19
de setembre
del
2018
Actualitzat
a les
7:35h
El govern de la Generalitat ha acordat declarar Bé Cultural d'Interès Nacional, en la categoria de Monument Històric, el monestir de Santa Maria, a Lladó (Alt Empordà). El recinte monumental del monestir és una de les peces més importants de l’arquitectura medieval de Catalunya i mostra els processos d’evolució de l’arquitectura i de l’estructuració de les comunitats eclesiàstiques de l’Empordà a l’Edat Mitjana. El Govern també ha aprovat delimitar l’entorn de protecció del monestir i de l’església.
El monestir es troba situat entre la riera Àlguema, a llevant, i el torrent Ribot, que limita les hortes del monestir per ponent. Les actuals edificacions del monestir tenen el seu origen en el segle XII, i han estat transformades posteriorment.
La notícia més antiga que es té de la canònica de Santa Maria de Lladó és de l'any 1089, data en què s’hi va restaurar el culte i la vida monàstica que hi havia hagut en època visigòtica, aquest cop, sota la regla de Sant Agustí. L'any 1124, el papa Calixt II va aprovar-ne la fundació, els estatuts de la comunitat i l’assignació dels béns, que es van incrementar entre segles XII i XIII. La canònica de Lladó va ser secularitzada el 1592. Va ser col·legiata fins a la desamortització del 1835 i des de l'any 1929, la seva església és la parròquia de Lladó, en substitució de la de Sant Feliu.
A més de l’església de Santa Maria de Lladó, ja declarada monument històric des de l’any 1925, el monestir està conformat pels antics espais del claustre, el pati del monestir, el refectori, la sagristia, la sala capitular i les zones de dormitori, actualment seu de l’Ajuntament de Lladó. També formen part del monument els altres edificis a ponent del claustre, l’antic hospital, que a partir del segle XVII serà la casa de l’Almoiner, i altres antigues cases canonicals, la del Sagristà i del Cambrer, totes convertides en habitatges i reformades els segles XVII i XVIII.
El monestir es troba situat entre la riera Àlguema, a llevant, i el torrent Ribot, que limita les hortes del monestir per ponent. Les actuals edificacions del monestir tenen el seu origen en el segle XII, i han estat transformades posteriorment.
La notícia més antiga que es té de la canònica de Santa Maria de Lladó és de l'any 1089, data en què s’hi va restaurar el culte i la vida monàstica que hi havia hagut en època visigòtica, aquest cop, sota la regla de Sant Agustí. L'any 1124, el papa Calixt II va aprovar-ne la fundació, els estatuts de la comunitat i l’assignació dels béns, que es van incrementar entre segles XII i XIII. La canònica de Lladó va ser secularitzada el 1592. Va ser col·legiata fins a la desamortització del 1835 i des de l'any 1929, la seva església és la parròquia de Lladó, en substitució de la de Sant Feliu.
A més de l’església de Santa Maria de Lladó, ja declarada monument històric des de l’any 1925, el monestir està conformat pels antics espais del claustre, el pati del monestir, el refectori, la sagristia, la sala capitular i les zones de dormitori, actualment seu de l’Ajuntament de Lladó. També formen part del monument els altres edificis a ponent del claustre, l’antic hospital, que a partir del segle XVII serà la casa de l’Almoiner, i altres antigues cases canonicals, la del Sagristà i del Cambrer, totes convertides en habitatges i reformades els segles XVII i XVIII.