Estelada, revolta i independència a l'Strenes

Vint-i-set de març del 2014. Nit freda i humida, sobretot humida, a les portes de L'Auditori de Girona. Prou com perquè la gent maldi per a què obrin les portes ben bé una hora abans de l'inici oficial de la segona edició del Festival Strenes, preparat per a donar el tret de sortida amb un espectacle de producció pròpia, 'Cançons de revolta', un recull de cançons que han trobat el seu lloc a la memòria col·lectiva pel component polític que comporten.

Malgrat el fred exterior, un repertori compost de 'L'Estaca', 'Al vent' i 'A Margalida' entre d'altres, no podia tenir altre efecte que escalfar els ànims, especialment els patriòtics, d'un respectable disposat a convertir l'estrena de l'Strenes en un acte, un més, d'afirmació nacional.

I així estat, tot i uns inicis un punt desangelats. La sortida a escena d'Emel Mathlouthi -la veu de la revolta tunisiana- ha agafat certament a contrapeu a un públic que encara no havia entrat en calor. Tot i això, la seva inspirada veu ha rebut el suport de la platea, que aviat s'ha adonat de la capacitat de la cantant i del malbaratament que ha suposat només sentir-la en una part de les interpretacions previstes per a la nit. Tot i així, la nit ha anat guanyant en intensitat musical, escènica i ideològica, a través d'un repertori que ha donat joc a clàssics catalans, com els ja esmentats 'Al Vent', en interpretació lliure i personal de Cesk Freixas, i 'A Margalida', amb Joan Isaac fent el que millor sap fer, però combinant amb intel·ligència aquestes cançons conegudes amb les actuacions de Mous et Hakim -els germans cantants de Zebda-, sense dubte els més inspirats de la vetllada, amb una gran interpretació de 'Motivés', no prou corejada pel públic malgrat els intents d'aquests dos magribins francesos esdevinguts punta de llança de la lluita contra l'integrisme religiós a banda i banda de la Mediterrània.

I és que el repertori del concert ha tingut els seus punts de risc, com la interpretació del portuguès Joao Afonso de 'Ja o tempo sé habitua' o de 'Os vampiros' conjuntament amb Quico Pi de la Serra, i també les seves apostes segures, com el 'Si els fills de puta volessin', del duet del català i el portuguès i el 'Grandola, vila morena' del mateix parell més el Cor Maragall. 

 

 

Part del concert s'ha viscut al pati de butaques, tot i que ha començat el recital com si la cosa no anés amb ell i no ha sabut respondre degudament a la demanda d'una espontània, que ha demanat a crits el canvi de nom de l'aeroport del Prat pel d'Aeroport Puig Antich com a torna de l'Adolfo Suárez-Barajas. Tot i així, la recta final ha estat apoteòsica, amb el públic dempeus en la interpretació coral de 'L'Estaca', amb una deliciosa part en àrab a càrrec d'Emel Mathlouthi i una sorprenent presència al mateix escenari de Josep Thió -exSopa de Cabra- amb Mous et Hakim. En aquest punt és quan han aparegut les estelades, tant entre els cantants com entre el públic.

I al final, interpretació conjunta del 'Cant dels Segadors', amb tothom dempeus guardant el degut respecte a l'himne nacional i crits d''independència'. I en sortir, semblava que feia una mica menys de fred, tot i estar a sis graus.