Anàlisi: «Endevina qui no ve a sopar aquesta nit»

| 09/11/2008 a les 11:31h
Arxivat a: Política
Anàlisi de José María Naharro-Calderón (University of Maryland) per a Nació Digital).
Tots els que vam viure els emocionants però paradoxals anys seixanta, recordarem aquella pel•lícula de 1967 en la qual, per primera vegada, apareixia a la casa d'uns burgesos ben pensants ma non troppo (tant en la pantalla com en la realitat Spencer Tracy y Kathryn Hepburn) el futur cònjuge d'una càndida noieta blanca, enamorada d'un solidari i atractiu doctor de pell negra, en un país on els matrimonis interracials eren encara il•legals a disset estats de la unió dels EUA.
Aquesta notícia es va publicar originalment el 09/11/2008 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
 
El dimarts passat, en la nit de l'anunciada i esperada victòria d'Obama, per a aquells que havíem vist l’imparable ascens del candidat d'una nova generació nord-americana formada també per joves mestissos d'Àsia, Àfrica i Llatinoamèrica, els quals, per exemple, aquest dia van desertar de les meves classes per anar a votar massivament -especialment aquests li van donar al president electe vots decisius a Florida, Nevada, o Nuevo México- no vaig poder impedir de recordar l'estilitzada figura de Sidney Poitier en aquella pel•lícula; un afroamericà de gest exquisit, intel•ligència i presència sobre la qual es retalla avui la figura del polític de moda. Però més enllà de l'emocionant simbolisme que ens va fer a molts antics residents d'aquest país vessar alguna llàgrima davant d’una victòria que, definitivament, enterra la Guerra Civil dels EUA i repara en un primer pla de la política el tacat honor dels antics esclaus afroamericans (quan un president d’origen català, basc o gallec (ai Borell, Almúnia!) en el govern de Madrid que aparti definitivament per als quatre vents els fantasmes d’invertebració espanyola?). S’ha de tenir en compte que, sobretot, EUA no ha elegit a un president afroamericà, sinó com molt bé ha declarat en la seva primera conferència de premsa de divendres passat, ironitzant sobre si mateix, a un “chucho” com el que desitjaria regalar a les seves filles per la Casa Blanca. Es tracta d’un polític desitjós de representar a tots, a blanc i negres, a gays i heterosexuals, als del nord i als del sud, a asiàtics i llatins, en un país on, efectivament, una majoria dels seus votants- compte amb la petita illa del centre-sud de l’Amèrica profunda on segueix regnant el racisme i la ignorància planetària- han superat la barrera racial que el chauvinisme francès globalitzat encara titulava  en el Courier international aquesta setmana: Gosaran elegir-lo?, ja que, com tots sabem, Sarkozy va ser seleccionat per la seva plataforma de la tolerància universal, els turcs a Alemanya viuen amb igualtat d’oportunitats, els gitanos rumans són residents distingits de la Via Giulia romana o al sur dels Pirineus aviat tindrem com a candidat a la presidència al nét d’algun emigrant nascut a Tetuán, Tombuctú o Medellín.
 
A Gran Park el passat dimarts Obama sabia que estava entrant a la Història i els seus assessors d’imatge van aprofitar aquest moment únic. Per primera vegada en un discurs de victòria electoral, es va quedar sol, allunyat de la sensibleria familiar tan afí a l’espectacle electoral nord-americà, en una espècie de estrada-proa que mirava al món, mentre quasi tot el planeta el contemplava. I des d’aquella talaia a l’interior i exterior va pronunciar un discurs renovat d’estadista de reconciliació nacional i internacional, una cosa que el propi McCain en un gest de raó d’estat, va ratificar en un altre memoritzat, la qual cosa prova que l’anticipació en què coneixia des de feia dies/setmanes la seva inevitable derrota – recordem la seva foto encastat i desbordat  en el seu propi marasme al fons d’un ascensor (instantània excel•lent candidata a un Pulitzer).
 
Per cert, unes gotes d’aquest fair play feien més gran la mediocritat dels nostres polítics espanyols, estatals i regionals, més pròpia d’un galliner que d’un parlament lluny de la retòrica de Demóstenes, i en aquest sentit el descafeïnat  tarannà de Rodríguez Zapatero s’assembla en alguna cosa a la figura de l’home tranquil i impertorbable que transpira Obama, encara que, no obstant, la facultat de Dret de la Universitat de León, em temo que no sigui Harvard, ni el de la Moncloa haguera pogut aspirar a dirigir alguna revista de lleis.
 
