Feliu Ventura cantarà aquest dissabte al Centre Cultural Unnim Foto: La Torre
"La sofisticació està en reduir i quedar-se amb l'essència". En aquest context minimalista de buscar l'arrel i eliminar els ornaments s'inscriu "Música i lletra" (Propaganda Pel Fet), la darrera obra de Feliu Ventura (Xàtiva, 1976) que arriba cinc anys després dels "Alfabets de futur". Està farcit de referències poètiques i dards elegants a polèmiques sobre vestits i bigotis. L'artista, convençut que l'humor "és la millor manera de canviar les coses i fer reflexionar", ens en farà cinc cèntims aquest dissabte al Centre Cultural Unnim en un concert promogut per Casa de la Música.
-Tornar a Terrassa és especial?
Sí, perquè tinc molts amics i hi he treballat i el concert serà especial. Al Vallès estic molt còmode, m'hi sento com a casa. Fa poc vaig estar a Alcoi i són realitats molt semblants, el Vallès i les comarques centrals del País Valencià han compartit una vida molt a intensa en l'àmbit industrial. Tinc la sensació de no haver passat cap frontera ni haver pagat cap peatge.
-Què podem trobar en aquest disc?
Cançons que tenen música i lletra, és el que volia dir amb el disc, que l'ofici al qual em dedico té dos ingredients principals: la música i la lletra. És un treball artesà que es fa a casa i després es porta a fora. Volia tornar a una reflexió sobre l'ofici, per què havia començat a fer cançons el 1993. I el resultat és aquesta marca blanca que és el cd, música i lletra, una marca blanca d'un producte que pots trobar al supermercat. Ha volgut ser una reflexió sobre l'ofici en un moment en què està qüestionat. Els cantautors no volen dir-se cantautors...
-Els fa vergonya?
Volen dir-se altres noms perquè la cançó d'autor té mala imatge, es va construir a partir dels anys 80 quan va arribar això que en diuen la transició i la democràcia. Aleshores van decidir que hi havia unes quantes veus crítiques que millor que no estiguessin presents per tenir camp lliure i en definitiva això també ha fet que ens trobem en aquesta gran crisi, que no hi hagi hagut un control, no ja des dels mitjans de comunicació sinó des de la societat, del que s'estava fent en llocs inassequibles per al ciutadà com eren els Ajuntaments, les Diputacions, les Generalitats...
-Es considera un cantautor?
Jo ho dic a la manera anglosaxona, sóc cantant i autor de cançons, el 'songwriter', és a dir, cantar les cançons de les quals n'ets l'autor. I aquest no és un ofici que ve de 1963 quan Raimon grava "Al vent", és un ofici que ve dels trobadors, quan la literatura i la música s'ajunten per produir un gènere nou, que són les cançons. Per què la gent quan pensa en un cantautor no pensa en un trobador amb malles i en canvi pensa en aquell qui posa la cama davant d'una cadira i canta en un auditori amb una sola guitarra? Hi ha molts cantautors, un cantautor també és Bruce Springsteen i és molta altra gent a tot el món.
-El darrer treball és miniminalista, ha intentat despullar-lo d'elements que no fossin necessaris...
Sí, crec que els músics, com que ens agraden els instruments i com més diversos millor, tendim a omplir els discos de coses. Jo sempre he pensat que les coses que funcionen amb una guitarra i una veu no necessiten gaire cosa més. Si així no estan bé, difícilment les dissimularàs amb altres instruments. Hem fet, sobretot, un treball de desproducció, en el sentit d'agafar cançons plenes i anar traient. Això és el més difícil de fer perquè no vols renunciar a segons quines coses...
-Els artistes quan van evolucionant tenen la tendència a sofisticar el so i arriba un punt en què s'adonen que tot allò sobra i que prefereixen tornar a l'essència...
La sofisticació està en reduir i quedar-se amb l'essència, la resta és molt fàcil. És més fàcil pintar una paret amb una brotxa molt grossa que fer-ho amb un pinzell.
-Diuen que amb aquest disc ha trobat l'equidistància o l'equilibri entre la tradició mediterrània i l'estètica pop. Com ho aconsegueix?
No ho aconsegueixo. Jo arranjo la cançó depenent del que em demana, el que explica com a melodia, com s'explica i a partir d'aquí construeixo l'imaginari de la cançó, si ha de ser més pop, rock o si s'apropa al món tradicional valencià, això mai ho saps fins que està acabada. Jo sempre dic que vaig entre el pop i el rock amb una motxilla de música mediterrània. Tinc les influències que tenim tots els que vivim aquí, no en puc triar una. El que està clar és que mai faré un disc conceptual, perquè per mi és molt avorrit. A mi m'agrada fer cançons i no fer un disc amb una sola cançó de 30 minuts.
