M. Mercè Cuartiella: «Els diners determinen les nostres relacions socials»

Després de guanyar el Premi Llibreter 2012 amb Germans, gairebé bessons i el Mercè Rodoreda 2015 amb Gent que tu coneixes, Maria Mercè Cuartiella publica Flor Salvatge (Empúries). L'escriptora figuerenca explica a NacióDigital que s'endinsa en la vida de barri i recull pors i esperances de "gent normal" que "no té cap carrera acadèmica, que parla des de l'experiència vital". Ho il·lustra amb diàlegs i reflexions plens de dites i expressions populars catalanes que "recuperen un patrimoni lingüístic" que s'està perdent.

La protagonista, la Gràcia, es conforma amb "estar amb el seu xicot, beure i menjar". Té quaranta anys i amb prou feines arriba a final de mes. Treballa en una botiga vella de roba interior que regenta el senyor Miravet, l'home qui l'embarcarà a l'aventura de transportar un cadàver fins a casa de la família del difunt. Cuartiella intercala escenes del trajecte amb situacions i maldecaps de la vida quotidiana dels personatges.

- Al principi del llibre cita la cançó Fleur sauvage, de Claude François. D'aquí surt el títol de la novel·la.

- És una cançó d'un cantant popular una mica cutre dels anys setanta, però és el que escoltarien els personatges del llibre. També em va cridar l'atenció el significat de la lletra.

- Per què?

- La vida és una flor salvatge, no la pots regar i exigir que floreixi a la teva manera. I en Miravet es pensa que ho pot controlar tot. Anar amb les dones que vulgui i tenir-les fins que se'n cansi. Però les coses no sempre són com nosaltres voldríem.

- Per què en Miravet sempre parla del seu passat faldiller?

- Ell voldria que el recordessin com el jove guapo que va ser, no com un vell que està tot el dia assegut davant la botiga. Té por de no deixar petjada. El llibre també volia parlar sobre això; malgrat que hi hagi coses que a nosaltres ens semblen molt transcendents i essencials, queden oblidades aviat. És probable que els nostres besnéts ja no sàpiguen ni el nostre nom.

"La vida és una flor salvatge, no la pots regar i exigir que floreixi a la teva manera"

- En Miravet, com molta gent gran sense parella ni família, se sent sol.

- Quan som joves som molt socials, solem tenir molts amics i diverses parelles. En fer-nos grans, se'ns fa més difícil relacionar-nos i el contacte físic amb altres disminueix. Almenys, tenir una relació estable t'assegura un contacte sexual i tàctil, que és molt important.

- Com és la Gràcia?

- És diferent que en Miravet. Té caràcter i és impulsiva, no li importa gaire el seu aspecte físic, només vol sentir-se bé. Senzillament li agrada beure, menjar i estar amb el seu xicot. En té prou amb aquests plaers materials. Aquest objectiu vital sembla fàcil d'aconseguir, però no ho és tant.

- Tampoc ajuda que la Gràcia es vegi afectada per la precarietat laboral i la bombolla immobiliària.

- Tothom té problemes de diners, els que no tenen un duro no poden anar al dentista i els rics no poden rentar el iot. Ara bé, és veritat que els que tenen més recursos tenen més facilitats per solucionar els seus maldecaps.

- En el seu llibre, encara que no sigui el tema central de la trama, el factor econòmic determina la vida dels personatges.

- Els diners, agradi o no, determinen la nostra vida i relacions socials. Hi ha pel·lícules que tracten sobre un periodista que viu a Manhattan, no sé en quin diari treballen, em sembla incoherent.

"No m'agraden els personatges que tenen molt de glamur i són rics, prims i guapos"

- Quin significat té pels personatges la frase "per la vida, la vida"?

- Com la meva família, els protagonistes són gent proletària i d'oficis: pagesos, modistes, carnissers, etc. I aquesta frase me la deia el meu oncle, significa que per poder viure o sobreviure ha hagut de dedicar totes les hores de la seva vida a treballar.

- Els altres que ha escrit llibres també tracte sobre "gent normal".

- Trobo que la gent de barri i les seves relacions socials tenen molt interès narratiu, no m'agraden els personatges que tenen molt de glamur, amb feines bones, que són rics, prims i guapos. M'agrada parlar de la vida real, de gent que és com tu, com jo o com el teu veí.

- Per què li agrada parlar sobre relacions socials?

- Relacionar-se amb els altres és el més difícil que hem de fer a la vida, però al mateix temps, a no ser que siguem uns solitaris empedreïts, és molt necessari. Ningú vol estar sol, tothom vol tenir parella i amics amb qui compartir les coses.

"Relacionar-se amb els altres és el més difícil que hem de fer a la vida, però és molt necessari"

- Tota la novel·la està molt ben travada, amb intercalacions temporals, i un final que es va coent al llarg de la història.

- De fet, però, no sabia quin seria el final, jo mai planifico gaire perquè m'encotilla i em limita molt. Quan vaig escrivint em venen idees que no vull desaprofitar i vaig construint la novel·la sobre la marxa. No tenir-ho tot estructurat des de bon principi m'obliga a revisar i reescriure diverses vegades, però ho gaudeixo molt i també em permet afinar l'estil.

- El seu estil recupera expressions i dites del català popular que es va perdent.

- Un cosí meu diu que quan em llegeix sembla que senti parlar el nostre avi de Sant Feliu de Guíxols. Jo encara me'n recordo de les expressions que feia servir la meva àvia, però no les utilitzem perquè tendim a repetir sempre el mateix vocabulari, a contaminar-nos del que està de moda. Està bé que aquest patrimoni lingüístic es recuperi, m'ho facilita que els personatges siguin grans.

- Els diàlegs s'interrompen contínuament amb llargues reflexions dels personatges.

- Són reflexions que fa gent sense cap carrera acadèmica, només parlen des de la seva experiència vital, em sembla molt interessant. I aquests pensaments són com els diàlegs, les recullo tal com pensarien o parlarien a la vida real. És per això que escric amb expressions col·loquials i vocabulari fresc.