La bombolla immobiliària va convertir Terrassa en una autèntica mina d'or. Les immobiliàries i els bancs van jugar fort i les grues van convertir-se en un element més del paisatge urbà. Terrassa creixia a un ritme gairebé de rècord any rere any i la població augmentava exponencialment. Però, al final, l'ampolla de vidre es va trencar. Les agències immobiliàries van començar a tancar, els constructors deixaven de guanyar diners a dojo, els treballadors es quedaven a l'atur. I ara és la segona ciutat de Catalunya amb més pisos nous buits, en un moment de dificultats econòmiques i de desnonaments periòdics.
Hi ha molts habitatges al mercat i cap recurs per comprar-los. Baixen i baixen, i els preus són cada cop més assequibles, però tant li fa. El mercat està aturat, gairebé mort, i la gent no té ganes d'embrancar-se en aventures quan les xifres d'aturats s'enlairen fins a sostres desconeguts i quan es divisen pocs brots verds.
Terrassa va ser un model del que no s'ha de fer. Ens vam equivocar. La ciutat no va aprendre de les crisis anteriors. Un dia Terrassa va ser tota una fàbrica tèxtil, i la crisi del sector la va fer patir molt més que altres. La lliçó semblava que s'havia entès: mai més un monocultiu econòmic, el secret era disposar d'un teixit comercial i empresarial amb múltiples arrels, de manera que si una s'assecava, les altres podien sobreviure.
Tot anava bé fins que va arribar la crisi. Comença a ser hora de passar balanç, de pensar en el futur i de recordar el passat, mirar bé què es fa en època de bonança, no apostar per una única font de riquesa, i anar cap al model més fiable, el de la diversificació, el que afecta una part però permet a la resta, a la ciutat, sobreviure