-I quins músics o bandes l'han influït durant la gravació del disc?
He intentat aïllar-me de la música que tinc més a prop, dels meus amics que tenen les mateixes influències que jo per no repetir models. He escoltat més música del meu voltant quan he acabat de gravar el disc que durant la gravació. Hi ha un moment que torno als meus jefes, les quatre referències de tota la vida, Silvio Rodríguez, Ovidi Montollor...i en l'àmbit literari sobretot Vicent Andrés Estellés. Recorro a ells a l'hora d'explicar les històries. I aquí hi has d'afegir les influències contemporànies. El Joan Fuster ja deia que la influència no la tries tu, tu pots dir els cd's que tens a casa però si vas a comprar uns calçotets i posen una cançó del David Bisbal, tu ja l'has escoltat, vulguis o no. Les influències són molt diverses i tampoc ens podem aïllar del voltant.
-El tema "Finalment" recorda al "Save tonight" de l'Eagle Eye Cherry...
Ja m'ho han dit però no n'era conscient. L'altre dia em van dir que una cançó del "Barricades de paper" s'assemblava a una d'un grup italià que no coneixia, era una cançó posterior. Pensa que des dels anys 70 en la música construïm poques coses noves. La novetat i la originalitat està en altres coses, ara entraríem en la filosofia...està en com expliques les cançons, les melodies, les produccions. Hi ha grups que els venen com a originals i frescos i tenen arranjaments del folk dels anys 70. La novetat està en altres coses, en ser contemporani i no apartar-se de la realitat que t'envolta.
-Hi ha una malenconia en totes les melodies. És intencional, obeeix a algun motiu, o és casualitat?
Ara m'estàs posant un mirall i no m'agrada...Crec que és un disc experiencial, un tema com "Història d'un sofà" que parla de la infància, ara ja en puc parlar amb una distància més gran. Per mi Xàtiva és el meu país, la meva llengua i la meva infància i sempre hi torno en cada disc. És evident que hi ha hagut uns anys de silenci discogràfic, que no d'activitat i de concerts, però això m'ha permès reflexionar més sobre el que anava a dir. Tinc la sort de comptar amb una discogràfica i una gent al voltant que em permet treure els discos quan jo vull i no quan comercialment és millor. En la música i en l'art es tracta de fer el que et dóna la gana.
-En el llibret del cd, al final de cada lletra hi acostuma a haver cites poètiques, des de Brecht fins a Estellés passant per Burns o Joan Solà. Per què?
Aquestes cites fan de complement. Quan faig una cançó sempre intento que sigui polisemàntica, no m'agrada dirigir ningú a cap significat concret. També incloc una frase del Lennon que diu que ens hem de mullar amb la realitat.
-Quin paper juguen l'humor i la crítica en la seva obra?
Aquesta dosi d'humor i sàtira sempre ha estat entre nosaltres, ha estat amb l'Ovidi, amb moments del Raimon o del Roger Mas. Jo sóc valencià i visc envoltat d'un art que viu del sarcasme, com per exemples les falles. Això forma part de la nostra manera de ser i acaba apareixent en les cançons. Realment l'humor és la millor manera de fer canviar les coses i fer reflexionar.
-Més que la música en sí mateixa?
Més que els pamflets que dic jo. Quan hom es dedica a un ofici en el qual que té gent a davant, sigui cantant o el cambrer que et serveix un cafè, ha de saber que la gent que té a davant no és imbècil. El públic és intel·ligent i se li ha de parlar de tu a tu. Si jo faig una cançó que parla del vestit nou de l'emperador no haig d'explicar més coses, no cal que hi inclogui una paraula definitòria perquè la gent ja ho entén...
-Com està el panorama musical i cultural a València?
S'ha produït una visibilització d'un País Valencià que existia, això de la primavera valenciana explica al món que hi ha un País Valencià darrere dels polítics que existeix de veritat, que és molt viu i canvia les coses. Ara hem de passar a la fase de materialització, el país visible serà el país real, és el procés que estem passant. En l'àmbit musical, per exemple a Xàtiva hi ha dues bandes de música en una població de 25.000 habitants. Amb això et vull dir que la música al País Valencià està a flor de pell. Ara hi ha gent més preparada que en la nostra generació i alguns s'han adonat que es pot fer música en aquesta llengua tot i sabent que els dos últims grups que van sortir del País Valencià van ser Presuntos Implicados i Revólver. Ara també ho han fet Obrint Pas.