14
de gener
del
2018
Actualitzat
el
16
de gener
a les
17:45h
La sala d’actes de la Biblioteca Carles Rahola, va acollir dies enrere un fet singular. L’actriu Fina Rius, mitjançant la interpretació del monòleg de Carole Fréchette titulat "Ismene", va ressuscitar una de les antiheroïnes més destacades de la literatura clàssica. L’autora és una important dramaturga i novel·lista canadenca d’arrels feministes, que va cofundar el Theatre des Cuisine al 1973, un teatre que té l’objectiu de promoure el reconeixement i els drets de la dona i fomentar un sistema social més equitatiu i just.
Un públic bastant selecte omple les primeres files i Ismene puja immediatament a l’escenari. No hi ha presentacions, l’acció comença i bruscament els assistents es troben davant d’una espècie de conferència on ells són els amfitrions. Llavors, la protagonista, també coneguda com la germana poruga d’Antígona, explica des del seu punt de vista el tràgic parricidi de la seva nissaga i com es va sentir. Però això no és tot. Des del moment en què comença el discurs, queda clar que hi ha una intenció encoberta que intenta assolir amb sang, suor i llàgrimes: la redempció.
Fina Rius deixa els espectadors corpresos amb la seva magnífica interpretació, tan fidel al personatge i al seu context que va arribar a transportar el públic a la mateixa Tebes i l’envoltà amb una atmosfera carregada d’enyorança, dolor i sobretot d’amor. Un amor incondicional per la seva família, per ella mateixa i particularment, per la vida, motiu pel qual la seva germana la va repudiar i tothom la va jutjar, considerant-la una traïdora.
Finalment, l’actuació conclou i l’actriu baixa de l’escenari, seu al costat del públic i inicia el que havia de ser un col·loqui, però que de forma imprevista es converteix en una conferència. Explica que darrere del monòleg d’Ismene es pot trobar una crítica cap els personatges femenins; el paper de les dones a les històries i mites dels nostres avantpassats. Davant d’això, Carole Fréchette ens ofereix el pas de la dona submisa a la dona conscient i el seu apoderament a través d’aquest personatge. Amb un discurs feminista molt important qüestiona la societat, els rols establerts i com les persones es jutgen les unes a les altres. En conclusió, és una obra contemporània i necessària que promou la sororitat, és a dir, la solidaritat entre dones, i que és capaç de transmetre en 45 minuts el dolor d’una societat sentenciada per ella mateixa.
------------------------------------------------------
Aquest article és resultat d'un dels projectes del Laboratori d'Innovació i Nous Formats Periodístics NacióDigital-UdG, i ha estat elaborat per alumnes del grau de Comunicació Cultural.
------------------------------------------------------
Un públic bastant selecte omple les primeres files i Ismene puja immediatament a l’escenari. No hi ha presentacions, l’acció comença i bruscament els assistents es troben davant d’una espècie de conferència on ells són els amfitrions. Llavors, la protagonista, també coneguda com la germana poruga d’Antígona, explica des del seu punt de vista el tràgic parricidi de la seva nissaga i com es va sentir. Però això no és tot. Des del moment en què comença el discurs, queda clar que hi ha una intenció encoberta que intenta assolir amb sang, suor i llàgrimes: la redempció.
Fina Rius deixa els espectadors corpresos amb la seva magnífica interpretació, tan fidel al personatge i al seu context que va arribar a transportar el públic a la mateixa Tebes i l’envoltà amb una atmosfera carregada d’enyorança, dolor i sobretot d’amor. Un amor incondicional per la seva família, per ella mateixa i particularment, per la vida, motiu pel qual la seva germana la va repudiar i tothom la va jutjar, considerant-la una traïdora.
Finalment, l’actuació conclou i l’actriu baixa de l’escenari, seu al costat del públic i inicia el que havia de ser un col·loqui, però que de forma imprevista es converteix en una conferència. Explica que darrere del monòleg d’Ismene es pot trobar una crítica cap els personatges femenins; el paper de les dones a les històries i mites dels nostres avantpassats. Davant d’això, Carole Fréchette ens ofereix el pas de la dona submisa a la dona conscient i el seu apoderament a través d’aquest personatge. Amb un discurs feminista molt important qüestiona la societat, els rols establerts i com les persones es jutgen les unes a les altres. En conclusió, és una obra contemporània i necessària que promou la sororitat, és a dir, la solidaritat entre dones, i que és capaç de transmetre en 45 minuts el dolor d’una societat sentenciada per ella mateixa.
------------------------------------------------------
Aquest article és resultat d'un dels projectes del Laboratori d'Innovació i Nous Formats Periodístics NacióDigital-UdG, i ha estat elaborat per alumnes del grau de Comunicació Cultural.
------------------------------------------------------