Aquest divendres arriba a la cartellera Piratas del Caribe: La veganza de Salazar. A banda de tornar a comptar amb la inestimable presència de Johnny Depp com a capità Jack Sparrow, de mostrar "cameos" com el de Paul McCartney i de prometre acció i humor a dojo, la darrera entrega de la popularíssima saga de la franquícia de Disney arriba amb Javier Bardem com a gran malvat. Per anar fent boca, us proposem cinc pel·lícules de pirates que us faran arribar a divendres amb l'esperit més aventurer possible, els ulls oberts i el tresor localitzat.
L'illa dels caps tallats (Renny Harlin 1995) Arrossega la malastrugança de ser un dels fracassos comercials més sonats dels 90, tot compartint honors amb Waterworld, també del 1995. Morgan Adams (Geena Davis) es fa càrrec del "Morning Star" quan el seu pare mor. Entre recels de la tripulació, ella i l'esclau William Shaw (Matthew Modine) emprenen la cerca dels fragments necessaris per a reconstruir el mapa d'un tresor. El temps i les ambicions l'han confirmat com un petit "desig culpable" d'allò que ha de ser una pel·lícula de pirates entretinguda i apta per a passar grans tardes de dissabte amorrat a la tele.
El Capità Blood (Michael Curtiz, 1935) Si vas ser un autèntic seguidor de Nissaga de poder, el nom et sonarà, i molt. Però més enllà d'un final èpic –i comentadíssim– entre els germans Montsolís (com oblidar tanta lascívia, tan d'amor, tana passió desaforada, tant de pecat incestuós!), el Capità Blood és el gran clàssic entre els clàssics del cinema de pirates. Dirigida per un dels grans genis de l'era, Michael Curtiz, amb Erroll Flynn en plena forma. Impossible demanar més a una pel·lícula d'abordatges, espases i potes de pal.
Pirates! Band of Misfits (Peter Lord i Jeff Newitt, 2012) En aquest resum no podia faltar Pirates! Band of Misfits, una de les meravelles de la factoria Aardman. De manufactura artesanal, el film és un deliri en forma d'stop motion que entreté tots els públics. I què hi ha? Gust pel detall i pel paisatge elaborat, atmosferes apassionants, Charles Darwin, una colla de pirates malastrucs i un lloro que no és un lloro. Una demostració que no tot ha de ser nou, que no tot ha de ser més i millor, que no tota l'animació passa per l'adreçador del nou llenguatge que va inventar-se Pixar.
Capitán Phillips (Paul Greengrass, 2013) Qui diu que els pirates han d'anar amb l'ull borni, lloros malparlats i viure al segle XVII? Tom Hanks, que ja havia fet de nàufrag a les ordres de Robert Zemeckis, encara havia de ballar-la amb una pel·lícula del gènere, tot i que amb peculiaritats: Capitán Phillips és una història de pirates, però de l'any 2009, basada en una història real que va ocórrer en aigües internacionals, a prop de la costa de Somàlia. Tot es precipita quan el vaixell de càrrega "Maersk Alabama", comandat pel capità Richard Phillips és abordat i retingut per pirates somalis, convertint-se en el primer vaixell nord-americà segrestat dels darrers 200 anys. Una aventura amb nervi, tensió, amenaça constant... i amb pirates molt reals.
Piratas (Roman Polanski, 1986) És una de les pel·lícules més extravagants de Roman Polanski, que acostuma a sortir malferit cada vegada que plasma en pantalla algun dels seus capricis íntims. Són els 80 i el cinema de pirates ha caigut en un pou d'oblit, com un gènere convertit en peça de museu d'uns altres temps, d'unes altres ambicions i d'unes diversions que res tenen a veure amb les inquietuds "modernes". Però Polanski hi va, a mig camí de la comèdia delirant i de l'acudit ridícul, composant un paisatge de personatges estrafolaris que no aconsegueixen que el film deixi de ser fallit. Per sort, Walter Matthau aguanta el tipus i fa que, vista amb els anys, no sigui tan deplorable com es va dir en l'estrena. Apta per fer arqueologia i descobrir rareses d'autor que ara serien impensables.
