Maccari: «Si algú s'ha enfadat per la meva estelada és el seu problema»

Sofía Maccari, a l'estadi olímpic d'hoquei herba de Londres, amb l'estelada. Foto: La Torre

L'única esportista que va celebrar una medalla als Jocs Olímpics de Londres amb l'estelada no és catalana, sinó argentina. Bé, és “mig argentina mig catalana”, segons va dir. Sofía Maccari , jugadora d'hoquei herba amb “Las Leonas” (la selecció femenina de l'Argentina), passa aquests dies les seves vacances a Catalunya. Quedem amb ella en un bar de Terrassa, la que va ser la seva ciutat durant set anys, quan jugava a l'Atlètic Terrassa (2002-2009). És simpàtica, natural i parla el català a la perfecció.

Dues setmanes després d'aconseguir la medalla de plata a Londres, com et trobes?
Estic molt contenta. Quan van passant els dies ets una mica més conscient del que has aconseguit. Una medalla de plata als Jocs Olímpics no és poca cosa. Volia la d'or, òbviament, però estic molt contenta.

Com et vas sentir en perdre la final contra Holanda?
Va ser molt fotut. L'equip anava a per l'or, perquè Argentina encara no la té i és l'única que ens falta. Quan puges al podi tot canvia i recordes tot el que has passat fins arribar fins allà. I sents una mica d'alegria.

Vas ser l'única esportista que va celebrar una medalla amb l'estelada. Com va anar tot plegat?
Quan estava jugant de final vaig veure a la graderia un noi amb una bandera catalana. I en aquell moment vaig pensar que quan acabés el partit se la demanaria per pujar amb la catalana i l'argentina al podi. Després em van dir que al podi no podíem pujar amb banderes. En acabar el partit, fèiem una volta saludant. Vaig veure el noi i li vaig demanar que em deixés la bandera. El noi no entenia res, però al final em va entendre i me la va llançar. Me la vaig lligar a la cintura i vaig començar a caminar, amb una altra bandera d'Argentina. No vaig pensar mai que sortiria una foto de mi amb l'estelada, mai. Era una mostra d'estima, per compartir el meu somni amb la gent que jo crec que m'ha ajudat molt a aconseguir-lo. Aquí he estat set anys i he après molt. Aquest acte ha tingut molta repercussió, en aquell moment no ho vaig pensar. Però a mi m'agrada. Si hi ha gent a qui no li agrada, és el seu problema. Jo en aquells moments estava molt emocionada, molt contenta, ho volia compartir així.

Després de conèixer la repercusió i les conseqüències que ha tingut, ho tornaries a fer?
Sí, i tant. No en tinc cap dubte. És cert que en ser una estelada i no una Senyera normal va xocar una mica. Ho tornaria a fer perquè ho vaig fer des de dins del cor, no té res de dolent. Com ja he dit, qui s'hagi enfadat, és el seu problema. Tinc molta estima per Catalunya i la seva gent i tornaria a fer-ho.

Vas piular: “El meu cor sempre serà mig argentí mig català”. Com vas aprendre a estimar Catalunya?
Quan et tracten tan bé, quan veus que la gent és sincera i oberta amb tu... formes part del lloc. M'agradava Catalunya, la llengua catalana... M'he sentit sempre tan còmode que realment em sento una mica catalana. Sempre que puc parlar amb gent d'aquí, ho faig.

Entens la reivindicació de la independència de Catalunya.
És un tema molt complicat. Has de saber-ne una mica per poder parlar. Òbviament no sé tot el que poden saber els catalans, però sempre he preguntat i indagat en el perquè de tot això. Em sembla que Catalunya aporta molt a Espanya i crec que podria ser un país independent i tirar endavant. Esperem que d'aquí uns anys ho sigui.

Durant els set anys que vas viure a Terrassa vas percebre atacs d'una part dels espanyols cap a Catalunya?
Sí. Crec que hi ha molta rivalitat d'Espanya contra Catalunya. Els espanyols necessiten molt de Catalunya, i quan els catalans parlen d'independitzar-se ataquen i ataquen, perquè realment Espanya necessita de Catalunya. És una cosa de necessitat i odi... Ho he notat als diaris, als viatges a Madrid... Em sembla que és normal, però no ho comparto gens ni mica. Crec que és una mica d'enveja.

