Residus del franquisme a Terrassa

Gairebé 40 anys després de la mort de Franco, la ciutat manté noms de carrers, plaques, distincions i monuments que recorden la dictadura

per Joan Manel Oller, 16 d'abril de 2013 a les 08:47 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 16 d'abril de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Estàtua d'Alfons Sala, fundador de la Unión Monárquica Nacional, al Passeig Foto: Toni Fages

El franquisme va ser un règim dictatorial vigent a Espanya entre 1939 i 1975. Fa 38 anys que és va tancar una de les etapes més fosques en la història del país. Avui encara en resten alguns residus a ciutats com Terrassa. El règim no va sobreviure a la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975, però després de 40 anys no s'han fet desaparèixer el 100 per cent dels símbols, escultures, noms de carrers i distincions que el franquisme

va imposar. 

El 26 de gener de 1942 el ple acordava concedir la Medalla d'Or al general Francisco  Franco Bahamonde. Se li va lliurar el 13 març de 1946, i se li va retirar ja en democràcia,

el 30 d'octubre 2003. I, just en el 70è aniversari de l’inici de la Guerra Civil, l’Ajuntament
condemnava el cop d'Estat. Però hi ha d'altres referències i personatges estretament lligats a la dictadura que mantenen la distinció, lliurada o concedida entre els anys posteriors al final de la Guerra Civil i 1967. 

Hi ha el cas d'Alfons Sala i Argemí, industrial i polític i l'exemple per excel·lència del caciquisme. El seu cas és segurament el més obert a discussió, atès que, a la seva vinculació amb el règim i amb la dictadura de Primo de Rivera, s'hi afegeix una tasca ingent que va beneficiar Terrassa. Segons els llistats oficials de l'Ajuntament, la ciutat manté la Medalla d'Or a José Ibáñez Martín (ministre d’Educació Nacional); Delegación Comarcal de los Excombatientes; Joaquín Ruiz Giménez (ministre d’Educació Nacional); Ejército Español (no es va lliurar mai), i Josep Clapés Targarona (exalcalde).

També romanen vigents les medalles d'or al mèrit esportiu (1960-1978) a Joan Antoni Samaranch Torelló (delegat provincial d'Esports, president de la Diputació de Barcelona i president del Comitè Olímpic Internacional); José Antonio Elola Olaso (delegat nacional de Educación Física y Deportes) i també a Josep Clapés Targarona.

"PLAZA DE LOS CAÍDOS"
El Monument als Caiguts no va ser desmuntat fins l'any 1991, 16 anys després de la mort de Franco i un any abans dels Jocs Olímpics de Barcelona. Inicialment instal·lat a la plaça del Doctor Robert (anomenada en aquell temps Plaza de los Caídos), fou desmantellat i les seves escultures es van instal·lar al cementiri, on ara se l'anomena Monument a les Víctimes de la Guerra. Ha estat un procés de reconversió i reaprofitament que es va fer sense massa soroll i gairebé d'amagatotis per no despertar susceptibilitats. Una obra de grans dimensions com aquella que presidia una gran rotonda al bell mig de la ciutat es
va desmuntar i bona part de les seves peces es van fer servir per bastir els murs d'una de les ampliacions del cementiri municipal. 

Aquest monument de caire franquista i que va costar 1.200.000 pessetes de l’època (poc més de 6.000 euros) va ser inaugurat el 24 de gener del 1944 i era obra de l’arquitecte Frederic Vinyals i l’escultor Jaume Bazin. No es va enderrocar fins a l’any en què es va començar a construir l’aparcament subterrani del Passeig. Al llarg del temps la ciutat
ha mantingut la retolació dels carrers sense canvis, llevat dels moments polítics. En el segle XIX, van començar a modificar els noms durant la primera República, quan es van substituir les denominacions monàrquiques per personatges revolucionaris: les vies d'Amàlia, de Ferran, d'Isabel II i de Princesa van passar a ser de Serrano, de Topete, de Baldrich i de Prim, respectivament. 

Quan es va proclamar la Segona República, l'abril del 1931 i, també, quan va esclatar la Guerra Civil, es va procedir a canviar el noms de molts dels que tenien un marcat caire eclesiàstic o un accent de l’antic règim.

OLOR A REPUBLICANISME
En acabar l'enfrontament bèl·lic, la dictadura franquista va esborrar tot el que feia flaire a republicà i va castellanitzar totes les denominacions. El 1979, amb l’adveniment de la democràcia, es van restituir les denominacions tradicionals i populars dels carrers
i places i es van catalanitzar i substituir el noms polítics que havien imposat durant la dictadura, després d'una campanya de la Crida a la Solidaritat que moltes vegades va portar els seus militants a ser detinguts per la Policia Municipal.

Terrassa encara té carrers dedicats a persones que van estar vinculades amb el règim feixista: Salvador Gros, un voluntari de la División Azul (a la Cogullada); Comte d'Ègara, Alfons Sala, fundador de la Unión Monárquica Nacional; Josep Maria Palau, regidor franquista (a Ègara); Josep Tapiolas, president del Partido Tradicionalista (a Ègara); Miquel Palomares, dirigent d'Acción Católica (a Sant Pere Nord); Eugeni d'Ors, Jefe Nacional de Bellas Artes i intel.lectual del franquisme (a Can Boada); Simeó Garcia, alcalde franquista del barri de les Fonts (a les Fonts); Bisbe Castelltort, bisbe durant els anys 1957-60 (a Ègara), i el Bisbe Sanahuja, bisbe durant els anys 1944-70 (a les Fonts).

També actualment hi ha carrers dedicats a aquelles persones que el règim va considerar “caídos por Dios y por España”, com Antoni Barata (a Can Roca), Francesc Salvans (a Sant Pere), Mossèn Josep Moncau (a la Cogullada) i Mossèn Parramón (a les Fonts).
Però, a part dels carrers, encara queden més coses simbòliques, com, per exemple les plaques del Ministerio de la Vivienda, amb el "yugo y las flechas", en algunes cases de la ciutat. La tasca de grups com la JERC i de l'Ajuntament de Terrassa ha fet que ara pràcticament siguin testimonials i només restin a les parets dels edificis algunes marques.
Des del Consistori hi ha el compromís de retirar-les si se'ls fa avinent. 

En referència als carrers, hi ha com a casos més significatius el de Josep Tapioles, un personatge que durant la República va ser un conspirador, va participar activament en el cop d’Estat del 18 de juliol i va col·laborar durant la Guerra Civil amb els franquistes, i quan va acabar la guerra va esdevenir un dels homes més importants de la Falange a la ciutat de Terrassa.

DESAPERCEBUTS
Hi ha alguns noms de passat franquista que passen desapercebuts, per la seva ubicació més perifèrica o per la personalitat menys rellevant en les seves activitats vinculades
amb el règim anterior. Entre aquests darrers, el del doctor José María Albiñana Sanz, un destacat ultradretà. Els seus seguidors formaven uns escamots paramilitars que s'anomenaven els Legionarios de Albiñana. Va morir assassinat a Madrid l'agost de 1936.
En el cas del carrer del Doctor Albiñana, en què la recuperació del nom anterior, Fermín Salvochea, va portar a un enfrontament entre defensors i detractors, es va acabar resolent amb una decisió que ocasionés menys trastorns: carrer d'Albiñana, municipi
del Baix Penedès. Semblant amb el que va passar amb el carrer de la Batalla de Teruel, avui de Terol, municipi d'Aragó.

 

Participació