixista era això, malgrat que alguns del seus membres no en fossin conscients; el poder real restava de nou en els que sempre havien manat a la ciutat.
La riuada del 1962 deixa al descobert la brutalitat i la inhumanitat de la societat capitalista, de la dictadura franquista i del poder local. La nova forma d’enriquiment de la burgesia era l’especulació urbanística, facilitada pel més radical, inhumà, criminal i interessat "laissez faire" de les autoritats de la dictadura, els veritables responsables de la tragèdia.
Terrassa era una ciutat en construcció –havia passat dels 45.081 habitants del 1940 als 161.679 del 1975– i un espai d’especulació però alhora també d’una forta conflictivitat, el control social ja no era tan senzill. El bloc de poder salista s’anava debilitant, els grans empresaris fugen cap a Barcelona. Terrassa és el lloc on està la fàbrica, però no un espai de relacions socials d’alt nivell. La crisi del tèxtil posarà punt final al vell salisme.
Però la burgesia anirà fent un nou camí ara de la mà de l’Opus Dei. Així l’alcalde Josep Clapés representa l’inici del canvi, que es consolidarà amb Josep Donadeu. Els vell bloc salista s’integrarà, en bona part, en aquest grup polític religiós que controlarà part del poder des dels anys seixanta a Espanya.
De tota manera les institucions empresarials terrassenques continuaren sent decisives en les polítiques locals desenvolupades, no serà fins a la caiguda del règim franquista que aquest bloc de poder perdrà la seva capacitat d’influència i apareixeran noves formes de relació entre el món empresarial i el poder democràtic. Relacions complexes i difícils d’harmonitzar, car uns defensen interessos privats i els altres, els de tota la societat.