Oficina d'Unnim a la Rambla d'Egara. Foto: Adrià Costa Sucursals bancàries a cada cantonada, agències immobiliàries, empreses de serveis de tota mena... La terciarització de l'economia, fruit de la ressaca olímpica, va desbancar una indústria potent que durant dècades havia marcat l'estructura econòmica de la ciutat i va posar les bases d'un creixement fins aleshores mai registrat, tant pel nombre d'empreses instal·lades com per població ocupada. Una època daurada de tretze anys que els efectes de la sotragada del 2007 han esborrat d'un cop de ploma.
El nombre d'empreses amb treballadors assalariats a la ciutat ha caigut d'un 24 per cent d'ençà de l'esclat de la crisi. De les 7.401 empreses registrades el 2007 s'ha passat a les 5.657 a 31 de desembre de 2011. Aquesta xifra situa el teixit empresarial egarenc a nivells de 1995 quan es comptabilitzaven només una vintena d'empreses menys.
Els estralls han estat molt més profunds que en el conjunt de Catalunya, on s'ha registrat la pèrdua del 8 per cent de les empreses. Pel que fa als treballadors autònoms sense empleats contractats, a la ciutat s'ha passat de 14.035 a 12.269, és a dir, un 14 per cent menys, 5 punts per sobre de la mitjana del país.
Més enllà de Terrassa ciutat, les empreses instal·lades a comarca han suportat millor el cop. D'ençà del 2007, Rellinars ha perdut el 19 per cent de les seves empreses, passant de 14 seus a 10, seguida de Vacarisses, que ha vist abaixar la persiana al 15 per cent dels negocis (de 142 empreses en queden 120), i Viladecavalls, on han tancat el 9 per cent de les empreses (hi ha registrades 164 empreses, 15 menys que fa cinc anys).
Brots verds a la comarca
En canvi, Ullastrell i Matadepera es desmarquen dels efectes nefastos de la crisi i presenten un saldo positiu, amb un increment del 8 per cent i el 2,5 per cent respectivament. Així, a Ullastrell s'han sumat a l'oferta empresarial existent quatre empreses, passant a tenir-ne un total de 55, i a Matadepera la crisi hi ha portat nou noves empreses. En total, 163 negocis tenen seu en aquesta població.
La tendència a la terciarització de l'economia encara s'accentuarà més en els propers anys, si bé els sectors dominants ja no seran la construcció i els serveis associats. De fet, a Terrassa s'han perdut en només quatre anys el 35% de les empreses dedicades al totxo, i tot i així, encara n'hi ha 899 de registrades.
"La patacada més forta se l'ha endut el sector de la construcció, que ha arrossegat els serveis associats com la fabricació de mobles, electrodomèstics i materials, i també el comerç que ho distribueix. Encara estem patint les conseqüències d'un creixement desmesurat de més d'una dècada que, de cop i volta amb l'esclat de la bombolla immobiliària, es va desintegrar. Per les característiques del terme municipal de Terrassa, el totxo va dominar clarament l'economia durant molts anys, i la caiguda ha arrossegat moltes empreses a reconvertir-se o a tancar directament", argumenta Antoni Monuera, responsable de promoció empresarial de la Cambra de Comerç.
Revolució industrial
La resta de sectors de l'economia no estan pas en millors condicions. El 16% de les empreses de serveis no vinculades a la construcció han tancat entre 2008 i 2011, mentre que les empreses industrials han disminuït en un 20,7%. Proporcionalment, l'agricultura també ha perdut pistonada, un 25% de les empreses han abandonat el mercat.
Tot plegat s'explica, segons Mourera, pel tancament de l'aixeta del crèdit de les entitats financeres al món empresarial: "no és que empreses del sector industrial o del comerç es vegin obligades a tancar o a reduir plantilla i estructura perquè no tinguin feina, que gairebé sempre en tenen, sinó perquè els falten recursos financers per fer aquesta feina que de ben segur cobrarien després. I això és el pitjor que pot passar si volem reflotar l'economia".
A més a més, el responsable de promoció empresarial de la Cambra lamenta que les entitats financeres, quan presten diners, ho facin a un preu molt elevat, sovint "abusiu", perquè això obliga les empreses a "ajustar activitat, i per tant, estructura, si volen sobreviure". L'ajustament de plantilles en les empreses de la ciutat també ha estat profund. Entre el 2007 i el 2011 s'han destruït el 28 per cent dels llocs de treball, situant l'ocupació a Terrassa a nivells de 1997, quan els assalariats se situaven per sota dels 50.000.
La punta màxima de treballadors ocupats en empreses es va registrar l'any 2005, amb 71.415 assalariats. En conjunt, la taxa d'atur a la ciutat, que inclou totes les tipologies de treballadors, s'enfila fins el 19,96 per cent.
Ningú no preveu una altra època daurada del totxo, i el sector serveis afronta també un canvi de cicle. I doncs, quin camí ha de prendre l'economia de la ciutat per garantir-se el futur? "L'economia productiva és la sortida que tenim, i dins d'aquesta, tenim el sector industrial com a principal motor. Tot allò que no sigui economia productiva, està molt bé, però necessitem ser motors de creació de valor en aquest sentit. Per tant, s'hauria d'aconseguir que les empreses industrials mantinguin les seves activitats aquí i que no pensin a deslocalitzar-se sinó a intentar donar valor i potenciar el nostre territori", exposa Antoni Mourera. Cal doncs, una segona revolució industrial a la ciutat.
La ressaca olímpica
L'eufòria generada pels Jocs Olímpics de l'any 1992 a Barcelona, representa, estadísticament, un gran biaix en l'evolució de l'estructura econòmica de Catalunya. A Terrassa, ciutat olímpica, els dos anys previs a Barcelona '92, van suposar tot un boom empresarial. Es van instal·lar 503 noves empreses, el 80 per cent de les quals del sector serveis i el 20 per cent de la construcció. El teixit empresarial de la ciutat havia crescut un 18 per cent de cop, i es registrava un creixement exponencial de l'0cupació, amb un 33 per cent més de treballadors ocupats a la ciutat.
lPerò en Cobi va deixar, a banda de grans infraestructures, una sotragada de curta durada. Només va ser un any, el 1993, però l'estructura econòmica de la ciutat se'n va ressentir molt.
En aquest període, el 10 per cent de les empreses van haver d'abaixar la persiana, i es van perdre un miler de llocs de treball, un 6 per cent del total. No obstant, a partir de l'any 1994, i a diferència d'altres grans ciutats, en què la crisi va ser més profunda, Terrassa va tornar a emergir. Això sí, amb un canvi de model econòmic. Menys indústria i més serveis i sector del totxo.
Aquell any, es creaven un miler de noves empreses i 2.700 llocs de treball nous. Arrencaven tretze anys de creixement espectacular –gairebé el 50 per cent- tant de creació de nous negocis com d'ocupació. Fins al crac del 2007.