La Rambla d'Ègara, després dels aiguats Foto: A.T. "Posàvem els morts en taüts fets de fusta sense envernissar, uns els posàvem a la caixa i altres a la tapa, i els portàvem fins al cementiri més proper d'on els recollíem, el de Terrassa o el de Rubí". És una de les dures històries de la riuada de 1962, la de Joan Andreví, de Manresa. Gràcies a la commemoració del 50 anys de la tragèdia, es poden conèixer testimonis de primera mà a través de tertúlies organitzades per l'ajuntament egarenc.
"Al Cementiri posàvem els cadàvers l'un al costat de l'altre i els netejàvem el fang amb una mànega. La majoria els trobàvem despullats, molt inflats i plens de fang, però recordo un home que tenia encara un tros de camisa arrapada al pit amb una pesseta la butxaca. Per desgràcia, només hi havia difunts, però l'important per a mi era poder trobar el màxim de persones possible perquè les seves desesperades famílies els poguessin plorar i enterrar dignament".
A l'entrada del Cementiri hi havia les fotografies dels cadàvers penjades i quan algun familiar els identificava "patia atacs de desesperació i calia agafar-lo entre uns quants per a vacunar-lo i acompanyar-lo. Vaig estar dotze dies a Terrassa col·laborant. Allò era el campi qui pugui i només menjàvem el que ens donava la gent (recordo els entrepans de xoriço) i dormia vestit al Cementiri. Va ser un treball intens. En aquells dotze dies no vaig canviar-me la roba ni em vaig poder rentar. El meu pare anava cada dia a la Creu Roja de Manresa a preguntar per mi fins que em van localitzar".
Ajudar va estar a punt de costar-li la vida. A conseqüència de les infeccions que va agafar per falta d'higiene va contraure una hepatitis molt greu. "Vaig haver d'estar-me tres mesos al llit i per la malaltia tenyia els llençols de color groc. Sort que era jove i fort i me’n vaig poder sortir”. Però des d'un primer moment havia tingut clar que faria alguna cosa.
"Era voluntari de la Creu Roja i escoltava per la ràdio que es necessitava ajuda. Vaig decidir anar-hi pel meu compte i risc, sense dir res a casa. Vaig deixar la moto en una benzinera per anar cap a Terrassa, ciutat on no havia estat mai, en un camió que hi transportava ajuda".
La gent cridava
Antonia Medina tenia 8 anys el 1962. "A les 4 va començar a ploure, cada cop més, i s'escoltaven els crits de la gent. A dos quarts d'onze de la nit tot era un caos. Els camions passaven plens de cadàvers per davant de casa. Al dia següent lluïa el sol. Però la imatge era desoladora, tot estava ple de fang, el pont sobre la riera penjava...
Gallines i porcs
Paco Calzado té avui 67 anys. "El 1962 era jove i a les 4 de la tarda, a la fàbrica, allò era una festa perquè vam deixar de treballar". Ell i els seus companys no tenien consciència de la magnitud de la tragèdia. A les 10 de la nit, quan van sortir, van començar a veure la realitat. "En arribar a les Arenes vam veure que no es podia creuar, i que l'aigua arrossegava gallines, porcs i vaques d'una granja". Una corda "miraculosa" els va permetre finalment passar, enmig d'un panorama "desolador". "Vèiem gent a les teulades i no els podíem ajudar".
Més testimonis
"Arribàrem a Barcelona amb la meva mare i els meus germans des d'Almeria el 29 de juny a la nit, després de vint-i-quatre hores de tren. El meu pare havia establert la residència a Terrassa, en venir uns mesos abans a treballar", explica Francesc Sánchez Elvira. "Havia llogat una petita casa en un soterrani del carrer del Consell dels Cent. Fou per a la meva família una veritable ratera en la riuada. No sabíem que pel darrera hi discorria el torrent Monner. Jo tenia dotze anys i vaig haver de retornar a Almeria pocs dies abans de la riuada, perquè començava el curs allí i estudiava amb beca. Quan la meva mare em va acomiadar a l'andana del tren, no sé dir el perquè, però vaig tenir la sensació que no la tornaria a veure mai més".
El 26 de setembre informaven per la ràdio de la riuada, però només parlaven dels morts a la Rambla i a la riera de les Arenes. "Per això vaig anar-me'n a dormir tranquil. A La Voz de Almeria vaig llegir la relació de morts i els cinc primeres eren de la meva família! No m'ho podia creure. La riuada havia matat la meva mare, Ana, els meus dos germans, Juan i Gabriel, d'onze i vuit anys, el meu oncle Francisco i la meva cosina germana Mari Carmen. El meu pare treballava de vigilant de nit, no sortia a la llista i probablement era viu, però no podíem parlar-hi perquè les línies telefòniques estaven tallades.
Després vam poder confirmar-ho. El tiet Francisco va sortir al carrer a demanar auxili, però ningú no el va ajudar, i l'aigua l'arrossegà fins al pas a la carretera de Matadepera. En intentar carregar-lo a un camió que recollia cadàvers, els va caure i va morir del cop. L'aigua va baixar amb una gran força pel torrent Monner, es va acumular darrera de l'edifici, en un solar sense edificar i, finalment, va rebentar les parets i va produir un gran esvoranc al soterrani dels carrers Consell dels Cent - Roca
i Roca, enduent-se la meva mare, que va anar a parar al carrer Major de Sant Pere, davant de l'antic Ajuntament. Al meu germà petit, en Gabriel, i a la meva cosina els trobaren ofegats a sota d'una taula, al mateix soterrani; i el gran, en Joan, que sabia nedar, també va aparèixer a casa, però dins d'un armari i sense macadures".