A la taula i al llit cada freda nit

"Quan entres aquí t'adones de com et pot canviar la vida, perquè quan estàs bé no ho valores". José, divorciat, sense feina ni ingressos, va arribar fa sis dies en estat 'zombie' a la seu de L'Andana, que des del 2008 acull persones sense sostre. La feina del centre es multiplica a l'hivern quan les temperatures ronden els 0 graus i s'activen els dispositius d'emergència. "Està molt bé tenir menjar calent i no dormir a la intempèrie" explica José, alleugerit. Aquest projecte, finançat bàsicament pel consistori i també pels fons propis de la Creu Roja, rutlla gràcies a un equip  de professionals (integradors socials i educadors) i una quinzena de voluntaris.

"Quan algú ve és perquè se li ha trencat tota la xarxa de recursos, abans de fer-ho la gent busca mil i una estratègies" comenta Sergio Martínez, un dels treballadors del centre. "Viure al carrer no és només passar fred: no tens ni una mínima higiene, ni hàbits...". El que s'ofereix és un servei integral que va més enllà de cobrir les necessitats  bàsiques "perquè al carrer el que preocupa a la gent és substistir i aquí això ja està cobert" indica Esther Soto, un altre dels membres de l'Andana. El centre, situat a les dependències de la Creu Roja, a tocar de l'antiga fàbrica Saphil, obre a dos quarts de set de la tarda i permet fer-hi un àpat però també altres activitats complementàries: tallers creatius, informàtica, cine-fòrum, jocs de taula, lectura..."Intentem treballar amb el grup perquè la gent interaccioni" diu Esther. També hi ha dutxes, llits, el ressopó d'abans d'anar a dormir (infusió, galetes o xocolata calenta), l'esmorzar del dia següent, bugaderia, un armari de roba, atenció sanitària, perruqueria i acompanyament puntual en situacions molt excepcionals.

Si bé el prototipus dels qui hi arriben és bastant definit (home de 30-40 anys), la diversitat de circumstàncies obliga a fer un seguiment molt personalitzat. "Es treballa perquè cadascú superi la seva situació en aquesta època de trànsit, mentre no pugui llogar una habitació o fins que no li arriba el PIRMI. I també perquè millori les seves habilitats socials". Però com que moltes vegades la cosa no se supera "amb un simple ingrés econòmic", cal un suport emocional i un diagnòstic acurat que el derivi a programes concrets. Eines claus per resoldre problemàtiques sovint agreujades per malalties físiques o mentals, drogues o alcoholisme. "Arribes amb l'autoestima molt baixa" insisteix José. "No tens ni força per buscar feina" recalca Simo, un marroquí que després de deu anys vivint a Catalunya, la sort li ha girat l'esquena a Terrassa.

La pròpia impossibilitat d'establir un patró genèric i objectiu també es reflecteix en el temps d'estada, que pot ser tant d'una setmana, com de sis mesos o fins i tot d'un any. "A mi m'agradaria marxar el més aviat possible però n'hi ha alguns que sembla que ja estan còmodes" avisa José. Existeix el risc d'arrepenjar-s'hi i de confondre el terme "alberg" per "hotel" però els responsables ja se n'encarreguen de "tenir el compromís de la persona de voler solucionar els seus problemes". Dels 40 llits de què disposa actualment el centre, 33 estan ocupats (20 persones són fixes i les altres 13 són les acollides arran de l'activació del dispositiu d'emergència pel fred) i en un any per L'Andana acostumen a passar-hi unes 200 persones.

L'entitat no es dedica a buscar persones sense sostre que dormin al carrer però això no vol dir que  no faci recerca activa a l'exterior. En alguns casos, també es fan visites a les anomenades "cases fràgils", habitatges que no reuneixen els mínims requisits d'habitabilitat. Per aquest motiu, membres de l'entitat, juntament amb Serveis Socials i la policia local, busquen aquests tipus de domicilis per repartir-hi mantes, llenya, begudes calentes i consells per minimitzar el fred.

Per als qui inverteixen el seu temps lliure a L'Andana, el 'feedback' és constant i el sentiment no té res a veure amb allò de la consciència tranquil·la. Muhammed reconeix que, en molts casos, es tracta simplement de buscar l'empatia i que la persona necessitada se senti atesa. "Hi ha persones que ja milloren si  poden parlar amb tu". Aquest voluntari prefereix ajudar que destinar el lleure a qualsevol activitat lúdica. "Si ho faig bé i la gent està contenta, és molt gratificant, i fins i tot se m'obliden els meus propis problemes, que també en tinc, i molts". El Muhammed també apunta que el fet que els immigrants (un col·lectiu ampli en l'entitat) vegin que els ajudarà algú de la seva mateixa nacionalitat els tranquil·litza. "Se senten més còmodes". Alguns, quan marxen, "semblen altres persones, i només es tracta d'un aspecte tan bàsic com la imatge personal" apunta Sergio. La majoria se'n surten i aleshores el que els va dur fins aquí ja és història i esdevé irrellevant, perquè ara disposen d'eines, si més no per gestionar i intervenir en el seu futur, perquè l'entitat s'ha ocupat eficaçment del 'mentrestant'. "Conec poquíssima gent a qui li agradi viure al carrer. L'Andana és un lloc on la gent s'espera per agafar el tren. Alguns es posen a la locomotora i d'altres entren a l'últim vagó" recorda Sergio. Però tots tenen coratge per decidir la via i el tren que agafaran.

De sense sostre a voluntari exemplar

Un d'aquells casos que mostren fins a quin punt el servei té "retorn" el protagonitza el Jordi. Es va quedar sense casa i sense recursos econòmics i l'Andana es va convertir en la seva llar improvisada. Tenia pendent cobrar una pensió d'invalidesa i es va quedar al centre fins que va solucionar tota la paperassa. Un cop va aconseguir estabilitzar la seva situació en tots els àmbits, va tornar molt agraït i amb temps lliure per donar. "És un voluntari exemplar que s'involucra molt en tot", recorda Sergio. De fet, tot i la crisi, el nombre de voluntaris i de socis ha pujat en paral·lel a "l'augment de l'esperit de col·lectiu".  

Construcció d'un nou local: la tercera és la bona?

"De moment amb la gent que tenim podem anar tirant, però si en vinguessin 40 de cop no els podríem acollir", diu Sergio. Un dels handicaps principals de l'entitat (i alhora la gran reivindicació) és la manca d'espai. Ja fa temps que reclamen un equipament propi amb totes les garanties per no haver de buscar l'alternativa dels centres cívics o rehabilitar sales de la pròpia Creu Roja. Però les promeses del consistori en aquest sentit sempre s'han esfondrat. Al principi, els van dir que tindrien un alberg al Pla del Bonaire i posteriorment, un recinte al Segle XX. Ara sembla que la tercera opció plantejada sí que serà una realitat al Condicionament Terrassenc, al Passeig 22 de Juliol, on s'hi haurien d'instal·lar a finals d'any. Després caldrà una feina de tranquil·lització del veïnat perquè "ningú no vol un centre d'aquest tipus al costat de casa" admet Sergio. Però recorda que hi ha llocs similars arreu del territori català i no s'han produït conflictes de cap mena. "Hem d'explicar a la gent que no som una narcosala".