Una de les reunions del grup Nova Vida al local de l'associació de veïns del Segle XX Foto: C.B. "No et donem una pastilla i et cures. La teràpia dura tota la vida, és un programa de creixement personal". La reflexió del Pere il·lustra tant la gravetat com la invisibilitat de la ludopatia. Nova Vida es va fundar fa dos anys i tots els dimarts es reuneixen durant dues hores a l'associació de veïns del Segle XX. Era una ampliació de Només per Avui, sorgida fa vuit anys i que es troba els dissabtes.
Totes dues formen part de Nous Jugadors, originària de Los Angeles, de finals de la dècada dels 50. Va arribar a l'estat als anys 80 i actualment hi ha 32 grups a tota la península, deu dels quals es troben a Catalunya (dos a Terrassa). Hi va gent de totes les classes socials, professions i edats i, si bé no hi ha un perfil concret, la presència masculina és superior i cada vegada s'hi incorporen més joves.
Les trobades, obertes a tothom, s'estructuren de manera similar a les dels alcohòlics anònims: un moderador recorda els principis del grup, les seves característiques (està desvinculat de qualsevol ideologia política i opció religiosa) i uns quants testimonis expliquen la seva experiència. Visions colpidores com les de l'Antonio, que va començar a jugar als bars als 15 anys. "Et penses que controles la màquina i no és veritat. Em gastava tot el sou, robava a casa, regirava l'habitació dels meus pares".
El Jordi encara va ser més precoç, als 9 anys ja es tancava a l'habitació per fer travesses i volia deixar els estudis a sisè d'EGB. "L'únic que evolucionava era la meva immaduresa". Qualificat per ell mateix com un "jugador i un gastador compulsiu", en una nit afortunada a Sant Pere de Ribes va guanyar milions de pessetes que amb prou feines li van durar cinc mesos. "Els diners m'han enverinat, no recordo la vida sense el joc, vaig convèncer el meu pare que podia viure d'això".
Les noves tecnologies li van fer descobrir un paradís a les apostes d'Internet, a les quals destinava 15 hores diàries. Les reunions li han canviat la vida i fa un any i mig que està "net". "Vaig sentir la meva vida narrada per algú altre i vaig buidar la motxilla que duia. El Lucas encara és més gràfic. "Venim aquí quan ens adonem que el joc ens governa".
Set anys a la presó
La història del Pere és la més frapant. Sense record d'una data concreta, va començar a freqüentar bingos i també casinos. "Robava tot el que podia a l'empresa fins que ho van descobrir i em van acomiadar". La seva dona el va apuntar en un grup de Barcelona però ni s'hi va presentar. "Li vaig dir que jo era Déu i que me'n sortiria sol. És un autoengany. Sentia ràbia i impotència perquè volia deixar-ho però no podia".
El procés era vertiginós i no veia el fons del pou. "Podia entrar en un bar a les cinc de la tarda i sortir-ne a les tres de la matinada". Fins i tot va demanar que li prohibissin l'entrada als casinos de Catalunya però aleshores s'escapava per jugar a Andorra o a Aragó.
"Hi ha tres estats: la bogeria, la mort o la presó". Després d'un intent de suïcidi i de set anys entre reixes, el 2004 va crear Només per Avui. Una decisió crucial per canviar el seu rumb i el del seu entorn familiar. "Em va impactar veure gent que explicava les seves misèries rient. Volia ser feliç com ells i viure, perquè en l'espiral del joc no vius, només vius pel joc".
Fa quatre anys que no juga a res, ni tan sols al parxís. Per si de cas, no duu monedes a la butxaca. "El joc pot tornar en qualsevol moment, només depèn de 20 cèntims. No diem que no jugarem mai més".
Gam-Anon, per als familiars dels jugadors
Paral·lelament a Nova Vida i Només per Avui, el 2007 es va crear a Terrassa Gam-anon, l'associació de familiars de jugadors, que es reuneix cada dissabte al matí. "Aprens escoltant", diu la Marina, la dona del Pere. Admet que el joc encara "és un tabú" i defineix l'evolució emocional dels afectats. "La gent hi ve molt malament perquè no sap per on tirar i al principi es pensen que se'n poden sortir sols i ràpidament.
El primer sentiment és la ràbia, no entens res, et culpes de tot". Molta gent va indistintament a les reunions dels tres grups i el més habitual és que, els qui se'n surten, hi tornin per explicar la seva història i crear empatia amb els nouvinguts. La Marina subratlla la dificultat de detectar la malaltia. "No és com l'alcohòlic, que ja el veus. En el joc poden passar anys fins que no descobreixis el que passa". Els grups, als quals no assisteix cap professional mèdic, enforteix els lligams amb convivències que es fan un cop l'any amb associacions idèntiques de tot l'estat. El 2013 la cita serà a Cantàbria.