13
de gener
del
2018
La vida apassionant de Joana Biarnés -plena d’aventures i incomptables clics- ha deixat un arxiu tan ampli com valuós, que configura la crònica visual de la història d’un país i constitueix un material fotoperiodístic excepcional. És inevitable, després de veure el documental "Una entre tots", preguntar-se per què Biarnés havia estat gairebé oblidada. El film és una mirada enrere amb un somriure; els directors i guionistes Jordi Rovira i Òscar Moreno aconsegueixen que l’espectador s’emocioni, sumit en la tendresa de la memòria i l’orgull del present.
El documental és una exposició del treball professional però també una autobiografia en primera persona i a través de testimonis. Gràcies a la seva personalitat i el seu sentit del respecte, Juanita aportava confiança a qui fos davant la càmera, va entrar en cercles aparentment tancats i va poder conèixer importants figures mediàtiques. Al principi explica que mai s’havia plantejat seguir el camí del pare en el fotoperiodisme; un dia, casualment, va ajudar-lo i van publicar aquelles primeres fotografies. L’orgull del pare i el seu propi en veure el reconeixement van fer que s’animés a seguir. Sorprèn que després de tanta feina ambiciosa, decidís deixar-ho súbitament. Biarnés va viure l’edat d’or del periodisme però no va voler formar-ne part del declivi. La pregunta de per què ha estat fins ara oblidada pot veure la llum en aquesta inesperada retirada, però hi ha altres elements que no es poden passar per alt. Va desaparèixer silenciosa de les esferes comunicatives però, a més, fou la primera dona fotoperiodista de l’estat espanyol. Encara ara les dones no tenen les mateixes oportunitats, però va plantar cara al masclisme en una època en què els prejudicis eren majors i va demostrar que podia fer el mateix que els homes i, a més, fer-ho millor.
Biarnés ha tornat a agafar la càmera malgrat els problemes oculars que pateix als seus més de 80 anys, diu que ‘’es dispara amb el cor, no amb els ulls’’. És una sort haver tret la pols al tresor del garatge de Biarnés abans que mori, atesa la fatídica tradició de reconeixements post mortem. La seva feina s’aproxima a la fotografia artística: l’estètica i el poder visual, la composició i el toc d’ironia que traspuen les imatges és una marca pròpia de la Juanita. Pionera com a dona i també d’una altra forma d’entendre el fotoperiodisme. Per a ella, seguint els consells del seu pare- professional del reportatge gràfic-, era vital la importància de buscar sempre a foto. De manera que no faltaven l’enginy i la creativitat. Aquesta mirada nova és el tret distintiu que portaria el fotoperiodisme a una esfera més digna i més artística. Ella sempre buscava la foto i aquest documental ens revela la fotògrafa.
------------------------------------------------------
Aquest article és resultat d'un dels projectes del Laboratori d'Innovació i Nous Formats Periodístics NacióDigital-UdG, i ha estat elaborat per alumnes del grau de Comunicació Cultural.
------------------------------------------------------
El documental és una exposició del treball professional però també una autobiografia en primera persona i a través de testimonis. Gràcies a la seva personalitat i el seu sentit del respecte, Juanita aportava confiança a qui fos davant la càmera, va entrar en cercles aparentment tancats i va poder conèixer importants figures mediàtiques. Al principi explica que mai s’havia plantejat seguir el camí del pare en el fotoperiodisme; un dia, casualment, va ajudar-lo i van publicar aquelles primeres fotografies. L’orgull del pare i el seu propi en veure el reconeixement van fer que s’animés a seguir. Sorprèn que després de tanta feina ambiciosa, decidís deixar-ho súbitament. Biarnés va viure l’edat d’or del periodisme però no va voler formar-ne part del declivi. La pregunta de per què ha estat fins ara oblidada pot veure la llum en aquesta inesperada retirada, però hi ha altres elements que no es poden passar per alt. Va desaparèixer silenciosa de les esferes comunicatives però, a més, fou la primera dona fotoperiodista de l’estat espanyol. Encara ara les dones no tenen les mateixes oportunitats, però va plantar cara al masclisme en una època en què els prejudicis eren majors i va demostrar que podia fer el mateix que els homes i, a més, fer-ho millor.
Biarnés ha tornat a agafar la càmera malgrat els problemes oculars que pateix als seus més de 80 anys, diu que ‘’es dispara amb el cor, no amb els ulls’’. És una sort haver tret la pols al tresor del garatge de Biarnés abans que mori, atesa la fatídica tradició de reconeixements post mortem. La seva feina s’aproxima a la fotografia artística: l’estètica i el poder visual, la composició i el toc d’ironia que traspuen les imatges és una marca pròpia de la Juanita. Pionera com a dona i també d’una altra forma d’entendre el fotoperiodisme. Per a ella, seguint els consells del seu pare- professional del reportatge gràfic-, era vital la importància de buscar sempre a foto. De manera que no faltaven l’enginy i la creativitat. Aquesta mirada nova és el tret distintiu que portaria el fotoperiodisme a una esfera més digna i més artística. Ella sempre buscava la foto i aquest documental ens revela la fotògrafa.
------------------------------------------------------
Aquest article és resultat d'un dels projectes del Laboratori d'Innovació i Nous Formats Periodístics NacióDigital-UdG, i ha estat elaborat per alumnes del grau de Comunicació Cultural.
------------------------------------------------------