Raguer: «S'hauran d'ordenar homes casats i dones»

El monjo benedictí Hilari Raguer sosté que "el que predomina arreu és la descristianització", i busca vies per superar-la. Foto: Adrià Costa.

L'Església catalana pateix tot un seguit de tensions en el seu si que, tot sovint, la porten a preguntar-se com ha de continuar evolucionant. El monjo de Montserrat, doctor en Dret i historiador Hilari Raguer (Madrid, 1928) critica, en la segona part d'aquesta entrevista amb Nació Digital , la política adoptada fins ara d'importar religiosos del Tercer Món que cobreixin la manca de vocacions religioses, dèficit que atribueix a la "descristianització" que pateix el conjunt de la societat catalana i europea.

Per solucionar-ho, veu clar que "s'haurà de conferir més responsabilitats als seglars", ordenant "aquells casats que porten vides cristianes exemplars" i que, més endavant, "també s'hauran d'ordenar dones". Per tant, rebutja frontalment les crítiques dels sectors més espanyolistes del cristianisme català, que sostenen que un retorn a l'ortodòxia nacional-catòlica podria redreçar la situació.


Comenteu que, entre Catalunya i Espanya, hi ha maneres diferents d'entendre la religió . A la diòcesi de Barcelona hi ha sectors espanyolistes que critiquen que aquesta "obertura" de l'Església catalana ha estat la que ha buidat les esglésies, mentre que les de la seva corda sí que s'omplen.

En primer lloc: jo no canviaria el meu cristianisme per omplir l'església. Desitjo omplir l'església, però això no és una operació de rebaixes del Corte Inglés. El cristianisme català ha de ser el que ha de ser. En segon lloc: aquests que diuen que tenen les esglésies plenes, és perquè són espais on s'hi concentren els descontents, no solament de l'Església catalana, sinó també del concili Vaticà II i de Joan XXIII, que diran que era un beneit que no sabia què es feia. No tenen raó, per molt que, en un lloc concretament, sembla que siguin bastants. És una mentalitat ultraconservadora, a tot el món hi ha nuclis involucionistes, però són minoria. Perquè, per desgràcia, el que predomina arreu és la descristianització.

Sovint aquesta tendència dins l'Església catalana es remet als números i a la manca de vocacions vocacions que hi ha, quan d'altres seminaris de tendències més involucionistes sí que capten seminaristes.

Però és que no només hi ha falta de vocacions religioses! També hi ha falta de matrimonis. Quan vaig entrar aquí, a Montserrat, cada dia hi havia cinc o sis casaments; ara, sobretot celebrem noces d'or o de plata. Per què? Hi ha nois i noies generosíssim, que sacrificaran els millors anys de la seva vida fent voluntariat, ajudant el Tercer Món..., però sense comprometre-s'hi. Per casar-se, passa igual. Diuen: "Viurem junts fins que ens estimem, fins que algú dels dos se'n cansi." I són excel·lents persones! Doncs això mateix també passa amb les vocacions religioses: col·laboraran amb l'Església, amb entitats eclesiàstiques... però comprometre-s'hi, no ho faran. Per tant, no hi ha cap relació amb l'equació que fan aquests sectors més involucionistes, que el nacionalisme català buida les esglésies.

És a dir, aquestes crítiques espanyolistes tan sols són una manera més de carregar contra el catalanisme?

Per dir-ho en termes de lògica escolàstica: " Post hoc sed non propter hoc ". És a dir, després d'això, passa això altre, però no vol dir que en sigui la causa. No sempre la seqüència cronològica indica causalitat. En l'àmbit religiós, després de la Guerra Civil hi va haver una florida de vocacions religioses. També va passar a la I Guerra Mundial. El trasbals porta a pensar, a compromisos... Però, a Catalunya, això es va acabar molt aviat. Llavors, moltes congregacions religioses catalanes com les escolàpies, les vedrunes, les carmelites..., van pensar que aquí faltaven vocacions i en van importar de Castella, de Lleó o de Navarra. Però és que aquests llocs tan catòlics, com Navarra, van tenir-ne prou amb què s'industrialitzessin, perquè hi baixessin les vocacions en picat. Sobretot les femenines: quan les noies poden anar a la universitat, a treballar de secretàries, a la fàbrica, on sigui... llavors la cosa canvia. A la catòlica Castella, igual: a Valladolid, tot va ser instal·lar-s'hi la Renault i baixar les vocacions.

Sosteniu que el país sempre s'ha emmirallat més amb Europa que amb Castella i que, per tant, la situació del cristianisme a Catalunya s'hauria de comparar amb la de Bèlgica...

Catalunya ha estat industrialitzada des de fa molt de temps, i ha estat molt més oberta als corrents europeus. En literatura, en art... i també en religió. I, per tant, en una certa descristianització, en la maduració d'un cristianisme més serè, més racional, menys histèric, en la línia de renovació del cristianisme francès i belga. Abans de la guerra, els fejocistes van adaptar a Catalunya les Joventuts Obreres Catòliques, i les van millorar. Després de la guerra, ho van prohibir, perquè només podia haver-hi l'Acción Católica Española. Per tant, aquí hi ha un altre catolicisme que no és el de Castella. Després ja anirà entrant allà, però aquí s'anticipa.

Ara, té sentit importar mossens de Rwanda, com fa la diòcesi de Vic, o del Congo, com fa la de Terrassa?

Fa anys, a la Seu d'Urgell, el bisbe Martí Alanis, una gran persona, va portar seminaristes de Colòmbia. Algun ha estat esplèndid, ho reconec, però, en general, els sacerdots de la Seu li van acabar dient que prou, que no en portés més. I és que, encara que aprenguin català, tenen una altra mentalitat, i no solucionen el problema, que és més d'arrel.

Què caldria fer, doncs?

Anar més a fons, i conferir més responsabilitats als seglars. A la llarga, s'haurà d'ordenar aquells casats que porten vides cristianes exemplars, i permetre'ls que puguin presidir l'eucaristia del diumenge, i confessar.

Com ara ja són els diaques permanents?

Però sent sacerdots permanents. I, més enllà d'això, i sóc conscient que costarà més, també s'hauran d'ordenar dones.

Hilari Raguer. Foto: Adrià Costa