Jordi Grau: «Cal exposar els gegants al públic»

per Carles Batalla, 6 de maig de 2013 a les 13:35 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de maig de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
 Jordi Grau, al seu taller Foto: C.B.

La cuca del drac, els Gegants modernistes i els 32 Capgròs de l'any són les obres més conegudes del terrassenc Jordi Grau.


És més difícil fer un capgròs o un gegant?
Un capgròs és tanta figura, tanta feina. Com més figura i com més detalls té, més hores. Per sota no hi pots anar perquè serà feble i si et passes pesarà massa.

Se sent escultor o artesà?
Són escultures al carrer, és art. Artesà no, perquè faig una figura única; també faig algunes cosetes que es podrien anomenar artesanes, petites produccions de sèrie.


Hi ha alguns materials més agraïts a l'hora de treballar?
El cartró, que no fa pudor, a diferència del poliester. El cartró el pots treballar amb les mans i no és tòxic. Tots els materials tenen un límit i la gent a vegades no ho accepta: el poliester és molt fort però té un envelliment ràpid, el cartró també envelleix, els cops li fan més mal, el desgast és major però permet més reparacions.

S'ha d'estar molt preparat físicament per dur un gegant?
No, és entrenament. Fa molts anys venia un noi als Geganters que era un nyicris i va començar provant de portar els petits i va acabar portant la geganta grossa. I hi havia un home immens, el posaves allà a sota i res de res.

Quins requisits mínims han de tenir aquestes figures?
S'han d'omplir amb el gruix corresponent de resina i cartró i amb els reforços interiors que toquen, ben fet, ben soldat i collat i ben pintat amb una pintura a l'oli. Les pintures que no són a l'oli s'enfosqueixen molt amb el sol, en canvi, la pintura a l'oli, tant al cartró com al polièster, té més resistència, acostuma a tornar-se més pàl·lida amb el sol. Les altres pintures, el sol les engreixa de color: si fas una barreja rara de colors es pot tornar com un vampir.

Inverteix moltes hores en les figures però la major part del temps estan en un magatzem...
És un dels grans reptes de Terrassa, jo sempre he reclamat que els gegants han d'estar exposats en una Casa de la Festa Major, igual que a Vilafranca, Tortosa o Barcelona: un espai públic on hi puguin anar les escoles, que són la base de la cultura popular. Tenim el material escolar a punt per arrencar. Ara perquè no hi ha diners, però abans era per falta de voluntat, i hem de recordar que  són un patrimoni de la ciutat. Quan regalo el Capgròs de l'any no el regalo pas a l'Ajuntament sinó als terrassencs. Està molt bé que la gent pugui veure els Gegants antics al Principal però ho veig com una cosa provisional.

Quin és el límit entre la realitat i la caricatura?
Amb els capgrossos faig un punt de caricatura, perquè realço les faccions, normalment sempre ha estat una cosa bastant seriosa, tot i que el capgròs és el bufó. El capgròs riu perquè el que va dins s'hi vegi, si no té la boca oberta no sap on va. S'ha d'exagerar: quan riem, normalment la boca no l'obrim tant, per tant l'has de falsejar, obrir-la més o no posar les dents de sota, i queda grotesc. No acostumo a passar-me, excepte si m'ho demanen. Els gegants els faig grotescos perquè normalment són personatges inventats. Segons quin polític quedaria bé de capgròs, però segons qui, tenir-ne un en clau d'escarni seria massa honor.

 

Participació