Quan va cremar París: cronologia d'una França revoltada

El 2 de maig de fa cinquanta anys esclatava un conflicte a les universitats franceses que quedaria gravat en l'imaginari de tot una generació. La societat francesa va ser sacsejada per una revolta que va començar com una protesta estudiantil i va ser una veritable revolució amb implicacions en tota la societat francesa.

El sistema polític, aquella Cinquena República personalista erigida pel general De Gaulle, va ser qüestionat. Però també els valors burgesos tradicionals, el concepte de família o els grans prejudicis benestants van ser posats en dubte. Per uns va ser "la" revolució de la seva vida. Per d'altres el més gran del "postureig" ("Són uns nois que no volen fer els exàmens", s'atribueix a De Gaulle). Possiblement, tots estaven equivocats.

L'origen immediat de la revolta va ser un programa de selectivitat, el Pla Fouchet, que aviat va ser bandejat. La suma de protestes (contra la guerra del Vietnam, contra el conservadorisme del general De Gaulle, contra la burgesia, contra el patriarcat...) va aixecar les llambordes. Sota d'elles, no hi havia la platja. Però si el Maig del 68 no va canviar el món, ni tan sols el govern, sí que va contribuir a transformar moltes mentalitats. Aquesta és una breu cronologia d'uns fets parisencs que van impregnar la cultura europea.  

- 22 de març: es considera la data prèvia que va encendre la metxa. La detenció d'un grup d'estudiants acusats de protestes contra la guerra del Vietnam provoca l'ocupació de la Universitat de Nanterre, a tocar de París. Aquest Moviment del 22-M serà l'avantguarda de maig.

- 2 de maig: els estudiants, solidaritzats amb Nanterre, ocupen la Sorbona, a la capital francesa. Proliferen grups de procedència trotskista i anarquista, que són vistos amb desconfiança per l'esquerra tradicional, bàsicament el Partit Comunista (PCF) i el seu sindicat, la CGT.

- 3 de maig: comencen els enfrontaments. El Barri Llatí, on hi ha la Sorbona, crema. La policia entra al recinte universitari i es produeixen xocs violents. Hi ha centenars de detinguts mentre grups cada cop més nombrosos de joves fan del Barri Llatí el seu feu. França està astorada.

- 4 de maig: mentre el govern, que té com a primer ministre Georges Pompidou, mostra senyals de duresa, les classes són suspeses a la Sorbona. Sorgeixen les primeres crides a una vaga indefinida.

- 6 de maig: greus incidents al cor de París. Els detinguts ja són més de 400, i els ferits es compten ja per centenars: més de 500 entre els revoltats i prop de 350 policies. Les topades entre els universitaris i els uniformats de les Companyies republicanes de Seguretat (CRS) són contínues. Les protestes s'estenen a altres universitats.   

- 10 de maig: la nit del 10 a l'11 és una de les més violentes a la capital francesa. Barricades i detinguts (més de 500). Cotxes cremats, 700 ferits.  

- 11 de maig: les principals centrals sindicals convoquen a una vaga general pel dia 13. Comença a perfilar-se una aliança entre estudiants i sindicats. Daniel Cohn-Bendit, nascut alemany, es converteix en un dels portaveus del moviment.

- 13 de maig: vaga general, amb seguiment desigual. Una manifestació massiva a París, amb més de 700.000 assistents, dona moral als qui protesten i espanten el govern. Entre les consignes sorgeix la que demana un "govern popular", apuntant a una alternativa política a De Gaulle, que compleix 10 anys en el poder aquest dia.   
 
- 15 de maig: les protestes s'amplien a diverses ciutats del país i les fàbriques s'hi afegeixen. Diverses plantes de Renault s'uneixen al moviment, mentre De Gaulle està de viatge a Romania i s'entrevista amb Nicolae Ceaucescu.  

- 20 de maig: del 20 al 23 de maig, el moviment vaguístic va a més i prop de 10 milions de treballadors aturen el país. La central comunista, la CGT, temorosa de quedar fora de joc, se suma al front de protesta sense deixar de manifestar la seva reticència al que anomena "provocadors" (els sectors de l'esquerra estudiantil i alternativa). Es veuen estampes inimaginables: se suspèn el festival de Canes, la bandera roja oneja a la seu de la federació francesa de futbol, els treballadors de les funeràries també s'aturen...

- 22 de maig: l'Assemblea Nacional, de majoria conservadora, debat una moció de censura que és derrotada per un grapat de vots. Però el que digui el parlament té poca incidència en aquests moments.

- 24 de maig: el govern canvia d'estratègia. De Gaulle es mostra superat i Pompidou imposa una línia de negociació. L'aspecte crucial per l'executiu és aconseguir trencar el lligam entre obrers i estudiants. Tots els sectors del país estan afectats en el que és considerat el moviment vaguístic més impressionant de la història francesa. La televisió i la ràdio pública s'afegeixen a l'atur. París és un niu de rumors i De Gaulle pensa en dimitir.
 
- 27 de maig: el mètode Pompidou obté els seus primers guanys. El govern tanca un acord social amb els sindicats, avalat especialment per la comunista i pragmàtica CGT, que assoleix importats concessions: reducció de la jornada de treball, augment de salari (en un 10%) i increment del salari mínim (en un 25%). En aquestes negociacions, els representants sindicals van comprovar que la patronal estava disposada a fer més concessions de les que ells reclamaven.   

- 28 de maig: Pompidou destitueix el ministre d'Educació, un polític de pes com Alain Peyrefitte.

- 30 de maig: De Gaulle dissol l'Assemblea Nacional i convoca eleccions legislatives. La França d'ordre comença a reaccionar. Una gran manifestació recorre París en suport del general. Però aquest no les té totes. Després es va saber que va viatjar a Alemanya per entrevistar-se amb el general Massu, que dirigia els destacaments establerts allí per assegurar-se de la seva lleialtat.  

El Maig del 68 deixarà empremta i tindrà efectes a llarg termini. Però a partir d'inicis de juny, la situació canvia. Les concessions fetes per Pompidou, les millores salarials, així com la divisió entre l'esquerra tradicional i el moviment estudiantil ajuden l'executiu a reprendre el control de la situació. A partir del dia 5 de juny, el moviment vaguístic decau.   

La dreta triomfa, Pompidou se'n va

Els dies 23 i 30 de juny, tenen lloc les eleccions a l'Assemblea Nacional. Hi ha una onada de pànic entre la dreta i es produeix una gran mobilització. El partit gaullista, la UDR, arrasa. El bloc conservador assoleix 396 escons enfront els 91 de totes les forces d'esquerra. Amb tot, els fets de maig deixaran De Gaulle ferit de mort. La divisió en el si del govern és total i la ferida que s'ha obert entre el vell general i Pompidou s'eixampla.

L'heroi de la Resistència abandonarà el poder l'any següent, després de ser derrotat en un referèndum sobre el Senat. L'esquerra tradicional, però, trigarà a recuperar-se i serà Pompidou qui succeeixi De Gaulle a l'Elisi.