«Ballar és una manera de pensar»

El Teatre Alegria ha estat testimoni del retorn a la ciutat d'Àngels Margarit (1960), inclòs en la programació del CAET. Trenta anys avalen la credibilitat d'aquesta coreògrafa i ballarina, Premi Ciutat de Barcelona de les Arts Escèniques, Premi Estatal de Dansa en la modalitat de creació (2010) i tres vegades Premi Nacional de dansa. Al capdavant de la seva companyia (Mudances) des de 1985, el seu darrer company de fatigues és el suís Thomas Hauert, amb el qual forma un puzzle net i harmònic.

De què tracta "From B to B"?
Vol dir "Des de Barcelona a Brussel·les" i resumeix una proposta en un sentit geogràfic però també conceptual. Som dos creadors molt diferents i la idea era que cadascú anés cap a l'altre, des del punt A al B, acostar-te a l'altre que té un recorregut que tu desconeixes. El llenguatge és el protagonista d'aquest espectacle perquè ens entenem amb el moviment, que no cal que es tradueixi. Els dos parlem anglès i francès però no són llengües maternes. Vam començar a jugar fins aconseguir un espectacle de dansa que juga visualment amb llenguatge i parla de la comunicació

Com és el Thomas Hauert?
Té uns moviments molt especials i personals, té un cos diferent, sembla un nino que es munta i es desmunta. És molt musical, té una estètica pròpia. Som universos paral·lels perquè venim de generacions i bagatges diferents però vam sintonitzar ràpidament des del principi.

L'espectacle es va presentar al Grec de l'any passat i ha anat a diferents ciutats. Ha estat ben acollit?
Sí, la veritat és que ha anat molt bé. Les crítiques han estat molt positives, tant a la Bastilla de París com a Munic. És un espectacle que té més cabuda al circuit internacional perquè a Espanya hi ha poca programació.

Què és més important, la tècnica o el sentiment?
És una mescla de les dues coses. Si el sentiment no arriba ja pots tenir molta tècnica i de fet més que tècnica és virtuosisme físic. S'ha de tenir capacitat de crear i transcendir i comunicar coses als altres.

Què és per vostè la dansa?
Una manera de viure, de pensar i de traduir el món. Ballar és una manera de pensar. El diàleg del cos amb el cap que incentiva el pensament, que no està tancat al cervell. Pensa que les persones som fràgils i tenim poques coses en les quals agafar-nos. Per mi la dansa és una d'aquestes coses.

És més difícil emocionar només amb el gest i el moviment?
No és més difícil, depèn del context. La capacitat d'emocionar depèn molt del moment i de la persona i d'allò que ens és propi, d'aquelles coses que reconeixem i amb les quals ens identifiquem. En canvi, un espectacle que ofereix coses que no formen part de la nostra normalitat cultural ens resulta més incòmode. D'altra banda, el ritme i la dansa són tan primaris que t'atrapen més.

En quin moment es troba la dansa des del punt de vista qualitatiu i de ressò mediàtic?
Vivim en un moment molt estrany, perquè hi ha talent i idees però la forta crisi no permet que això arribi ni es gaudeixi. Hi ha gent formada però veure'ls acaba sent un luxe perquè la cultura té pocs canals per arribar a la gent de manera normal.

El fet que la companyia d'Àngel Corella s'hagi instal·lat a Catalunya pot atraure més gent?
Són dos productes diferents i estan dirigits a públics molt diferents. És com si comparessim, per exemple, en el cas del circ, el Cirque du Soleil i el del Blai Mateu: atrauen a gent diferent i que consti que els dos són productes d'una qualitat extraordinària. Penso que hi ha d'haver espai per a tothom perquè el públic no és homogeni i penso que tothom s'ha de sentir reflectit en l'àmbit cultural.

Què significa haver guanyat el Premo Nacional de Danza?
Una alegria perquè no me l'esperava, va ser una sorpresa tremenda perquè quan no hi penses llavors és perfecte. És un reconeixement que em fa sentir-me agraïda.

Ha impartit molts cursos i tallers. Què intenta transmetre des de la vessant de pedagoga?
M'agrada molt que el que faig m'agrada transmetre-ho i analitzar-ho amb detall. És molt important perquè et permet evolucionar i aquesta vessant es complementa amb la creació.

Va crear Mudances, un nom que suggereix trasllat però després de 27 anys hi ha una vocació de permanència i estabilitat..
Sí, estem vivint un moment curiós. En el moment en què vaig triar aquest nom necessitava fer molts canvis: de companyia, d'espai, de treball, perquè volia fer coses pròpies...La idea era traslladar cossos a l'espai. Però en els últims dos anys m'he anat movent d'espai cada sis mesos, no tinc local fix i alguns em diuen que vaig elegir un nom molt escaient...

Quantes hores assaja?
Depèn, faig jornades de set, vuit i nou hores diàries però ara no és tan regular. A vegades és un treball conceptual i de preproducció i no és un assaig físic o d'aula.

Com ha canviat la dansa en aquests darrers 30 anys?
El que no ha canviat és l'absència d'un teixit en quant a llocs on aprendre i difondre. Jo vaig haver de marxar a estudiar a fora i ara la gent ho ha de continuar fent. Però ja està bé perquè viatjar i veure món és essencial. A Espanya i a Catalunya hi ha poca oferta per estudiar i treballar, no hi ha ambició de fer les coses ben fetes en l'àmbit cultural.