LA VEU DE NACIÓ

Llarena i Joan Carles: els dos reis nus

«L'Estat ha d'explicar a la ciutadania espanyola que el relat de la rebel·lió és fals. Cal una diagnosi realista davant d'una justícia que seguirà acumulant revessos si no s’autoesmena»

per Sara González, 12 de juliol de 2018 a les 16:50 |
El rei va nu. Ho ha dit Bèlgica, ho ha dit també Alemanya i ho sap qualsevol que hagi seguit fil per randa, com ho han fet molts periodistes d'aquest país, què ha passat a Catalunya en els darrers mesos. La rebel·lió, tal i com reconeix el Codi Penal i la pròpia Constitució, implica violència, l'ús d’armes de guerra i explosius. Que el Tribunal Suprem segueixi sostenint un imaginari només pot explicar-se per la necessitat d'un Estat de combatre una dissidència política que no és capaç de derrotar a les urnes. Atrapat, val a dir, en la paradoxa de laminar l'estat de dret en nom de l'estat de dret.

La via Llarena és l'herència que ha rebut Pedro Sánchez de la ineptitud política de Rajoy. I el nou president ha de tenir molt present que el descrèdit de la justícia espanyola anirà creixent proporcionalment al temps que se segueixi acusant els líders independentistes de delictes inexistents. Ara que el pròxim pas en el procediment serà que la Fiscalia, l'Advocacia de l'Estat i Vox presentin els escrits d'acusació amb els delictes que atribueixen als processats i les penes que demanen per a ells, és la gran oportunitat del govern espanyol perquè el ministeri públic comenci a corregir una aberració jurídica de magnitud estratosfèrica, a més d'una injustícia flagrant contra els que l'estan patint directament.


L'amor a un país, a una pàtria, hauria de començar per vetllar per uns poders nets que siguin dignes d’una pretesa democràcia. Sánchez s'ha arromangat per expulsar l'ombra de la corrupció del poder executiu, el seu partit busca desbloquejar disfuncions del legislatiu i té per davant el repte de recuperar la credibilitat del judicial. El primer requisit perquè això passi és que el propi govern espanyol reconegui que el relat amb el qual es pretén jutjar els dirigents independentistes és, directament, fals. Només a partir d'una diagnosi realista es podran resoldre les disfuncions en una justícia que seguirà acumulant revessos europeus si no s'autoesmena. Tard o d’hora, els tribunals europeus seran els que jutjaran la instrucció de Llarena. I el prestigi d'un Estat no pot quedar supeditat al descrèdit de l'acció d'un jutge que s’ha posat al servei d'una construcció artificial.

L'Estat ha d'explicar a la ciutadania espanyola que el relat de la rebel·lió és fals. Que a la presó hi ha uns dirigents que, sí, van desobeir, però que ni han fet mai ús de la violència ni n'han fet tan sols apologia. Les mentides són impròpies d'un govern, ja sigui l'espanyol o el català. Especialment si hi ha qui les paga a un preu tan alt com la privació de llibertat. Sánchez ha de ser conscient que mentre els que haurien de ser els seus principals interlocutors en una negociació política estiguin empresonats no podrà resoldre el conflicte amb Catalunya.

El rei va nu. I ara ja no parlo només del relat de Llarena, sinó de qui va regnar Espanya durant quasi 40 anys. Les revelacions de Corinna zu Sayn-Wittgenstein posen en evidència que Joan Carles I, a més de beneficiar-se d'un càrrec designat per un dictador i d'un sistema que es perpetua per herència sanguínia i que se sosté amb recursos públics, és peça clau de l’engranatge corrupte sistèmic pel qual el seu gendre és a la presó. Si monarquia i democràcia ja és de per sí un oxímoron, encara ho és més que, per a més inri, el rei tingui inviolabilitat. Però Joan Carles, com a emèrit, ara és només aforat. No s'entendria que la justícia, i també la Fiscalia, no actués contra qui va ser rei, com tampoc s'entendria que qualsevol polític amant de la democràcia s'hi oposés. La cosa va de defensar l'Estat... O no?

 

Participació