19
d'agost
del
2018
Actualitzat
a les
11:25h
"L'independentisme no ha volgut afrontar amb totes les seves conseqüències que el moviment sindical està a anys llum de la seva representació política". Així de contundent ha començat la ponència de Marc Sallas, dirigent de la Intersindical-CSC, a les jornades que se celebren a la Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent.
El món del treball, ha assegurat Sallas, no ha volgut entrar en el procés, "i aquesta és la gran paradoxa catalana". Els dos sindicats majoritaris -que computen més del 85% dels delegats a les empreses- signen els convenis de treball per a tot el territori espanyol. I aquest fet provoca que no es contempli que a Catalunya "el preu de vida és més car que en altres territoris de l'Estat i que el teixit productiu és diferent".
Sallas ha posat d'exemple el sector tèxtil. Tot i que més del 70% d'aquest àmbit productiu es troba a Catalunya, el conveni es pacta des de Madrid. I per contraposar-ho, ha explicat que a Galícia i al País Basc, els partits nacionalistes van impulsar diferents sindicats (els majoritaris ELA, LAB i CIG) i com a Catalunya el PSC i el PSUC van donar, respectivament, suport a UGT i CCOO.
Ha justificat que, al no haver a Catalunya sindicats propis potents com Euskadi i Galícia, no poden fer, per exemple, la vaga que va recolzar ELA i que "gràcies a la seva caixa de resistència, va poder donar suport a una vaga de dos anys i mig i doblegar la patronal".
A més, tal com es va acordar en els Pactes de la Moncloa, els sindicats reben subvencions de l'Estat, i per tant, no depenen econòmicament dels afiliats. Fet que pot facilitar que la cúpula s'allunyi dels objectius dels afiliats, que l'Estat tingui "més assegurada la pau social" i que sigui més difícil d'actuar com a contrapoder davant de la patronal.
El món del treball, ha assegurat Sallas, no ha volgut entrar en el procés, "i aquesta és la gran paradoxa catalana". Els dos sindicats majoritaris -que computen més del 85% dels delegats a les empreses- signen els convenis de treball per a tot el territori espanyol. I aquest fet provoca que no es contempli que a Catalunya "el preu de vida és més car que en altres territoris de l'Estat i que el teixit productiu és diferent".
Sallas ha posat d'exemple el sector tèxtil. Tot i que més del 70% d'aquest àmbit productiu es troba a Catalunya, el conveni es pacta des de Madrid. I per contraposar-ho, ha explicat que a Galícia i al País Basc, els partits nacionalistes van impulsar diferents sindicats (els majoritaris ELA, LAB i CIG) i com a Catalunya el PSC i el PSUC van donar, respectivament, suport a UGT i CCOO.
Ha justificat que, al no haver a Catalunya sindicats propis potents com Euskadi i Galícia, no poden fer, per exemple, la vaga que va recolzar ELA i que "gràcies a la seva caixa de resistència, va poder donar suport a una vaga de dos anys i mig i doblegar la patronal".
A més, tal com es va acordar en els Pactes de la Moncloa, els sindicats reben subvencions de l'Estat, i per tant, no depenen econòmicament dels afiliats. Fet que pot facilitar que la cúpula s'allunyi dels objectius dels afiliats, que l'Estat tingui "més assegurada la pau social" i que sigui més difícil d'actuar com a contrapoder davant de la patronal.