Has compartit vestidor amb jugadores independentistes, algunes de les quals han jugat amb la selecció espanyola. T'han trasmès en algun moment que hi hagi dificultats en la convivència de la selecció pel fet nacional?
Hi ha bona harmonia, però és difícil. Per exemple per la llengua. He anat a veure jugadores com la Sílvia Bonastre, la Berta Bonastre, la Gigi Oliva... a concentracions de la selecció. Veia que parlaven en català i jo els preguntava si no es parlaven amb les altres, què feia l'equip quan elles parlaven català... I em deien: “Quan estem nosaltres soles parlem en català, però a l'equip no li agrada”. És complicat. Estic segura que els esportistes catalans voldrien jugar per Catalunya, ho sé; m'ho han dit moltes vegades. Però com va dir l'Àlex Fàbregas, si no pots fer una altra cosa jugues amb Espanya, però no sents el mateix, és lògic.

També volia parlar del cas Fàbregas. A Londres vas tenir l'oportunitat de coincidir amb la selecció espanyola masculina?
Els he vist, però no he parlat del tema. Vaig llegir l'entrevista i des que vaig venir a Catalunya he anat preguntant què havia passat. El noi deia la veritat, el que sentia. Això no ha d'afectar i posar malament ningú. És un sentiment que té l'Àlex. Em sembla molt bé el suport que ha rebut per part de la gent catalana.

Creus que hi haurien d'haver més jugadors en actiu que es manifestessin?
Molts esportistes pensen igual que l'Àlex. N'hi ha molts que són molt catalans i per por o per algun motiu no diuen res. És molt difícil la situació dels esportistes. La gent em pregunta per què cap català ha tret l'estelada i jo sí. Jo, estant a molts quilòmetres d'aquí, tinc més fàcil fer coses com mostrar l'estelada. Per als esportistes catalans és més difícil, la gent ho hauria d'entrendre i no fotre'ls tants pals.

Què en penses que no deixin celebrar èxits dels catalans als Jocs Olímpics amb banderes que no siguin espanyoles?
No està ben fet. És la nacionalitat de cada esportista, i això no hauria de fer res a la gent. Si jo vull pujar amb una bandera o una altra, allò és un esport. Cadascú ha de pujar al podi amb el que vulgui. En aquell moment tu penses en la gent que tu estimes, que t'ha ajudat... Si tu sents que el teu país és Catalunya no em sembla malament que vulguis pujar amb la teva bandera. És normal que a Espanya no els agradi, perquè estàs jugant per a Espanya. És una mica complicat.

Una selecció catalana tindria almenys tantes opcions com ara té l'espanyola?
Crec que Espanya no tindria opcions sense els catalans a les seleccions. El vuitanta per cent de l'equip, tant en nois com en noies, són catalans. L'hoquei està arrelat sobretot a Catalunya, i en especial a Terrassa. Una selecció catalana ho podria fer molt bé. Per petites coses com aquesta Espanya no vol que Catalunya s'independitzi.

S'apropa l'Onze de Setembre i s'està preparant una gran manifestació per la independència. Notes l'ambient?
Sí, ho he parlat amb molta gent i m'han preguntat si estaria aquí. He de marxar el dia 9, però m'agradaria molt estar aquí aquest dia, de veritat. Aportaria una miqueta, un petit gra de sorra. Però he de tornar a Argentina a treballar. Seguiré la manifestació per Internet i li donaré suport.

Creus que per als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro Catalunya serà ja un estat independent?
Em sembla que és massa d'hora, tal com va tot. Crec que encara trigarà una mica més. Costa molt. Quan tots els catalans lluitin pel mateix vindrà la recompensa. Encara veig gent que encara no ho té prou clar. També hi ha gent que té por, que no s'expressa totalment. Si tothom tira cap a la mateixa banda trigarà ben poc en arribar la independència. Quatre anys és poc temps, però espero qualsevol dia obrir un diari català i trobar una bona notícia.

Et planteges tornar a Terrassa a jugar o a viure?
M'agradaria molt tornar-hi per jugar. A viure... Quan un es va fent gran s'acosta més a la família i costa una mica. En arribar aquí aquests dies vaig dir que no marxaria mai més, però passen el dia i trobes a faltar estar a prop de la família. Però a jugar sí, a l'Atlètic. Vaig marxar sense dir adéu i voldria aportar una miqueta a l'equip.

Què esperes trobar-te el dia que tornis a Catalunya?
Tornaré, no sé quan. Sempre que fem viatges a Europa amb la selecció vinc a passar uns dies i a veure els amics. Vull trobar-me amb la gent més unida, lluitant pel que vulgui tota la gent catalana. M'agradaria tornar i no haver de passar per Madrid. Venir directament a Barcelona i que sigui Catalunya qui em posi el segell per entrar al país.