Jair Domínguez: «Fem-nos-ho mirar: en comptes de demanar autocrítica al PP, ens la fem nosaltres»

Irreverent, llengut, incontenible. Podrien ser tres dels adjectius que descrivissin Jair Dominguez (Barcelona, 1980), un dels enfants terribles del periodisme català. Però ens quedaríem curts, perquè a banda de jugar a la provocació, també sap guanyar-se el públic amb un enginy i una naturalitat que n'hi ha que no tindrien ni després de vint anys de classes intensives. Unes condicions que també aplica, amb bon pols, a l'escriptura, ja sigui en novel·les o en assaigs portats a l'extrem del políticament correcte, com la seva darrera obra, Ets un merda i ho saps (Ara Llibres, 2017).

Parlem d'això i de moltes més coses en una entrevista feta en el marc del Laboratori d'Innovació i Nous Formats Periodístics NacióDigital - UdG, amb els alumnes del grau de Comunicació Cultural com a públic d'excepció.
 
- A la cobert del llibre hi surt vostè amb una samarreta on hi posa "loser". Creu que els catalans som uns perdedors innats?

- Sí, sens dubte. Ens han fotut tanta canya des de fa mil·lennis, i tenim aquest sentit tan fenici de flagel·lar-nos, que ens hem convertit en uns "losers". D'una banda, ens allibera de la sensació de ser molt bons i de triomfar; però, de l'altra, tenim molt interioritzada la tendència de mirar la part negativa de les coses. Els espanyols, en canvi, descendeixen dels celtes, que tenen una altra tendència: la destrucció i la conquesta.

- El conflicte que patim amb l'Estat podríem resumir-lo com una lluita entre "destructors" i "perdedors"?

- No vull generalitzar massa, però els catalans tenim massa inoculada aquesta por, la por de no aconseguir-ho. Ho hem de fer molt bé per sortir amb la nostra... i tot i així no sabem què passarà. Mira el futbol: el Madrid guanya perquè guanya, i punt. En canvi, el Barça, per guanyar ho ha de fer terriblement bé i, tot i així, això no t'assegura res. Tenim una cultura de la derrota que no existeix en cap altre país.
 
- La famosa autocrítica, tan present en aquestes darreres setmanes.
 
- La gent fa autocrítica, en comptes d'exigir-la! En comptes de demanar-la al PP o a qui sigui, ens la fem nosaltres mateixos! Ens ho hauríem de fer mirar, de veritat...
 
- L'origen del llibre quin és? Com se li acudeix fer un llibre com aquest?
 
- Tot ve d'anar a llibreries i d'adonar-me que la novel·la, com a tal, pràcticament ha desaparegut. És impossible trobar novel·les, perquè ara només hi ha la zona d'autoajuda i la de youtubers que escriuen llibres. I tots aquests llibres són plens d'obvietats que hi ha gent que necessita veure escrites. L'autoajuda ven una cosa senzilla que es pot convertir en un eslògan fàcil de recordar i aplicar, però que és totalment buit.
 

"A les llibreries és impossible trobar novel·les, perquè ara només hi ha la zona d'autoajuda i la de youtubers que escriuen llibres"

- En certa manera, aquest llibre ofereix el revers d'allò que seria Jorge Bucay. De fet, afirma que "el 90% de les persones del planeta són idiotes".
 
- Definir què és un idiota és molt difícil. Com també és molt difícil començar a parlar amb algú que no coneixes de res i no barallar-se automàticament. Un símptoma d'això és Twitter o Facebook.
 
- Potser perquè hi ha massa gent que porta la raó sota el braç. Al llibre també parla d'aquesta diferència entre qui ho té tot clar i qui no.
 
- Avui tot està ple de setciències. I com que tot pot ser anònim, no saps si parles amb un ministre o amb algú que menja Doritos al sofà de casa. Fins al punt que la bestiesa mes gran que he vist és que un retuit delictiu et converteix a tu en delictiu. On hem arribat? Clicar un botó ja pot fer que et vinguin a detenir a casa!
 
- És innegable que som en una època de retrocés. El seu cas és paradigmàtic de tot el que està passant ara: és un protomàrtir, un pioner de les demandes, una dels primeres persones que va haver d'anar a judici –on el van absoldre– per culpa d'un gag on hi havia dianes on disparava, entre d'altres, al rei. Va ser la fi del programa Bestiari il·lustrat.
 
- En el seu moment, el meu advocat va dir que la demanda no aniria enlloc. Jo no patia per res... però es van carregar el programa, van deixar la Bibiana Ballbé [la presentadora] sense feina i, el que és més fort: tot això, sense que ho demanés ningú! Allò em va saber molt de greu, perquè d'Espanya ens ho podem esperar tot. Però, que ens ho fem tot sols? Allò va ser massa.

- Hem arribat al punt de processar rapers per estar cantant.

- Ja no podem fer ni cançó protesta. Per aquesta regla de tres, Raimon hauria d'estar empresonat, ell que sempre està i canta com enfadat. A mi m'agrada molt que la gent estigui enfadada, i no m'agraden gens les metàfores. Més val que diguem les coses clarament, no?
 
