Presentació del llibre sobre la riuada Foto: La Torre Jaume Valls i Vila és un personatge, i no és estrany veure'l amb el seu barret i la seva inseparable pipa fumant tabac. Ben bé es pot considerar un dels històrics dins de l'Ajuntament de Terrassa. Va entrar-hi el 1980, com a tècnic superior, i encara hi és. Va néixer a Sabadell el 1948, però per una part té sang d'una família de llarga tradició terrassenca. I ara viu a Sant llorenç Savall, a la muntanya, allunyat dels sorolls de les dues grans capitals de la comarca. Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, va ser cap de premsa del Consistori egarenc, i un dels primers periodistes a Cataluna que va tenir molt clar que els Ajuntaments havien d'explicar la seva tasca a la ciutadania i disposar d'equips potents de comunicació.
Ha estat cap tècnic de solidaritat i cooperació internacional, responsable de projectes institucionals i és el comissari per a la commeroració del 50 aniversari de les rieres. Ha escrit llibres: "La ciutat de Terrassa"; "Conèixer el Vallès Occidental", "Terrassa Solidària" i "La Cooperació de Terrassa amb el Sud".
"El risc zero no existeix. El fet però és que la nostra ciutat es pot sentir avui molt més tranquil·la per a un possible fenomen de pluja torrencial, com el d'aquell dissortat 25 de setembre de 1962". Són algunes de les conclusions de Jaume Valls i Vila, autor de "La Riuada de 1962. La catàtrofe que sacsejà la Terrassa invertebrada del franquisme", llibre que apareix aquest Sant Jordi de 2012.
-Han passat 50 anys des de la riuada i mai s'havia fet un llibre amb cara i ulls sobre l'esdeveniment. Com és possible això davant la major tragèdia natural patida a Terrassa?
No ho sé, i és ben curiós. Els historiadors egarencs, molts i molt bons, sens dubte, mai hi han tingut tirada. Han estat més preocupats per altres coses. Potser els fets són massa recents i és més una tasca de periodista. Jo he fet un petit estudi, però només és el principi.
-Un dels grans enigmes és el nombre de morts. Ha aconseguit treure'n l'entrallat?
No massa. Finalment però, amb el que he investigat puc donar per més o menys bona la xifra de 327. Les autoritats franquistes van fer una feina mal feta, i massa vegades es van oblidar de les víctimes reals. Després de venir Franco a la ciutat només interessava explicar les bonances de la dictadura.
-La tragèdia, s'hagués pogut evitar?
La catàstrofe s'hauria pogut evitar, o si més no pal·liar, si la disciplina urbanística hagués funcionat, i si la xarxa de clavegueram, els torrents i el pas de les rieres per la ciutat hagués estat canalitzat de manera correcta.
-Van arribar moltes ajudes d'arreu de Catalunya, de l'Estat i del món. Al seu parer, qui van ser els màxims beneficiaris?
Sobretot, uns quants fabricants vinculats al franquisme, espavilats i sense massa escrúpols, que es van poder fer la seva caseta a Matadepera.
-Com era aquella Terrassa de principis dels anys 60?
Arribaven vuit immigrants cada dia, i es buscaven la vida. Trobaven feina i es construïen un habitatge on podien. La majoria se'n va anar a l'extraradi, a l'entorn o a dins de la llera de la Riera de Les Arenes. Eren zones on la ciutat perdia el nom, i les autoritats se'n despreocupaven. Les barraques no existien. Aquella gent és la que va patir la gran riuada. I també la de la Rambla, però les raons eren unes altres: els col·lectors excessivament petits de la part alta.
-És exagerat parlar d'un abans i un després de setembre del 62?
Res ja no seria igual, perquè les persones del centre i dels barris adquiririen consciència de la ciutat com un tot. La riuada va estimular la població dels barris a associar-se per poder millorar les seves condicions de vida, en paral·lel a les reivindicacions i negociacions. col·lectives per a l'avenç dels seus drets laborals.