Noelia Hernández, coordinadora de l'associació Foto: C.B. "Molta gent creu que no som capaços d'aprendre o defensar-nos, se sorprenen quan anem a la universitat, es pensen que som dependents o que tenim alguna discapacitat psíquica i no és així. Hi ha altres discapacitats més visibles, en el nostre cas ens veiem molt afectats perquè som els últims a assabentar-nos de les coses."
Amb un to ferm però serè i sense ressentiments s'expressa la Noelia Hernández (35 anys), coordinadora de l'Associació de Sords de Terrassa.
L'entitat va néixer el 1981 per lluitar i defensar les persones sordes. Compta amb una quarantena de socis dins d'una ciutat en la qual calculen que hi ha unes 300 persones amb aquesta afectació de la capacitat auditiva. Hi treballen com a voluntaris (els intèrprets sí que cobren) Noelia Hernández, José Mercader (president), Vicky Pàmies (secretària i oïdora) i Guillem Morera (tresorer).
Els obstacles
Els tòpics, l'estigmatització pròpia de les minories i una societat encara molt acústica dificulten la integració social dels sords. Un dels principals errors és pensar que són sordmuts, un perfil inexistent. "Mut vol dir que les cordes vocals no et funcionen, hi ha muts oïdors. Si no hi sents, per modular la teva veu és molt difícil, per això la llengua de signes és molt visual. No sentir ens dificulta parlar, tots compartim un problema de comunicació", explica la Noelia.
L'autonomia s'aconsegueix gràcies a un intèrpret i a un logopeda. "El més important és l'educació bilingüe, aprendre la llengua escrita i l'oral. Encara s'han de millorar moltes coses." Per exemple, tenir clara la diferència entre els sords de naixement (prelocutius) i els postlocutius, és a dir, oïdors que s'hi tornen per malaltia, vacuna o accident, que ja han après un llenguatge oral i tenen unes necessitats diferents. "Per al sord de naixement integrar els coneixements és complicat però una persona sorda de naixement accepta millor la seva sordesa que una que s'hi torna", recorda la Noelia.
La seguretat i la "construcció com a persones" ve donada, sobretot, per la Llengua de Signes Catalana (LSC), "una llengua, no un llenguatge, no som mims". Lligada a una cultura i una història catalanes (fet que la diferencia de la Llengua de Signes Espanyola), el 2010 el Parlament la va reconèixer com a minoria lingüística (ha de difondre-la i protegir-la) i fa dos mesos la Generalitat va aprovar el Consell Social de la Llengua de Signes, representació d'associacions i entitats per protegir-la. A diferència de la llengua oral, s'acostuma a estructurar així: subjecte, objecte, verb.
La Noelia, professora del cicle d'interpretació i investigadora de la LSC a la UPF, imparteix cursos teòrico-pràctics reconeguts com a crèdits de lliure elecció i com a punts per a les oposicions. L'oferta de l'entitat inclou cursos de formació per a oïdors i sords, serveis d'intèrpret (acompanyar els sords al metge o als jutjats), conferències o difusió a les escoles.
Escassedat d'ajuts
Les activitats han disminuït en proporció a la baixada de l'ajut municipal. Així doncs, demanen sensibilitat i empatia al nou equip de govern, al qual insten a una reunió.
Com a signes d'esperança, la creació d'un grau superior de llengua de signes, la tasca de l'Illescat (Institut de Llengua de Signes Catalana), l'augment dels recursos visuals (vídeos, pantalles i internet) o la reactivació parcial del servei laboral de la Fesoca (Federació de Persones Sordes de Catalunya), interromput els últims sis mesos per manca de subvencions de la Generalitat. Aquesta eina és bàsica per trobar feina i donar formació a un col·lectiu poc integrat al món laboral que molts cops s'ha de conformar amb feines poc qualificades (fàbriques, magatzems, neteja...).
I pel que fa a incloure la discapacitat al currículum, la Noelia ho té clar. "És millor posar-ho perquè és la meva identitat, ja hi estic acostumada. A vegades m'agradaria sentir el mar, música o persones que em coneixen, però la curiositat m'ha durat una setmana. Sóc sorda i moriré així."