Al qui fou carter del centre

 Solís era el carter del centre de la ciutat Foto: Fundació Torre del Palau

Fa dos dissabtes va morir Antonio Solís Calvillo (Lucena 1947 – Terrassa 2013), el qui durant més de trenta anys va ser el carter del centre, plaça Vella, carrer Major, Gavatxons, etc. una massa llarga malaltia se'l va endur. El vaig conèixer ja fa més de trenta-cinc anys en la meva estada  com a capellà al barri de Ca n'Anglada. Era de mena treballador i amb unes ganes de superar-se i d'aprendre fora mida. Metòdic, servicial i amable amb tothom. Ho puc ben acreditar i ho fan també els seus companys d'ofici i els veïns que rebien les cartes de la seva ma dia rere dia, any rere any.

Disposat sempre a fer un favor a qui fos més enllà de l'estricta obligació laboral. Estimava tothom començant pels seus la Maria, la seva esposa i l'Oriol el seu fill. El trobaran a faltar: les seves delicadeses, el seu cuinar, etc.. S’'apuntava a tot el que podia aprendre sense cap recança: cuinar, planxar, informàtica, català –recordo d'aquells anys que des  del Grup de Colònies de la Parròquia vam endegar a l'Escola Aymerich i Gilabertó un curset de català i el director que no estava massa per aquesta feina ens va col·locar a l'aula de pàrvuls amb unes cadiretes que s'alçaven un pam i mig del terra i l'Antonio i d'altres amb la seva alçada allà assegudets-.

S'havia jubilat feia un parell d'anys i tenia molts projectes que la malaltia, injusta com totes, li ha segat. El recordo fent de monitor i esforçant-se en fer el curs al costat dels més joves sense cap complexe, revisant la feina feta per tal de millorar-la, assitia regularment a totes les sortides que fèiem. Recordo una anada a Taizè el 1978, per Pasqua. Hi anàrem un bona colla dels diferents grups de joves de la Parròquia on posàvem en comú les nostres vides i intentàvem apropar-les a l'ensenyament dels Evangelis de Jesús, oberts sempre al barri, a les persones com a centre d'atenció preferent. Fou membre del Consell Parroquial.

Va col·laborar activament en la reconstrucció i adaptació de la Rectoria de la Selva per convertir-la en casa de colònies. No oblidaré mai una sortida, la segona intentona que fèiem, per pujar a l'Aneto. El temps no ens va acompanyar i no va poder ser, vam fer nit a Benasque  dormint en una tenda, vam passar un fred com mai de tal manera que sense adonar-se'n es posà a rentar els plats amb els guants de llana i tots ens férem un tip de riure. Uns anys es va fer càrrec de l'empresa -poca broma- de portar els comptes de la loteria de Nadal i ell meticulós com era feia les anotacions primero 'a lápiz luego a tinta'.

En fi una persona que es feia estimar per les seves generoses actituds i predisposició al servei als altres, bàsic pel que fou el seu ofici de carter tants anys, aquí rau el secret del seu èxit professional que ha fet que fos estimat per tothom. Els seus companys carters, -n'hi havia una bona representació a l'enterrament-, li van retre amb la seva presència el seu darrer homenatge. No hi podien ser tots per mor del servei públic que ens ofereixen però és de justícia recordar que quan es va jubilar va rebre amb agraïment -m'ho va comentar en ben diverses ocasions-  el reconeixement de tots els seus companys carters.

I acabo: pocs dies abans de morir veient que s'acabava la seva vida el vam visitar a l'Hospital de Terrassa amb mossèn  Lluís Bonet que li va portar el viàtic i també va rebre confiadament i serena l'unció dels malalts en presència de la Maria, l'Oriol, la seva germana Carmen i jo mateix. La Maria em deia que la nit anterior li comentava: ¡será que me estoy muriendo?' i la Maria l'animava procurant que no patís fent el cor fort, i essent al seu costat fins al darrer moment, com es mereixia l'Antonio, conscient fins al darrer moment, tot i mantenir l'esperança i així fou com se l'acomiadà. Antonio, que al Cel ens puguem veure!