Entrevista

Domènec Fita: «Jo necessitava fer el que em donés la gana»

L’artista gironí compleix noranta anys. La ciutat ret homenatge a la seva trajectòria exposant gran part del seu treball en les arts plàstiques

Es descriu com un artista útil, humil, únic i amic de l’atzar.

| 13/01/2018 a les 08:00h
Arxivat a: Cultura
Domènec Fita al seu despatx | Laura Domínguez
Domènec Fita fa noranta anys. La celebració de la llarga trajectòria d’un dels artistes contemporanis més importants de Girona es celebra fent un cicle d’exposicions a diferents espais culturals de la ciutat, on podrem veure l’evolució del seu treball al llarg dels anys i comprovarem com és capaç de treballar a la perfecció les diferents disciplines plàstiques. Visitem casa seva i descobrim el seu taller per poder-lo conèixer més de prop i entendre la seva manera de treballar i veure l’art. 


- En quin moment decideix que vol ser artista i on va estudiar?

- Jo diria que va ser de ben petit, perquè resulta que jo vaig tenir el sistema educatiu Montessori que estava introduint el govern de la Generalitat republicana, era un sistema avançat, diferent. Vaig deduir que aquest sistema servia per desenvolupar els sentits, et tractava a tu individualment, perquè els meus sentits són diferents als teus. La intel·ligència té moltes maneres d’expressar-se, però la millor manera és aquesta, tractant cadascú de manera individual. En canvi sempre se’ns ensenya a ser tots iguals, fer-nos monòtons. I pel que fa als estudis, a l’hospici on vaig formar-me vaig tenir el meu primer professor de dibuix. Després vaig anar a estudiar a l’escola d’Olot perquè la Diputació em va becar. I més tard també em va becar per anar a estudiar Belles Arts a Barcelona.

“Sempre se’ns ensenya a ser tots iguals, fer-nos monòtons.”

- Per tant el seu objectiu sempre ha estat desenvolupar els seus sentits?

- I tant. Per exemple el sentit de la vista és immens. Jo us poso d’exemple aquest sentit perquè és el que m’ha correspost més treballar. Si us ensenyo aquests dos talls de paper, vosaltres d’entrada em direu que els dos són blancs, però en realitat són totalment diferents. I això t’ho ha de donar la sensibilitat de captació objectiva, aleshores vol dir que has de saber mirar i saber mirar és una de les coses més complicades que hi ha.
Si jo et vull dibuixar a tu, he d’observar quines són les teves parts clares i fosques, mirar les línies del teu rostre, saber cap a on van, he de mirar-te per fer el retrat exacte. Però avui en dia la gent fa una fotografia i ja no cal que miri, per tant la màquina et prohibeix que aprofundeixis la mirada. Així anem vivint, cada vegada et sumen més coses, més elements en els que no podem desenvolupar els sentits, i això empobreix. 

“Saber mirar és una de les coses més complicades que hi ha.”

Fita fulleja un recull d’autoretrats Foto: Laura Domínguez


- Com veu l’ofici de ser artista ? 

- Jo us diré que no crec en les exposicions. No hi crec perquè en els temps de què us parlo, els anys després de la guerra, les exposicions per guanyar-se la vida tenien uns artistes senyalats i una tendència concreta. Jo em fixava que els artistes, cada any o cada dos anys, repetien sempre el mateix. Vaig observar que signaven les seves obres però no hi posaven mai l’any. Això volia dir que l’obra que havien fet, per exemple cinc anys enrere, la tornaven a ficar a l’exposició, cosa que denotava que no avançaven. Tenien un medi de pintar i com que era el medi que venia es quedaven estancats en aquell punt. Això no ho critico, és una manera de fer. Molts artistes pensen així perquè pensen que el seu fi és fer obres per vendre-les. Però jo, jove com era, vaig pensar que aquella manera de fer no anava amb mi, jo necessitava poder fer el que em donés la gana, avui poder fer un paisatge i demà una obra abstracta.

