Enric sanllehí (Terrassa, 1970) és historiador i geògraf. Treballa a l'Observatori Econòmic i Social de la Sostenibilitat de Terrassa i és membre del Centre d'Estudis Històrics. El 2009 va presentar amb Lurdes Plans i Josep Lluís Lorca la primera fase de "Memòria rural de Terrassa", un encàrrec de l'Associació Sant Galderic al CEHT. Aquesta setmana, n'acaba de presentar, en solitari, la segona part.
Què és la "Memòria rural"?
Es tracta d'un projecte de recuperació de la memòria històrica amb la finalitat de crear un fons local d'història oral centrat en la temàtica agrícola. A Terrassa ja tenim diversos fons d'història oral però són de temàtica tèxtil o relacionats amb el franquisme, cap referent a l'agricultura. No hem fet cap estudi, només volíem tenir una font documental més que quedarà a l'Arxiu dipositada perquè tothom qui vulgui la pugui consultar.
Com es van seleccionar els personatges?
La va fer l'Associació Sant Galderic amb els contactes que tenen, ja que molts havien estat socis de l'antiga cooperativa agrícola. Quan vam fer la selecció dels deu primers érem conscients que ens en deixàvem molts i que en calien més. Per això n'hem fet cinc més.
Això és poc o bastant?
És bastant. Estem parlant d'un període que va des de la Guerra Civil o una mica abans fins a l'actualitat. En aquests anys, Terrassa ha canviat moltíssim a causa de l'expansió de la trama urbana i això va provocar que molts masos deixessin de tenir activitat.
Què aporta l'oralitat?
El punt de vista del protagonista. Les entrevistes estaven plantejades perquè ens proporcionessin dos tipus d'informacions. Per un costat, la trajectòria personal de l'entrevistat -on va néixer, d'on venien els seus pares, com van anar a parar al mas o si era propietat dels seus avantpassats, com van aprendre les tècniques agrícoles, i quan van deixar l'activitat o si encara estan en actiu.
I per l'altra?
La informació que es refereix a la finca, quin tipus d'explotació era -parcers, masovers o propietaris-, quin tipus de conreu - secà, regadiu, vinya, olivera, hortes, etcètera-, com va anar canviant amb el temps o com es va mantenir. Tenim situacions bastant diverses.
Tenen els protagonistes algun tret comú?
Els uneix Terrassa, una ciutat industrial, un entorn metropolità i una forta pressió per l'ús del sòl, en el qual l'agricultura hi ha sortit perdent de forma sistemàtica. Per això, aquest fons és molt peculiar.
Hi va haver algun període en què els masos patissin més?
Als anys 60 i 70 va ser el moment en què la majoria de persones que hem entrevistat van deixar l'activitat del mas o la van haver de compaginar amb activitats relacionades amb la indústria o el sector serveis. Hi ha diferents estratègies de vida davant de la pèrdua de rendiments. La competència del treball industrial és molt forta en el sentit que representa un sou segur i en un moment en què es necessitava mà d'obra.
Hi havia una Terrassa agrícola?
Cal dir que a Terrassa no hi ha una terra excessivament bona perquè no hi ha massa regadiu, i això provocava certes dificultats. Però sí que va haver-hi un moment en què es va produir una expansió de la vinya i es feia vi. Per què es va deixar de fer? Hi ha molts factors. La gràcia d'aquesta memòria és que ens permet poder esbrinar o saber l'opinió de la gent que va viure aquells fets de primera mà.
Per què era tan important fer ara aquesta memòria?
Parlem d'una generació que se'n va i que va viure uns canvis molt importants, una generació que vivia a la postguerra amb condicions gairebé d'autosuficiència en el seu mas amb el seu bestiar i el seu hort. Era una Terrassa molt diferent, d'això no fa tants anys i ara ens sembla inconcebible.
Hi havia masos dins de la trama urbana de Terrassa?
Sí, per exemple, l'Antoni Santamaria, de Can Tusell, explica que el seu mas estava situat a la carretera de Matadepera amb el carrer Ample. Fins als anys setanta, hi va ser i hi treballaven de pagès, però de mica en mica les terres se li van anar encongint. I això estava molt a prop del centre de la ciutat. Ara mateix es fa difícil d'entendre que es mantinguessin aquests masos dins del casc urbà, tot i que n'hi ha algun que encara funciona, com Can Figueras o Can Canya, que porta el mateix masover i és l'únic ramat d'ovelles que encara hi ha a Terrassa.
En quines condicions vivien els agricultors i pagesos?
Era diversa. N'hi havia que no tenien llum perquè el seu mas estava situat a dos quilòmetres del casc urbà i portar la línia fins allà costava uns diners. Estem parlant dels anys de la guerra i la postguerra, que van ser molt durs. Això sí, l'aliment el tenien garantit. N'hi havia que tenien excedents i que van apostar per intensificar la producció dels horts i aprofitar el mercat potencial que era tenir una ciutat com Terrassa a tocar. D'altres tenien i alguns encara tenen parada al Mercat.
S'ha valorat la història agrícola de la nostra ciutat?
Gens o molt poc. La historiografia oficial s'ha centrat en el tèxtil, la industrialització o la part política. L'agricultura no s'ha treballat, almenys al període contemporani.
Hi haurà una tercera part de la "Memòria rural"?
Estaria bé. Som conscients que no els hem fet tots i sempre queden històries per descobrir. Però el primordial era recollir la informació abans que es perdés. Potser ara no es valorarà perquè tots tenim algun avantpassat no gaire llunyà que era pagès però, d'aquí 50 anys, pocs recordaran que Terrassa també va ser agrícola.