13
de gener
del
2018
Un tret al cap ha pujat als escenaris del Temporada Alta en dues ocasions, a Girona i a Palafrugell. Sota la direcció del dramaturg i creador de l’obra, Pau Miró, les actrius Emma Vilarasau, Imma colomer i Vicky Luengo interpreten tres dones amb una forta personalitat.
La crítica i la reflexió sobre l’ètica del periodisme queden emmascarades entre diàlegs intensos i molt ben construïts. Miró mostra el temps des de tres perspectives: una jove, a l’inici de la seva carrera; l’altra de qui porta massa en la seva professió i, per últim, algú a qui se li acaba el temps. És una obra dinàmica en què no falta la ironia.
La relació entre dues germanes fa de fil conductor de la història i és un punt clau en el desenllaç de l’obra. Vilarasau interpreta una periodista a qui acaben d’acomiadar del diari on treballava, fet que la porta a valorar la seva carrera. Colomer interpreta la germana gran, una escriptora de contes infantils que es trasllada a viure a la casa familiar.
Pel mig d’aquesta trama se n’incorpora una altra. Una noia jove, Luengo, entra en escena en presentar-se a casa de les germanes amb la història del seu acomiadament per demanar ajuda en la difusió del seu cas. Miró fa un paral·lelisme, entre la indústria alimentària i el periodisme en l’era de postveritat. Al llarg de l’obra es va descobrint que l’interès de la noia no és casual.
El periodisme ha canviat en els darrers temps i el que ha funcionat sempre ho ha deixat de fer, els mitjans tradicionals necessiten menys periodistes per fer la mateixa feina i s’incrementa així la competitivitat. Tot plegat porta a les protagonistes a fer l’inimaginable per no perdre la feina.
------------------------------------------------------
Aquest article és resultat d'un dels projectes del Laboratori d'Innovació i Nous Formats Periodístics NacióDigital-UdG, i ha estat elaborat per alumnes del grau de Comunicació Cultural.
------------------------------------------------------
La crítica i la reflexió sobre l’ètica del periodisme queden emmascarades entre diàlegs intensos i molt ben construïts. Miró mostra el temps des de tres perspectives: una jove, a l’inici de la seva carrera; l’altra de qui porta massa en la seva professió i, per últim, algú a qui se li acaba el temps. És una obra dinàmica en què no falta la ironia.
La relació entre dues germanes fa de fil conductor de la història i és un punt clau en el desenllaç de l’obra. Vilarasau interpreta una periodista a qui acaben d’acomiadar del diari on treballava, fet que la porta a valorar la seva carrera. Colomer interpreta la germana gran, una escriptora de contes infantils que es trasllada a viure a la casa familiar.
Pel mig d’aquesta trama se n’incorpora una altra. Una noia jove, Luengo, entra en escena en presentar-se a casa de les germanes amb la història del seu acomiadament per demanar ajuda en la difusió del seu cas. Miró fa un paral·lelisme, entre la indústria alimentària i el periodisme en l’era de postveritat. Al llarg de l’obra es va descobrint que l’interès de la noia no és casual.
El periodisme ha canviat en els darrers temps i el que ha funcionat sempre ho ha deixat de fer, els mitjans tradicionals necessiten menys periodistes per fer la mateixa feina i s’incrementa així la competitivitat. Tot plegat porta a les protagonistes a fer l’inimaginable per no perdre la feina.
------------------------------------------------------
Aquest article és resultat d'un dels projectes del Laboratori d'Innovació i Nous Formats Periodístics NacióDigital-UdG, i ha estat elaborat per alumnes del grau de Comunicació Cultural.
------------------------------------------------------