Mazoni 5, Manel 0

Mazoni va ser un dels triomfadors de la nit. Foto: Eudald Rota

La setena edició del popArb donava ahir divendres el seu tret de sortida amb un cap de cartell claríssim, Manel. Suposats moderns d’arreu del país feien cap al Montseny, a l’entranyable població d’Arbúcies. Mentre la gent s’acabava els entrepans, els 4t 1a amb Pere Jou al capdavant, posaven el primer caliu a l’escenari. Les seves íntimes cançons, començades a traçar als menjadors de pisos barcelonins sorprenien als espectadors més matiners per la seva gran qualitat i bons arranjaments amb violí i teclats destacats. El moment àlgid del concert va ser quan s’atrevien a versionar No surprises de Radiohead en català, que va fer patir a més d’un però que va resultar ser una versió magnífica. Un gran concert que mereixia més públic, tot i que Pere Jou es va referir al tema com “tot un honor poder tocar els primers i no una putada”.

Seguidament, els mallorquins Oliva trencada van oferir un divertidíssim concert carregat de tocs surrealistes a l’estil del gran Joan Miquel Oliver (líder dels també balears Antònia Font). Videojocs, far west, i un tema dedicat a Tomeu Penya van fer les delícies d’un públic que encara no acabava d’arrencar. Els Inspira va fer un concert seriós, i els seus temes tranquils sonaven a les mil meravelles en un entorn privilegiat, però la gent esperava el moment de la nit, Manel. Abans, Gentle Music Men van passar força desapercebuts mentre la gent carregava els gots a les abarrotades barres del bar.

Manel fa un concert normal per a gent normal

I per fi arribava el moment esperat de la nit, s’obria el teló de l’escenari Montsoriu i sonaven dos temes del nou disc de Manel, “El Miquel i l’Olga” tornen i seguidament “El gran salt”, per enllaçar amb un tema emblemàtic del seu primer disc, "Pla quinquennal". Per qüestions de temps, Guillem Gisbert aparcava els seus tradicionals monòlegs i seguien tres temes més del nou disc, “La bola de cristall”, “Boomerang” i “Aniversari”. No ens trobàvem en un teatre, on Manel toquen com un peix a l’aigua, i faltava contacte amb el públic i una mica més d’energia. En el cas d’“Aniversari”, quedava pobre suplir la secció de vents del disc amb unes simples veus. I tot i els seus esforços per mirar de “versionar” alguns temes, semblava com si s’escoltés el disc i no que fos el concert “estrella” de la nit.

A continuació sonava “La gent normal” (versió de Pulp al català) mentre Lluís Gavaldà dels Pets s’ho mirava atentament des de la terrassa de sobre el bar i algú del públic demanava pel Twitter que sortia en directe per una pantalla que baixés i cantés “No t’enyoro” amb ells. I és que Manel potser va pecar de fer cançons massa normals i un concert massa normal, del que el seu públic incondicional segur que en va poder gaudir. Però cada cop sembla que siguin més un grup destinat a teatres i auditoris on la gent normal s’assegui i deixi d’estar “indignada” per passar a quedar mig anestesiada i domesticada –Mazoni més tard solucionaria això als que es van quedar després del concert sense pena ni glòria de Thelemáticos-, tot i això es va poder gaudir de peces ja gairebé clàssiques com “Ai Dolors” i “Al mar”, però el grup no hi va saber donar un valor afegit i a estones semblava que es repetís la mateixa cançó de sempre i que faltés discurs. Per acabar van fer un bis que es va fer etern, la lenta lenta “Deixa-la, Toni, deixa-la” mentre alguns ja començaven a desfilar. En conclusió: Manel va concebre aquest concert com un més dels molts que tenen programats aquest estiu, i no com l’actuació més esperada del divendres de popArb, la catedral del pop català, cita ineludible per qualsevol grup que es vulgui dotar d’un cert prestigi i més en un any on es presenta un nou disc.

Mazoni: fins que Manel ens separi

El contrapunt d’una nit fins aleshores tranquil·la i en alguns moments avorrida, el va posar Mazoni amb un concert carregat d’energia que va fer moure a tothom, i això que davant la bateria hi tenien una corona de flors i van parlar de la mort de Michael Jackson! Un simpàtic Jaume Pla, molt ben acompanyat pels moviments suggerents i el virtuosisme del seu guitarrista Jordi Rudé entusiasmava a un públic que ja tenia ganes de moure’s una mica i buscava més canya amb guitarres més rockeres. Temes del nou disc barrejats amb “clàssics” com “No tinc temps”, o “Apocalipsi Now” van fer que la gent per primer cop comencés a saltar i cridar fins a arribar a un final eufòric amb “La Granja de la Paula” i “Ei, que surt el sol”.

Seguidament uns sorprenents Monoculture agafaven el relleu i aconseguien que la gent que encara quedava entrada la nit, no parés de ballar amb una posada en escena contundent, a voltes glam. El seu cantant anava vestit al principi de tot amb una careta de llop i va acabar només amb uns pantalonets posats, i el baixista no va deixar les ulleres de sol en cap moment. La música dels sintetitzadors no va parar en tota l’estona en un concert molt potent complementat a la perfecció per una veu profunda en anglès a l’estil Depeche Mode d’un sorprenent vocalista que caldrà seguir de ben a prop. Versions de “Call me” o “Do you think I’m sexy” van deixar astorat a un públic no gaire acostumat a aquest powerpop-electrònica que en algun moment o altre sempre acaba apareixent al popArb.