La vida més enllà de l'alcaldia

Manuel Royes

El Ministerio de Gobernación va nomenar alcalde de Terrassa Miquel Onandia Nunell (1904-1974) el 1964. Va ocupar l'alcaldia fins al 1970. Onandia va demanar el relleu a petició pròpia, una forma de transició habitual en els darrers anys del franquisme. El governador Tomás Pelayo Ros va decidir posar al càrrec Josep Donadeu i desestimar altres noms com els de l'industrial Narcís Bacardit i el del president de l'Atlètic, Jaume Galí.

El nou alcalde tenia 45 anys i estava vinculat a una petita empresa tèxtil. S'havia incorporat a l'Ajuntament el 1966 pel terç corporatiu. Era professor mercantil i censor jurat de comptes. El setembre de 1970 era nomenat sotsgovernador civil de Barcelona. Calia un relleu a l'alcaldia de Terrassa en un moment delicat socialment i políticament. Domènec Jofresa i Vellsolà, tinent d'alcalde d'Urbanisme, es convertia en la primera autoritat local.

El 1979, i després de les primeres eleccions democràtiques, Manuel Royes i Vila va assumir la màxima responsabilitat. Va romandre al càrrec 23 anys, fins que va deixar pas a Pere Navarro, que ara ha cedit la cadira a Jordi Ballart.

L'alcalde de la transició i el primer sorgit de les urnes afirmen que després de deixar el càrrec mai van tenir la intenció de tornar-hi. Royes i Jofresa diuen que mai els va passar pel cap. Un perquè estava "cansat després de 23 anys i perquè hi havia persones més joves i preparades com Pere Navarro". L'altre, Domènec Jofresa, "perquè sempre vaig tenir molt clar que vaig ser alcalde per casualitat, perquè m'ho van demanar i perquè algú s'havia de fer càrrec de la ciutat en aquell període".

La vida postalcaldia dels dos va ser molt diferent. Manuel Royes va seguir ostentant altes responsabilitats a la Diputació de Barcelona, a Madrid i al Consorci de la Zona Franca i també fou diputat al Parlament.  Jofresa sí que va estar vinculat a la política local i lligat a Convergència, però des d'una segona línia de foc.

Manuel Royes, pel seu tarannà i sobretot per la durada del seu mandat, és encara una persona molt coneguda a la ciutat. Precisament, diu que una de les coses que més li agraden és trobar-se gent pel carrer, xerrar amb ella i escoltar com li diuen "adéu Manuel" o "adéu senyor Royes".

Sense protagonisme
Segurament a la vorera contrària hi ha Domènec Jofresa. Poca gent seria capaç de dir el nom de l'alcalde de la ciutat entre 1977 i 1979. És un dels alcaldes menys coneguts tot i la transcendència del moment en què va exercir el càrrec. "Ja m'està bé. No tinc cap afany de protagonisme", remarca ara als 82 anys i amb una salut i una claredat d'idees envejables.

Manuel Royes afirma que ara no té feina però se la busca, i ha encetat col·laboracions desinteressades amb diverses organitzacions no governamentals. També forma part del consell editorial del diari La Torre. Royes situa entre els seus principals èxits com a alcalde els plans d'ordenació, el parc de Vallparadís i el soterrament de la línia dels ferrocarrils de la Renfe. "Tenia una ciutat de 165.000 habitants, i ara hem passat a més de 215.000. Era un moment de fer projectes, de relligar la ciutat, de fer una sola ciutat, socialment i urbanísticament."

L'exalcalde sempre ha reblat que va dedicar massa hores de la seva vida a les tasques polítiques. "Tornaria a fer el que vaig fer i tornaria a passar pel que vaig passar. Només canviaria una cosa: el temps de dedicació a la meva família. No vaig conèixer els meus fills. I ara descobreixo que, organitzant-me d'una altra manera, hagués pogut compatibilitzar-ho tot. Si tenia temps per a tots els actes polítics n'havia de tenir per dedicar a la meva família."

Royes també té unes paraules de suport per a Pere Navarro, de qui ressalta la seva valentia d'afrontar un repte com encapçalar el PSC en uns moments de baixada i de futur incert. "A Terrassa ha fet una gran feina i ha estat molt proper a tota la gent del carrer."

I una referència al futur nou alcalde, Jordi Ballart. "Està preparat, sens dubte, malgrat els seus 32 anys. Jo vaig assumir l'alcaldia amb 38, i amb molt poca experiència en la gestió d'un ajuntament. Vàrem haver d'aprendre moltes coses."
Domènec Jofresa insisteix: "Jo no havia de ser l'alcalde, però a tothom a qui ho van oferir va dir que no. I jo vaig respondre afirmativament, per servir la meva ciutat. Jordi Pujol, després president de la Generalitat, gran amic meu, em va oferir ser el candidat de CiU a les eleccions municipals, i li vaig dir que no, que jo volia dedicar-me a la meva professió, sense deslligar-me del partit, on encara sóc."

Segons Jofresa, era una persona mal vista pels dirigents del règim "perquè anava a la meva i  no em controlaven". En aquell període decisiu de la història de la ciutat i del país "vaig haver de conviure amb gent de l'extrema dreta i de l'extrema esquerra, i no era gens fàcil. Ser alcalde em va costar molts diners. M'havia de pagar els desplaçaments a Madrid. No els tenia, i els vaig haver de manllevar".

Ara dedica bona part del seu temps a escriure novel·les basades en fets reals, a participar en tertúlies amb els seus amics i a treballar en favor de la independència de Catalunya. "Ho he fet sempre, i es pot veure i comprovar en els meus escrits dels primers anys".