Xavier Serrat: «Soc un privilegiat amb la meva vida»

Entrevista a Xavier Serrat, actor i director de teatre rubinenc. Actualment està treballant en l'obra Pel davant... i pel darrere, al Teatre Borràs 

- Com et definiries?

- És molt difícil definir-me a mi. Ara m’has fotut (Riu). Carai! Et diria que he sigut una persona privilegiada. He intentat ser feliç i estar sempre de bon humor, tot i que a vegades no he sigut coherent amb el meu humor. Això ho reconec. Però et diré que soc un privilegiat. Així em defineixo. Privilegiat amb la meva vida.

- Quan vas venir a viure a Rubí?

- Vaig venir a viure a Rubí el mes de juny de l'any 1998. Ara farà 21 anys. Content, molt content. Vaig deixar l'Eixample de Barcelona però penso que he guanyat en qualitat de vida. Aquí sento els ocellets i a Barcelona no els sentia (Riu).

- Perquè has escollit fer l’entrevista al Gori?

- (Riu) Home, el Gori és una entitat! Bé, no és una entitat, és un bar però podríem dir que gairebé és una entitat. És el bar de tota la vida de Rubí. És el primer bar que jo vaig conèixer quan era petit perquè els meus oncles estiuejaven a Mira-sol i veníem a Rubí de tant en tant. En aquell moment el Gori ja existia i els dijous veníem a menjar calamars a la romana. I quan vaig venir a viure a Rubí va ser el bar en el qual em vaig instal·lar. Sempre dic que és el meu despatx perquè totes les entrevistes, totes les coses, les cito al Gori. Per mi és un lloc molt important. També et diré una cosa: si ets de fora de Rubí i vols saber coses de Rubí, pel Gori has de passar (Riu).

- Un espai com aquest t’ha servit o t’ha influït a l’hora de preparar personatges, tics, maneres d’actuar...?

- Al Gori hi ha diversitat de públic i sempre trobes algú que et serveix per fer un personatge o altre. I a més és, també, diversitat d’ideologies. Està molt bé.  Sí, m'ha servit molt.

- Parla’ns de l’obra en la que estàs actuant actualment, Pel davant... i pel darrera.

- És un clàssic perquè cada 7, 8, 9 anys es torna a fer. Us diria que aquesta vegada potser ha sigut la que ha tingut més ressò perquè sempre han estat tres mesos, han fet una petita gira i han plegat, però nosaltres ja portem quatre mesos. Vam començar al novembre i tenim data fins al març, i no podem continuar perquè després el teatre acull altres representacions, però ha sigut una obra més grossa del que esperàvem.

Mira, quan la vaig veure l'any 85, al Teatre Condal, vaig flipar amb aquesta obra. La vaig trobar molt divertida, molt bona, i el personatge que faig vaig dir: “aquest personatge el vull fer!”. El feia el Felipe Peña, el pare de la Vicky Peña i ex-marit de la Carulla, i vaig veure molt clar que aquest personatge l’havia de fer. Hi ha anat passant els anys fins que he tingut l’edat de fer-lo. Després el va interpretar en Josep Penyalver (1996), un actor que sortia a les novel·les del Capri,  més endavant l'Abel Folk (2002), un home essencialment doblador i l'Enric Majó, que el va fer l'última vegada (2010). I ara m'ha tocat a mi i estic molt content.
 
- Aprendre’s el guió és el pes més gran que hi ha quan prepares una obra de teatre? És al que li has de dedicar més temps?

- Quan fem una obra de teatre, llegim l’obra i la repetim una vegada rere l’altra. És una qüestió d’aprendre’s el paper perquè l'has repetit moltes vegades. Quan repeteixes moltes vegades una cosa, immediatament se't queda. De fet, amb l’obra Pel davant... i pel darrera ho he tingut molt fàcil. El director, l’Alexander Herold, ha sabut escriure molt bé l'obra perquè és in crescendo i els seus personatges respecten molt l'edat: els més joves són els que penquen com uns deseperats i el gran és el que penca menys. Jo a la primera part hi ha un tros que em canso molt, a la segona part vaig més relaxat i a la tercera descanso. Per tant, per aprendre aquest text ho he tingut molt fàcil. A més, el text és va repetint constantment. Altres, per exemple quan he fet monòlegs, que han durat una hora, és clar, és una hora de text i això sí que m'ha costat més perquè és qüestió de partir-lo i anar fent repeticions fins que te’l saps. Jo he tingut la desgràcia de fer els monòlegs seriosos quan hagués hagut de fer monòlegs divertits (Riu). Diria, doncs, que si en una obra com Pel davant... i pel darrera hem estat un mes per muntar-la, un monòleg, pel text, són dos mesos llargs.

Però és clar, a l’obra Pel davant... i pel darrera, per exemple, la posada en escena és primordial, perquè si valores el text és l'absurd, però en canvi,  la posada en escena ha de ser efectiva. Alexander Herold ha fet una posada en escena extraordinària, amb un ritme trepidant. La gent s’ho passa molt bé, i nosaltres. Jo, al tercer acte que no surto, el segueixo des de darrere i em faig uns tips de riure... perquè sents el públic com riu i t'ho passes bé. Penso que les feines, si gaudeixes fent-les, són extraordinàries, i aquesta jo la gaudeixo molt.
 
