13
de gener
del
2018
No hi ha dubte que, de vegades, certs llocs adquireixen una dimensió que va més enllà de la simple observació. Tenen una identitat pròpia que pot arribar a commoure a tothom que estigui disposat a deixar-se encisar per la màgia que desprenen. L’antic cinema Modern posseeix aquest encant amb el seu estat actual d’abandó i decadència, reflex d’un temps passat que mai més tornarà, i que l’artista i crític d’art Eudald Camps ha volgut immortalitzar per a la posteritat amb la pintura com a mitjà. Suite Modern és això, una exposició artística on l’espai, aturat en el temps, es configura en una imatge poètica que intenta reflectir la realitat.
Aquest hiperrealisme pictòric topa d’entrada amb la impossibilitat de captar la realitat en la seva absoluta i total essència, ja que s’acaba escapant de les mans d’alguna manera o altra. Més que plasmar la més pura i estricta realitat de l’espai que observem, el que s’intenta és copsar la seva temporalitat, el seu moment i instant, la seva petjada en el temps i que els seus efectes perdurin a molt llarg termini. Perquè si una cosa distingeix la pintura en els seus intents de “copiar” la realitat és que l’observació és més pausada i duradora que no pas la fotografia, que bé podria ser mesurable en segons.
Tot i a la fredor i a les dimensions reduïdes de la sala d’exposicions del primer pis (de pas cap a les dues aules magnes de l’edifici de la Casa de Cultura), la mostra de Camps va aconseguir un bon equilibri amb les obres exposades, que permetia una observació continuada de tots els espais representats. Quan el visitant contemplava la vintena d’obres que conformaven l’exposició no podia deixar de tenir la sensació de penetrar dins la pintura i transitar pels espais que representa, i és que cada quadre planteja una relació amb l’espectador i l’introdueix en la següent obra. Especial protagonisme rep el tractament que es dona a la llum, un element clau per a dotar els espais i els objectes de personalitat i d’una àmplia gama de colors.
------------------------------------------------------
Aquest article és resultat d'un dels projectes del Laboratori d'Innovació i Nous Formats Periodístics NacióDigital-UdG, i ha estat elaborat per alumnes del grau de Comunicació Cultural.
------------------------------------------------------
Obra d'Eudald Camps Foto: Jordi Rovira
Obra d'Eudald Camps Foto: Jordi Rovira
Aquest hiperrealisme pictòric topa d’entrada amb la impossibilitat de captar la realitat en la seva absoluta i total essència, ja que s’acaba escapant de les mans d’alguna manera o altra. Més que plasmar la més pura i estricta realitat de l’espai que observem, el que s’intenta és copsar la seva temporalitat, el seu moment i instant, la seva petjada en el temps i que els seus efectes perdurin a molt llarg termini. Perquè si una cosa distingeix la pintura en els seus intents de “copiar” la realitat és que l’observació és més pausada i duradora que no pas la fotografia, que bé podria ser mesurable en segons.
Tot i a la fredor i a les dimensions reduïdes de la sala d’exposicions del primer pis (de pas cap a les dues aules magnes de l’edifici de la Casa de Cultura), la mostra de Camps va aconseguir un bon equilibri amb les obres exposades, que permetia una observació continuada de tots els espais representats. Quan el visitant contemplava la vintena d’obres que conformaven l’exposició no podia deixar de tenir la sensació de penetrar dins la pintura i transitar pels espais que representa, i és que cada quadre planteja una relació amb l’espectador i l’introdueix en la següent obra. Especial protagonisme rep el tractament que es dona a la llum, un element clau per a dotar els espais i els objectes de personalitat i d’una àmplia gama de colors.
------------------------------------------------------
Aquest article és resultat d'un dels projectes del Laboratori d'Innovació i Nous Formats Periodístics NacióDigital-UdG, i ha estat elaborat per alumnes del grau de Comunicació Cultural.
------------------------------------------------------