El president electe de la nació més poderosa de la terra va apel•lar a la pau mundial, a les idees de la democràcia i a la igualtat, i no a la força i la violència, i em va recordar de nou a una altra extraordinària i propera figura de la política nord-americana per a Espanya, ara que el nostre president gemega per acudir a una devaluada cimera econòmica de sort anunciada, en la qual no hi serà el gestor multilateral del futur del món, sinó una caiguda titella que ha posat el planeta al límit de la seva bancarrota financera i de seguretat. Em refereixo a Henry Agard Wallace, l’educat i literat vicepresident dels EUA en la tercera administració de Franklin Delano Roosevelt (1940-44), l’amic del nostre egregi exiliat Juan Ramón Jiménez i del futur de la Segona República en el desterrament, l’autor de Siglo del hombre común (1943), l’estadista universal que va buscar una sortida pacífica a la postguerra i no la doctrina de Truman de la guerra freda. Apartat per Roosevelt de la candidatura de 1945-48, el que explica el lògic temor a una successió  que s’anomenés Sarah Palin, aquell món va perdre la possibilitat real d’una sortida pacífica sense proliferació nuclear i, potser, Espanya, la de lliurar-se del franquisme i unir-se a una plataforma de la que, en part degut a aquells anys nefastos, se li segueix negant el pa i la sal històrics i actuals. Només  la falca de grandeur del petit Sarkozy-Napoleón que aspira a coliderar el món (difícil ho té, només sigui per les excel•lències en el bàsquet  d’Obama que juga per a l’equip), ens ha tirat unes engrunes no exemptes de peatge en un futur.
Aquesta capacitat d’interessar als més diversos (fins i tot al president d’Iran), de comunicar-se (va gravar un missatge en espanyol per als hispans i va explotar com ningú l’autopista de la informació d’Internet), d’aglutinar als enemics (discurs de McCain, trucada de Bush, anomenament d’assessors procedents del partit republicà), d’entusiasmar i organitzar un veritable moviment social (joves i progressistes), de tenir un sentit de la geografia familiar planetària (la seva recordada i desapareguda iaia, mare blanca, les seves arrels africanes, els seus anys d’infantesa a terres asiàtiques, la seva cònjuge – la roca de la família procedent d’una forta tradició afroamericana), d’assumir immediatament el seu paper com a gestor econòmic (es va escoltar amb molta atenció la seva conferència de premsa en la qual va proposar ja mesures més importants que les de la futura i quequejada i inútil reunió de la pròxima setmana), tot això, dibuixa part de l’extraordinària diversitat anunciada i esperada d’aquest nou “chucho” de la política mundial, que ha mostrat ja el carisma del seu lideratge, la seva determinació a impulsar un missatge de progrés consensuat i creïble.
Ja fa massa anys, quan vaig arribar a aquest país amb una beca a una petita universitat de Pennsylvania situada als EUA més profunds, em vaig trobar que, a més de ser un dels pocs estrangers allà presents -es comptaven amb els dits de la mà- havia ingressat en aquell recinte, al mateix temps que jo -un altre grup marginal d’afroamericans procedents d’Ohio, la primera promoció mai admesa en aquella institució. Allà vaig sentir a través dels anys, que aquells estaven més a prop de les meves inquietuds culturals, polítiques o socials que molts dels nord-americans d’origen europeu que em rodejaven. Solia freqüentar a la ràdio universitària en la qual vaig tenir un programa, per primera vegada, en francès i espanyol – Amèrica terra d’oportunitats- el del meu amic William, Molotov o The Maze, el qual tots els dimecres, de 8 a 11, endegava les antenes de WARC, 92,3 de FM, amb les melodies de Motown i la seva cançó emblemàtica Shaft, l’extravagant investigador marginal que trencava amb el monopoli del film noir a la Humphrey Bogart. Allà, entre els flashos de les llums discotequeres i al ritme trepidant de la música, vaig aprendre alguna cosa sobre els fantasmes amagats d’aquesta nació, ara definitivament superats en l’arena política. Irònicament, avui Motown s’enfonsa amb la crisi econòmica. Harlem ha deixat de ser el segregat barri de Langston Hughes i la meva filla Anaïs canta, com a minoria hispano-nord-americana,  en l’extraordinari Baltimore City College High School de veus afroamericanes que va visitar la comarca d’Osona l’estiu de 2006 i va ser invitat aquest any al Carnegie Hall de Nova York. Aquests són “l@s chuch@s” (compte amb el totum revolutum de las miembras  amb els chuchos) del futur d’aquesta nació i del món globalitzat, l’esperança del si podem de la campanya d’Obama, els que ja no tenen que explicar qui ve a sopar aquesta nit.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Elsa Artadi, durant un ple del Parlament
Elsa Artadi, durant un ple del Parlament | Adrià Costa
Oriol March | 17 comentaris
La portaveu adjunta de Junts per Catalunya, que des de la campanya apareixia en les travesses per substituir Puigdemont, rep l'aval públic de Jordi Sànchez | ERC no posarà problemes si la plataforma del president, que es reuneix dissabte a Berlín, la proposa per a la investidura efectiva
A través d'una carta, argumenta que es tracta d'un cas que està sent investigat per la justícia | La comissió d'investigació ha estat demanada per Cs, PSC, comuns i PP
Els nois denuncien que malgrat tenir el nas trencat i un trau al cap, els agents no els van dur al metge fins al cap de quatre hores de ser detinguts
Pere Aragonès es dirigeix a la reunió del Govern del 16 de febrer del 2021.
Pere Aragonès es dirigeix a la reunió del Govern del 16 de febrer del 2021. | Jordi Bedmar / Govern
Accedir al despatx de Palau atorga a ERC bona part dels beneficis de liderar el Govern, que van de la tria del portaveu fins a disposar de més influència en la renovació dels mitjans públics
Una protesta del Sindicat de Llogaters
Una protesta del Sindicat de Llogaters | Helena Margarit
Andreu Merino
L'entitat insisteix, per ara, que abordarà el conflicte "cas per cas" i nega irregularitats
Carles Puigdemont, en el míting final de campanya.
Carles Puigdemont, en el míting final de campanya. | Junts per Catalunya
Oriol March | 3 comentaris
El partit, amb Puigdemont com a líder i Jordi Sànchez com a principal dirigent, debat l'estratègia al Govern i el Parlament després de perdre davant del PSC i ERC
Mapa municipal, en funció de l'evolució del vot independentista.
Mapa municipal, en funció de l'evolució del vot independentista.
Roger Tugas Vilardell | 2 comentaris
L'increment més gran és a les zones on es va quedar entre el 30% i el 40% de suports el 2017 i la CUP és qui més contribueix a l'ascens, ja que augmenta en vot absolut al 60% de municipis tot i l'alta abstenció