- Al llibre qualifica els 24 anys com a topall del fracàs humà. Quan no has aportat res a la societat a aquella edat ja ets un fracassat, un loser total. Vostè què va fer abans dels 24 anys?
 
- Crec que absolutament res. Però, com a mínim, tenia feina: feia de guionista al programa Buenafuente. Allò dels 24 anys, però, m'inquietava molt, des de sempre. Llegint història de l'art, de jove, veia que Miquel Àngel havia fet el David amb 24 anys, o que Orson Welles havia fet Ciutadà Kane amb 24 anys. O els Beatles, que ja eren estrelles. Quan ets menor de 24 penses que encara et falta per arribar-hi, però quan els has sobrepassat, i de molt, te'n fas creus. Sempre m'ha interessat comparar-me amb això.
 
- També repassa temes com la felicitat, tenir fills, el buit existencial o d'identitat, les drogues, les xarxes socials. Com va anar la recerca temàtica?
 
- Volia tractar grans temes, coses importants de la vida que en els darrers anys han canviat radicalment. Ara s'està accelerant tot. Si mirem la història de la humanitat en perspectiva, veurem que hem trigat molt en progressar. I ens adonarem ràpidament que no estem mentalment preparats per tot el que ha de venir.

- Un canvi frenètic, especialment en els darrers temps.

- Tot ha canviat molt en els darrers deu anys. Per exemple, l'esport: fa una dècada era un tema sense importància, però ara tothom va a córrer i en diu running, o fa Cross Fit, padel surf. O, també, com ha canviat el tema de les relacions i com les xarxes socials han fet que tot sigui més fàcil. La meva generació va néixer sense internet i mòbil... i podíem viure! Em semblava molt interessant parlar dels canvis vitals que hi ha hagut en els darrers deu anys, i com hem canviat la manera de gestionar la nostra vida.
 

"Tinc tendència a creure que estem abocats a l'apocalipsi"

- En la seva obra, sempre sobrevola l'apocalipsi. En aquest llibre també hi ha aquesta idea molt present.
 
-  Tinc tendència a creure que estem abocats a l'apocalipsi. Crec que l'univers va directe al forat i m'interessen totes les noticies apocalíptiques. Em passo el dia llegint diaris absurds d'Amèrica del Sud, i m'encant!. Però és cert això que dius: quan escric un llibre, sempre tinc el punt de la fi del món, de què passarà, cap on anem. Però és que fixeu-vos ara mateix: tenim encara part del Govern i els Jordis a la presó!
 
- És ben curiós que tinguem aquesta tendència a normalitzar les coses més terribles. Sembla que ens haguem acostumat a tenir-los empresonats.

- Per això és important que no ho sembli mai. La nostra tasca, com a comunicadors, és dir les coses que no funcionen de la societat. Que creixi l'extrema dreta és que alguna cosa no s'està fent bé, no? A mi m'interessa el primitivisme, penso que seria la solució a tot: destruir la societat com a tal, tornar a fer horts i criar ovelles. Tot aniria més bé, per molt que fos trist. De fet, jo no sabria viure sense Wi-fi o aigua calenta, però si és el preu que s'ha de pagar per la llibertat, endavant. Fem-ho.
 
- Ara parlàvem de canvis. I Jair Domínguez ha patit un gran canvi professional aquest curs: de La segona hora (Rac1) a l'Està Passant (TV3). Com ha anat?
 
- Per mi, marxar de la ràdio ja era inevitable. Estava fart de fer el programa, on m'ho passava molt bé, sobretot treballant amb els meus amics. Però havia tocat sostre, i necessitava fer una altra cosa per no avorrir-me. Si estàs fent entreteniment, és essencial que el que llegeixis et faci riure. Si no et passa a tu, difícilment faràs riure a la gent. Em vaig acomiadar del programa i de seguida em va trucar en Toni Soler. La tele és molt divertida, però és cert que no hi ha res com "la màgia de la ràdio".

"A la ràdio havia tocat sostre i necessitava fer una altra cosa per no avorrir-me"

- Passar de fer ràdio a tele és un gran canvi. Sobretot, perquè sembla que bona part de la societat l'ha descobert, de cop.
 
- Cert! Hi ha molta més gent que et veu, que et coneix, que t'atura. S'afegeix que el programa ha tingut molt èxit perquè la gent tenia ganes de riure davant del drama d'aquests darrers mesos.
 
- L'humor és una bona eina per informar?

- És de les poques bones eines que ens queden. L'humor et permet entendre i explicar les coses millor. Mira Polònia. El problema és que si et dediques a l'humor la gent es pensa que sempre estàs de conya. I a la inversa. Però cada vespre, a l'Està passant, fem la connexió amb el Toni Cruanyes [presentador del TN] i és el paio més divertit del món. Diu bestieses de l'alçada d'un campanar! Però ningú no ho diria. I té credibilitat: la gent se'l creu quan es posa seriós. Però vaja, jo trobo impossible comunicar sense humor. Per mi, és la millor manera de comunicar.