“Això no ho critico, és una manera de fer. Molts artistes pensen així, perquè pensen que el seu fi és fer obres per vendre-les.”

Fita al seu taller Foto: Laura Domínguez


- Hi havia algú més que pensava com vostè en aquella època? 

- Doncs si, durant aquells anys en què estava estudiant, amb alguns companys vam decidir fer un grup, el Grup Flama. Això va ser l’any 1947. Després de la guerra hi havia molta misèria. Per un costat hi havia galeries molt estancades, que anaven repetint sempre el mateix any rere any, i després hi havia galeries que tenien una idea més avançada que solien fer exposicions d’artistes més avançats com Picassó o Miró. I jo vaig pensar: a mi això no em va. En muntar el grup, vam decidir que nosaltres podíem fer una cosa diferent, ens vam posar en contacte amb alguns arquitectes i els vam dir que si necessitaven alguna cosa artística nosaltres hi seríem; per exemple, imagineu-vos que a l’entrada d’una casa hi volguessin fer alguns plafons o la maneta d’una porta. Fixeu-vos que això és ben diferent del que és la idea de l’artista que pinta, que fa quadres o escultures i que va repetint el mateix. 

- Per tant, vostè el que busca es que allò que fa tingui una utilitat per a qui li ho encarrega. 

- A mi m’agrada fer encàrrecs i no exposicions, perquè en un encàrrec has de conèixer la persona, t’hi  has d’entendre. La disposició que tinc jo artísticament respecte el client, aquell client que t’encarrega alguna cosa que necessita per a la seva vida, és que allò que m’encarrega li sigui útil i únic. El client sempre és un element que compta a l’hora de fer l’obra, però jo sempre procuro donar-li més, perquè li vull donar una cosa que no li he donat a ningú, i això és un repte constant. La meva funció és servir, ser útil i fer una cosa única per al client. Amb aquestes dues premisses imagineu-vos tot el que pot fer un artista. 

“El client sempre és un element que compta a l’hora de fer l’obra, però jo sempre procuro donar-li més, perquè li vull donar una cosa que no li he donat a ningú.”


------------------------------------------------------
Aquest article és resultat d'un dels projectes del Laboratori d'Innovació i Nous Formats Periodístics NacióDigital-UdG, i ha estat elaborat per alumnes del grau de Comunicació Cultural.
------------------------------------------------------

 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
La batllesa de Girona, Marta Madrenas, ha llegit un manifest conjunt en el qual s’han destacat els valors de llibertat, democràcia i dignitat que representa la nova denominació de la plaça. | @girona_cat
01/01/1970
Carles Puigdemont intervé en un missatge gravat, i diu que es tracta d'un «espai d'orgull» per als gironins que volen viure «en comunió amb tots els pobles d'Espanya»
Una marxa ultra. | José M. Gutiérrez.
Aida Morales
01/01/1970
La xarxa dels denominats Grupos de Defensa y Resistencia (GDR) consta d'una desena d'entitats amb una vintena de persones cadascun | La gestualitat neofeixista i d'extrema dreta d'alguns dels seus components ja s'ha fet evident en alguns actes
Imatge dels palets intervinguts. | Policia Nacional.
Anna Mira
01/01/1970
Els agents troben nombrosa documentació relacionada amb l'activitat il·lícita a un habitatge de Lloret de Mar
El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena, al centre, en un acte de jutges a Barcelona. | Josep M. Montaner
01/01/1970
«Les imputacions trontollen i el Tribunal Suprem es pot veure abocat a argumentar les acusacions amb plantejaments cada vegada més polítics i menys jurídics»
01/01/1970
El president d'ERC afirma que els delictes dels que se'ls acusen "no se sostenen" i que els mantenen a presó per "venjança"
Manifestants reclamant la llibertat dels presos polítics | ACN
01/01/1970
També s'han recordat els presos polítics i exiliats catalans