- No només has fet teatre, però...

- No, també he fet televisió, he fet cinema, doblatge, ràdio... He sigut un actor bastant complet.

En televisió he tingut la sort que vaig fer la primeria sèrie setmanal que es va fer a TV3 de llarga durada, La Granja. Estava dins del programa La vida en un xip i va ser una experiència molt maca perquè vam començar amb capítols d’un quart d’hora, deu minuts de durada i eren la introducció del programa. Després ja va agafar volada i els capítols van passar a durar mitja hora. La primera temporada la vam fer a una carpa que hi havia el Poble Espanyol, que em sembla que encara existeix. Assajàvem dimarts i dimecres, dijous gravàvem una part i divendres acabàvem de gravar. Per tant era una sèrie quasi en directe perquè el divendres, quan acabem de gravar el director i el realitzador baixaven ràpidament cap a Sant Joan Despí, a TV3, i allà feien el muntatge perquè a les nou o dos quarts de deu començava La vida en un xip i s’havia d’emetre. Vol dir que el divendres quan gravàvem sortíem als diaris al dia i, és clar, molta gent es pensava que era en directe, però no ho era. I la gent ubicada La Granja a diferents llocs com Sants o Gràcia. La gent s’imaginava que era real i buscaven el lloc. Bé, és el que té una ficció ben feta.

Aquesta sèrie es va estrenar el 6 de gener de l'any 1989.  Ho sé perquè tenia nebots i el dia de Reis vaig haver de treballar. De fet, al matí vaig treballar i el mateix dia vaig haver d’anar a TV3 perquè abans del programa, quan s'acabava el capítol de La Granja, feien una entrevista a algun dels personatges de La Granja, i aquell dia em va tocar a mi. Així que vaig treballar tot el dia de Reis, però molt content.

Després he anat fent coses de televisió. Em vaig instal·lar a Madrid i vaig fer Policías durant una època, que va tenir molt èxit i m’ho vaig passar molt bé perquè era el policia dolent. També Lalola per Antena 3. He sigut un actor molt capitular en moltes sèries, com també a 7 vidas, en diversos capítols, El Comisario... N’he fet moltes, però també és veritat que en cinema no he tingut el gran paper, han sigut personatges de repartiment, però en televisió sí que he interpretat personatges importants i de protagonistes. Jo diria que el cinema és la meva falta. A veure si encara em surt el paper de la meva vida (riu).

En doblatge he fet bastantes coses, sobretot vells, borratxos i pobres. I també vaig fer una cosa altra que em va agradar molt, un personatge que va durar molt de temps: el guàrdia urbà petit, baixet i grassonet de l’Arare. M’ho vaig passar molt bé. El doblatge és una feina de més a més dels actors que va molt bé. És un sou que et manté i està bé.

 
- Es pot viure de les arts escèniques?

- És difícil, és molt complicat i més ara. Jo he sigut una persona privilegiada, he viscut sempre de les arts escèniques. Inclús una botiga va viure les arts escèniques perquè la meva mare, en pau descansi, em deia que això no em donaria per menjar i em va aparaular una botiga que es posava a traspàs. En aquell moment, jo no vaig començar fent teatre, sinó que era humorista i presentador de festivals de cançó catalana, i vaig treballar bastant amb el disc. Vaig ser director artístic d'una empresa que es deia Els Quatre Vents i és per això que la meva mare em va emparaular una botiga perquè posés un negoci de discs. Però és clar, el problema era que a les tardes jo assajava fent teatre i a les nits feia funcions. Els matins estava a la botiga però a les tardes no hi podia ser, així que vaig agafar un xicot perquè atengués la botiga i amb els diners que guanyava del teatre havia de pagar el sou d’aquest noi. Al final vaig tancar la botiga. Per això dic que he sigut bastant privilegiat en el món del teatre, perquè he pogut viure d’això. Ara però, hi ha molt joves que s’hi volen dedicar. És veritat que hi ha molta més feina també... A la meva època, al començament no hi havia TV3, només hi havia Televisió Espanyola on feien alguns programes en català, però no hi havia la feinada que hi ha ara. Hi va haver un moment, quan va néixer TV3, que hi va haver el boom del doblatge en català, que va donar feina a molts actors. Però ara ho tenen més difícil perquè és veritat que hi ha més feina però també és veritat que són molts, hi ha molta competència.
També vaig fer ràdio i per tant he fet moltes coses diferents. Sempre he anat fent una coseta o una altre i he anat vivint d’això i m’ho passava molt bé. 

- Si haguessis de triar una de totes les branques que has tocat de les arts escèniques, quina seria?

- Teatre, sens dubte. El teatre té una cosa que és que cada dia estrenes, cada dia és una funció. En cinema et graven, estàs allà i prou. Però el teatre cada dia és fer la funció, escolta la resposta del públic, saber si traspasses o no, si el públic s'ho passa bé, i això és molt important. I els aplaudiments, en el cinema no els notes. A mi m’agrada escoltar els aplaudiments quan s'acaba la funció que vol dir la satisfacció del públic. Està molt bé. T’engreixes, més no puc (Riu).

