No recordo la meua primera vegada però, des de llavors, no he pogut parar: cartells, etiquetes, instruccions, còmics, contes, llibres de text, novel·les, poemes, revistes, diaris, cartes, correus electrònics, SMS, whatsapp, tuits...tot el que és llegible, s’ha de llegir. La lectura, per alguns una odiada obligació, és, des que ho recordo, més que un hàbit, tot un vici. La meua gran sort ha estat i és, tenir uns pares que m’han impulsat a aprendre de tot. També a llegir, de ben petita, i la jugada se’ls va girar en contra quan la lectura m’absorbia tant que tot havia d’esperar que acabés el que estava llegint. Gràcies, perquè, sens dubte, aprendre a llegir és de les coses més importants que he fet a la vida. 
 
Estrenar un llibre era i és un magnífic ritual.  Abans que res, tenir a mà un punt de llibre –o alguna cosa que en faci les funcions-. Amb tot a punt, repassar, des del principi, cadascuna de les planes, fins i tot la que queda en blanc abans de començar. Llegir les dedicatòries -si n’hi ha- preguntant-se qui es deu amagar rere aquell nom que l’autor només esmenta sense definir la relació que els uneix i no perdre’s ni una línia, ni un missatge que pot servir per entendre el conjunt. Si convé, tornant enrere.  L’olor i el so de les pàgines rígides quan van passant, o la delicadesa que requereixen les fines per no espatllar-les.
 
Però tot el que comença té un final i els llibres, alguns malauradament, també. Per una banda, vols arribar-hi però, per l’altra, t’envaeix aquell sentiment de desesperació pensant: “I ara, què llegiré que m’agradi més?”. Però sempre n’hi ha un altre. De vegades, el següent, t’observa des de la taula, esperant el seu torn. Calma, tot arribarà.  Crec que només una vegada he deixat un llibre a mitges. Per cultura familiar, el que es comença, s’acaba. I això també val pels llibres. Amb el temps, les estones lliures són menys i costa de vegades, trobar la concentració per entrar de ple en una història.
 
Sempre m’ha agradat descobrir paraules. Començant pels components dels medicaments o dels aliments, de noms impronunciables, que mires de dir en veu alta a la vegada que llegeixes l’etiqueta. I seguint, és clar, pel respecte i l’amor per la llengua que porta implícit un llibre ben escrit i ben traduït. No puc evitar però, de detectar els errors.  Els ulls van sols cap a una errada ortogràfica o un error d’escriptura que queden diluïts si la història és bona o acaben formant part d’un balanç negatiu. De moment, no m’acostumaré a llegir un llibre en una pantalla. Les novel·les, la història, la poesia o l’assaig, van omplint prestatgeries perquè sóc absolutament incapaç de llençar un llibre. No se sap mai.
 
Per tot això, per tots els móns que he visitat, els viatges que he fet, els personatges que he conegut, les paraules que he après, per totes les estones d’evasió i les ganes de tenir-les…gràcies als qui escriviu. Tinc un absolut respecte pels qui dediqueu temps i temps a escriure una obra literària i posar-la al nostre abast, sotmesos a la crítica d’entesos i no entesos. També és cert que tot el que duu unes tapes i ocupa pàgines, no pot ser considerat una obra literària i més, avui dia. Per això, els escriptors i les escriptores sou, per a mí, uns valents, uns resistents. Compteu amb mí per llegir-vos.  Feliç abril, feliç mes de Sant Jordi!