Teatre

«Però, Cyrano, digues en veu baixa que ella no t’estima»

Un Lluís Homar impecable i una bellíssima Aïna Sánchez posen punt final a Temporada Alta amb l’adaptació de Pau Miró de “Cyrano”

per Karen Charlot Cortés (UdG), 13 de gener de 2018 a les 11:30 |
Lluís Homar és Cyrano | David Ruano
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de gener de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Cyrano entra en una escena minimalista amb pas irat, escridassant Le Bret (Joan Anguera), un personatge confús per als espectadors -entra i surt de l’obra i no se sap ben bé quin paper hi juga- i que marxa corrents per deixar via lliure al protagonista. El poeta nassut es dirigeix a un públic que el mira encuriosit, arrufant les celles sense saber realment què passa. Ens diu que marxem? Segur que ens parla a nosaltres? Doncs sí, i no només parla sinó que crida amb arrogància. De fet, el Cyrano d'Homar és un home que, a banda de despertar-nos empatia, és altiu i provoca la discòrdia. Pau Miró intenta apaivagar-lo amb l’aparició desconcertant entre les grades del Comte de Guiche (Albert Prat) o amb el soldat Cristian de Neuvillette (Àlex Batllori).

Però si hi ha un personatge que ens encisa és Roxane. Aïna Sánchez es posa en la pell d’una jove que enamora tant el poeta com els espectadors, oferint-nos una actuació increïblement dolça, divertida i també tràgica. Vivim les esperances d’una dona bojament enamorada que exigeix poemes d’amor ben fets, el dol etern d’una vídua i la descoberta sobtada del vertader amor. Així doncs, amb l’amor femení i la inseguretat masculina s’encenen les flames d’una obra que havia començat de forma confusa. 


Aquesta confusió s’esvaeix, principalment, pels llargs monòlegs d’Homar, on l’actor no fracassa ni dubta en cap moment i que, a més, esdevindran el fil conductor de l’obra. Quan parla del seu nas, el perquè de la seva inseguretat, no només ho fa del seu sinó que ens inclou, es dirigeix a cadascun de nosaltres i ens convida a reflexionar si realment n’hi ha per tant del nostre front, els nostres peus o la nostra cama dreta; la veritat és que no, però no seríem humans si no continuéssim amb les nostres aversions i debilitats tal com ho fa el poeta. L’actor català acaba encaixant els sentiments de Cyrano com si fossin peces d’una cadena, on l’orgull s’obre i s’uneix al desig de fer feliç la seva estimada tot i que això signifiqui deixar de ser tot ell per convertir-se en el fantasma que acompanya Cristian. Tanmateix, un dels moments més enigmàtics i aclamats és l’escena on Cyrano s’amaga rere les columnes i Cristian repeteix fil per randa les seves belles paraules. 

L’atmosfera que ens envolta és la d’un cel gris i la inoblidable veu de Sílvia Pérez Cruz emergeix de les ombres amb força, fent encara més mal en les ferides que poc a poc comencen a obrir-se amb el final. Les llums enfosqueixen i alguns dels instants més purs entre els personatges tenen lloc, com les declaracions de Cyrano, les converses entre el poeta i Cristian o la meravellosa escena del camp de batalla, banyada amb tonalitats taronges i marrons que anuncien el fatídic desenllaç. 

Catorze anys després, Cyrano rep la mort amb l’honestedat per davant, Roxane plora el seu amor i Cristian descansa en el més enllà. Opacs queden Ragueneau (Joan Anguera) i el Comte de Guiche, personatges que no acaben de convèncer, però que deixen un cert record. S’acaba l’obra, el públic esclata en aplaudiments i el petit gran repertori d’actors dona les gràcies, amb un somriure d’orella a orella.  Segurament hi ha qui acabi de descobrir la meravella del teatre i el rastre entranyable que deixa anar a veure una bona representació. Si en descobrir això decideix anar-hi més sovint, Homar, Miró i el seu equip hauran fet una bona feina, encara millor que vendre totes les entrades.

------------------------------------------------------

Aquest article és resultat d'un dels projectes del Laboratori d'Innovació i Nous Formats Periodístics NacióDigital-UdG, i ha estat elaborat per alumnes del grau de Comunicació Cultural.
------------------------------------------------------
 

 

Arxivat a:
Cultura
Participació