- Què en penses del teatre a la nostra ciutat? De la programació cultural en general?

- La programació del teatre de Rubí és extraordinària. Rubí té una bona programació teatral, cal dir-ho.
Culturalment, penso que no està malament, però hi ha un problema: la comunicació. No és comunica, la gent no sap què, com ni on. La gent no se n’assabenta. Falta alegria de comunicació i si hagués comunicació, Rubí podria tirar endavant. Però la programació del teatre està molt bé.

- A part del teatre, també t’hem vist moltes vegades vinculat en moviments socials de la ciutat. Com veus la situació política actual?

- Estem a les portes d'unes eleccions municipals. Rubí és una ciutat que no sé què passa. És una ciutat que no acaba d'arrencar, quan podria arrancar i ser una gran ciutat perquè industrialment està molt bé i la ciutadania funciona, però no, no acaba d'arrancar. És una ciutat morta en el sentit que només és viva per la Festa Major, per Reis, per Carnestoltes i per Sant Antoni Abat. Li falta vida, li falta alguna cosa. Com he dit abans, li falta comunicació. Jo no et diré políticament com funciona... Ha guanyat unes  eleccions i funcionen i tenen la seva manera de treballar. Al mes de maig ja veurem què passarà.

A nivell de Catalunya el que et puc dir és que estem tristos. Penso és una tristesa molt gran perquè hi ha una ciutadania que vol una cosa, una ciutadania àmplia perquè va des del PDECAT, des d’ERC, la CUP, des dels Comuns i en una època el PSC també, ara no ho se, que volen la consulta. Tots volem la consulta i estem tristos que no ens deixin fer aquesta consulta, que seria el més fàcil. Ningú pot dir que socialment Catalunya no vol ser independent, que la societat no té el recolzament, perquè no ho sabem, no ho hem preguntat. S'han fet dues consultes que les han considerat no legals però, és clar, les dues consultes han sobrepassat els dos milions de persones que varen anar a votar. Déu-n'hi-do! Potser que centrem una mica el cap. I estem tristos perquè al no saber el què i com estem provoca un tarannà que no sabem on estem i no podem tirar endavant una sèrie de coses. I a més tenim presos polítics i exiliats, com passava a l’època d'en Franco. En aquella època en Camacho, que era de Comissions Obreres, estava empresonat i el Carrillo estava a l’exili. Estic equiparant un règim polític que hi ha en aquests moments que s’està igualant a època dictatorial. Un senyor que defensa un programa electoral que és fer una consulta i el posen a la presó, en comptes de seure i parlar-ne... Democràcia és parlar i hi ha una barrera, no es pot parlar. 

A nivell de l’estat espanyol... Hi ha una cosa que et diré: a l’estat espanyol hi ha un problema greu. El dictador es va morir al llit però la dictadura va continuar perquè el cap d'estat que continuava era designat pel dictador, per tant no va canviar res. Es va fer una constitució amb una pistola de taula perquè els militars estaven a la sala del costat i se’ns va dir que aquesta constitució era provisional i que el al cap de  de 10  any canviaria, però quants anys portem i no ha canviat? Espanya és rància. L’any 76, 77 volíem tirar endavant i ara tornem enrere. Tenim por. Ja t’ho he dit tot.

I Europa... Què vols que et digui? És l’Europa dels estats. I per tant no atacaran un estat, no hi ha dubte, perquè França recolzarà el govern de l'Estat espanyol i Itàlia tres quarts del mateix. L’únic que no és Gran Bretanya. Ha sigut querent i han fet un referèndum perquè la ciutadania ho volia així. És clar que els van enganyar perquè en els va advertir que si votaven si els farien fora d’Europa, i desprès va fer un referèndum per sortir d’Europa, i és clar, els escocesos volen fer un altre referèndum perquè ells volen ser part d’Europa. Ja està.
I a nivell mundial.. Mentre tinguem en Trump i en Putin... Què vols que et digui? Ja t’ho he dit tot (Riu).

- Esperem veure’t a Rubí amb el clàssic Pel davant... i pel darrere que ara interpretes al Teatre Borràs.

- A mi m'agradaria molt portar l'obra a Rubí! Molt! Però mai se sap... Al Teatre Borràs acabem al mes de març i després girarem una mica. El que sé segur és que anirem a Girona. Però us convido a venir a veure Pel davant... i pel darrera. No us la podeu perdre! A més els meus companys estan extraordinaris. Hi ha gent conegudíssima com el Miquel Sitjar; l’Agnès Busquests, que surt al Polònia; el Lluís Villanueva, que està fent la sèrie tan divertida Benvinguts a la família; Home, la Lloll Bertran, qui no la coneix a la gran Loll?; la Carme Pla de T de Teatre; el Bernat Cot; la Laia Alsina; i el nen de Badalona, el Jordi Díaz! Bé, extraordinaris tots. No us la perdeu!