1 de 10
OPINIÓ

El guinyol vist amb el telescopi

per Francesc-Marc Álvaro, 6 d'octubre de 2022 a les 20:43 |

«Vist amb el telescopi, el poder sembla que no importa, sembla que ho deixem per als que manen des de Madrid»

Agafem el telescopi, deixem de banda el microscopi. Observem el guinyol des de lluny, no cal ara deturar-nos en cada personatge. La faula, tothom la sap. El final, incert. Si tot ens sembla ridícul, mirem-ho com si fos un món altre. El mestre Ferran Sáez Mateu ha distingit entre l’agonia i la decadència. Vivim temps agònics, però no sabem res del que vindrà. Si fóssim decadents, ja no faríem riure. És l’agonia prolongada el que tendeix a la comicitat, perquè  "l’humor és igual a tragèdia més temps", segons el gran Mark Twain.  La consulta a la militància de Junts sobre la continuïtat d’aquest partit al Govern ha transformat l’agonia política en una cerimònia que limita al nord amb la catarsi i al sud amb la purga.

Vull llegir-me aviat la darrera novel·la del Francesc Serés, La mentida més bonica, que aborda l’assumpte del procés i que, em sembla, pretén mirar-lo de manera diferent. Ens convé que l’art comenci a obrir el procés en canal, això ens ajudarà a repensar-nos, espero. Només l’art pot dissoldre el simulacre convertit en tabú i en parallamps. Mentrestant, el periodisme -vull dir el que busca les "palpitacions dels temps" orsianes- ha de mirar de cara els fets sense quedar devorat per la polseguera que aquests generen. No és fàcil. Per això dic: agafem el telescopi, perquè el microscopi ara s’embruta i s’entela ràpidament.


I què es veu, quan fem servir el telescopi? Hom veu una gent atabalada que corre amunt i avall sense saber molt bé on va; hom veu una gent que amolla frases solemnes, algunes absolutament buides, com la taronja espremuda que ja no dona suc; hom veu la dansa dels punyals en totes direccions. I hom veu, finalment, el fatalisme trist d’una ciutadania que contempla atònita i es va desentenent, i que riu per no plorar. La crisi del gran món ens obliga a la prosa de la precaució alhora que el guinyol nostrat repeteix -amb inèrcia de diumenge tarda- la peripècia que fascina per la seva combinació estranya d’absurd i de ressentiment. Hem aconseguit drenar la impotència a cops de mall contra nosaltres mateixos. Anem pel camí de ser zombis d’una nació zombi, que no sap distingir entre la vida i la mort perquè hem confós la ruta al paradís amb la santificació del caos.

El caos -segons el telescopi- és producte de la por. Una por comprensible dels que, amb responsabilitats dirigents, no volen dir el que hi ha de debò i s’amaguen en la promesa que va quedar resseca després d’octubre del 2017. La promesa ha envellit perquè les promeses caduquen, no pas els objectius, que romanen. La independència de Catalunya és un projecte que es manté, però la promesa de fer-la amb rapidesa i sense patiment s’ha rovellat i grinyola per tot arreu. També grinyolen els monuments que s’han erigit en honor d’allò que havia de ser i no fou, posem per cas el Consell de la República.


Per què es baralla tota aquesta colla? Ho pregunta el meu veí, el botiguer de la cantonada, la meva cosina i molts amics que vaig trobant. Per què tot aquest merder? Què volen? Reconec, amb humilitat, que és una pregunta difícil. Què voten, en realitat, els militants de Junts aquests dies? No voten sobre el Govern, estan decidint una cosa més important i, alhora, més abstracta: les bases del partit fundat per Puigdemont estan triant entre mirar la realitat de cara -i assumir la lentitud dels canvis i la dificultat del somni- o aferrar-se a una promesa que -com hem dit- ha quedat obsoleta i ha fet pana. Alguns pensen que la gran promesa serà reparada i volarà de nou si canvien les conselleries per allò que s’anomena intempèrie. Realitat o promesa, res més. La realitat és el mal menor, esclar.

La qüestió del poder -sobre la qual l’independentisme ha pensat poc- no surt gairebé en aquesta representació atribolada. El poder -tot allò del Minotaure, tot allò del Leviatan- sembla que no importa, sembla que ho deixem per als que manen des de Madrid. Amb el telescopi, tot és terriblement clar. Potser massa, fins i tot.  

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
Més articles de l'autor
26/01/2023

Autoengany a cavall

12/01/2023

El retorn

29/12/2022

Autoestima, autoodi i relat

15/12/2022

El nou cop de timó

01/12/2022

Compadim, una mica, els polítics

17/11/2022

Perifèrics i marmotes

03/11/2022

El problema no és el victimisme

20/10/2022

Autonòmic, autonomista o què?

06/10/2022

El guinyol vist amb el telescopi

22/09/2022

És nostàlgia el que té Trias?

Participació