1 de 10
La veu de Nació

Colau, llàgrimes i dards

per Joan Serra Carné, 30 de novembre de 2022 a les 23:52 |

«Que de l'atzagaiada de Colau a una estudiant se n'hagi interpretat que el rampell respon al neguit electoral és un relat interessat»

L'episodi és sobradament conegut. Ada Colau va participar dijous passat en un acte amb preguntes d'estudiants de Periodisme, promogut pel Diari de Barcelona, capçalera recuperada per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) per formar alumnes que aspiren a fer el salt a mitjans de comunicació, i el titular que en va sortir va ser el de l'estirabot de l'alcaldessa a una alumna. Colau va renyar l'estudiant que s'havia interessat en el canvi que havia experimentat en el seu vestuari, amb la intenció de saber si l'evolució responia a una moderació de les idees polítiques. La resposta seca de la líder dels comuns -conclosa amb un "em vesteixo com em dona la gana"- va fer que l'autora de la pregunta no pogués reprimir les llàgrimes. Conscient que s'havia equivocat, Colau va demanar disculpes, també en un comunicat posterior, en què va recordar que ja havia perdut el compte de les vegades que havia hagut de llegir comentaris sobre la roba que vestia i la seva aparença física.

La pregunta de l'estudiant era pertinent. Ho era perquè no estava impregnada d'assenyalament i tampoc feia el joc al masclisme, com va explicar la protagonista en una carta pública difosa posteriorment per la universitat, en què recordava que la qüestió plantejada a l'alcaldessa només pretenia escrutar un "significat polític". De fet, els qui coneixen al detall l'arribada de Colau al despatx d'alcaldia saben que, en els primers mesos de recorregut a l'Ajuntament, va rebre assessorament per ajustar la indumentària a l'activitat institucional. Els consells per afinar l'estil·lisme no són cap raresa: hi recorren la majoria dels responsables polítics, homes i dones, procedeixin o no de l'activisme.


El que no han patit altres homes, començant pels predecessors de Colau, són reflexions lesives sobre el seu aspecte físic. L'alcaldessa, sí. L'han insultada de forma barroera pel pes i també li han dit, com va passar amb Félix de Azúa -acadèmic de la RAE-, que el seu talent servia per fer de peixatera però no per dirigir una ciutat com Barcelona. Aquesta és la motxilla acumulada per l'alcaldessa, que no justifica cap resposta irada, i encara menys a una universitària.

Però el més rellevant del cas, que va passar desapercebut, és el lament que expressava l'estudiant per haver estat "instrumentalitzada". "Em sap greu que se m’utilitzi per atacar Colau. No és just, ni per a ella ni per a mi", escrivia. L'escena viscuda al campus de la UPF va ser difosa àmpliament a la premsa catalana, encara que alguns opinadors creguessin que va tenir una repercussió limitada, amb la insinuació afegida que en l'ecosistema mediàtic es fiscalitza amb guant de seda l'alcaldessa, lectura amb poc ancoratge en la realitat. En algunes capçaleres, el tractament va ser estrictament informatiu -el fet era noticiable-, però, en d'altres, els titulars i les opinions annexes destil·laven una volguda erosió a la dirigent dels comuns.


Perquè és significatiu que, de l'atzagaiada de Colau a l'estudiant, se n'hagi volgut interpretar que la seva conducta respon a un nerviosisme creixent per l'horitzó ennegrit de les eleccions municipals. Una simple conjectura disfressada d'anàlisi política, amb reverberacions a les xarxes socials i en tribunes públiques, segons la qual la cap de cartell dels comuns actua amb rampells perquè divisa un escenari electoral compromès. Curiosa teoria la del nerviosisme injustificable, que serveix només per a Colau i anticipa un escrutini desfavorable als comuns. Rebregar els fets per ajustar-los als desitjos és un exercici poc acadèmic.

 

Joan Serra Carné
Redactor en cap de NacióDigital
Ha estat subcap de Política i cap de Societat al diari Ara, i també ha treballat a El 9 Nou. És autor del llibre Ada, la rebel·lió democràtica i coautor d'Enemics íntims, El part dels comuns i Tota la veritat sobre Plataforma per Catalunya. També ha escrit els llibres Viure. Jo també tinc càncer i Històries In_dependents. Col·labora en diversos mitjans audiovisuals. A Twitter: @jserracarne.
Més articles de l'autor
01/02/2023

L'espantall del tripartit i Convergència

24/01/2023

L’ombra de Manuel Valls

18/01/2023

Aquest mort està prou viu

08/01/2023

En nom d’Abdul Jabbar

21/12/2022

Feijóo, un mal candidat de la crispació

07/12/2022

Després de la divisió

30/11/2022

Colau, llàgrimes i dards

22/11/2022

Feijóo, el moderat

15/11/2022

Qatar i el futbol modern

09/11/2022

Convençuts en la derrota

Participació