Opinió

Isabel-Clara Simó va donar veu als nous moviments socials des de «Canigó»

«El setmanari que dirigia va dedicar nombroses portades a la lluita ecologista i antinuclear, com la defensa dels aiguamolls de l'Empordà o els volcans de la Garrotxa»

per Santiago Vilanova , Olot, 14 de gener de 2020 a les 11:00 |
Isabel-Clara Simó va merèixer més que cap altra dona sobiranista i activista ser diputada. Va estar a punt d'accedir al Parlament de Catalunya quan formava part de la llista a Barcelona de Solidaritat, promoguda per Joan Laporta. «Un cop més, com a Nacionalistes d'Esquerra, hem tornat a fallar», es lamentava quan aquest moviment, en el qual alguns vam tornar a dipositar les esperances, va restar fora de la cambra catalana a les eleccions de 2012. Però ella, que acostumava a parlar clar i sense embuts sobre la situació política catalana basada en l'autonomisme, no es va retre i fora de l'arc parlamentari va continuar militant per la causa d'uns Països Catalans lliures de la tenalla d'un Estat espanyol ancorat en el feudalisme.

D’ideologia marxista, però lliurepensadora, va acostar-se al pensament dels nous moviments socials dels anys setanta i vuitanta. El 1971 va començar a dirigir el setmanari Canigó, impulsat pel seu company Xavier Dalfó, i va encetar un jornalisme de resistència i de compromís en la defensa de la llengua i del territori amenaçat pel “desarrollismo” i l'especulació dels darrers anys del franquisme. La Canigona –com era coneguda popularment i afectuosa entre amics, coneguts i saludats– ens deixa un llegat literari prolífic i amb títols que en aquella època van ser molt populars, i que ara, certament, veus crítiques i sàvies ja valoren.  


Tanmateix, el que voldria destacar és la seva tasca pionera en el periodisme combatiu, que va ser durament reprimit i amb poc suport dels nostres governants. “He viscut la policia a la redacció registrant-ho tot i emportant-se planxes i material; he viscut multes continuades per foteses delirants, multes que estaven fora de l'abast de les modestes finances de la revista; he viscut el reguitzell de redactors que han hagut de passar pel 'departamento de lo criminal' als jutjats; he viscut –estic vivint-ho– querelles criminals contra nosaltres per atrevir-nos a dir que volem que la nostra pàtria sigui independent." Ho va escriure a L'Avenç el 1979.

Defensora de l'autogestió en el sector periodístic va donar suport i va col·laborar en una columna setmanal al Diario de Barcelona (1983-1984), aquell Brusi que periodistes i treballadors de tallers vam salvar de caure en l'extrema dreta.


Canigó, que va aparèixer el 1954 i va finir la seva vida el 1983, tenia paral·lelismes amb la revista olotina Pyrene (1949-1963) i Isabel-Clara Simó, casada amb el seu inseparable Xavier Dalfó, el periodista figuerenc, vivia amb intensitat la relació cultural i ecològica Garrotxa-Empordà.
 

Lluís Busquets, Isabel-Clara Simó i Santiago Vilanova a l'Orfeó Popular Olotí el 14 de març de 1998. Foto: Arxiu de Santiago Vilanova.


Va visitar moltes vegades Olot per a fer-hi conferències. L'estiu de 1997 va presentar la meva novel·la "El Secret d'Hiva Oa" a la Biblioteca Marià Vayreda amb la presència de la batllessa Isabel Brussosa. També, el 14 de març de 1998 el club Ecofòrum de la Garrotxa la va convidar a fer una conferència a l'Orfeó Popular Olotí sobre "Poder i literatura". En aquell moment era directora de gestió cultural de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Recordo molt bé aquell sopar amb diferents personalitats i amics olotins, com l'escriptor Lluís Busquets i Grabulosa, l'advocat Lluís Paluzie, els poetes Ricard Creus i Joan Mercader, i la pintora Esther Boix –en què es va parlar sobre les interferències del poder polític i econòmic en la cultura.

Canigó va dedicar nombroses portades a la lluita ecologista i antinuclear, com la defensa dels aiguamolls de l'Empordà –el seu paisatge estimat junt amb el de la seva terra nadiua d'Alcoi–; les cales de la Costa Brava; els volcans de la Garrotxa; els inicis de l'econacionalisme i l'ecofeminisme… Era una època en què molts periodistes marginats dels diaris controlats per la burgesia ens vam aixoplugar a les pàgines de Canigó.

Patriotes honestes i radicals com ella, pioneres de nova societat que ja és aquí, són exemple per a les joves generacions que, ara de nou mobilitzades, reclamen el dret a l'autodeterminació.


 

 

Santiago Vilanova
Periodista
Santiago Vilanova Tané (Olot, 1947) és periodista, escriptor, artista pintor i consultor ambiental. Exdirector de Diario de Barcelona (1983-1984). President de l'associació Una Sola Terra i actual ponent de la secció  d'Ecologia i Recursos Naturals de l'Ateneu Barcelonès. Col·laborador d'opinió del diari El Punt-Avui. És autor de més de quinze llibres d'assaig i novel·les sobre ecologisme i energia nuclear. Entre les obres més recents destaquen L'Estat ecològic (Base, 2013), L'ànima del volcà (Base, 2015) i Salvem els nostres volcans (Curbet, 2017).
14/01/2020

Isabel-Clara Simó va donar veu als nous moviments socials des de «Canigó»

20/11/2019

Record de Gabriel Jackson a Olot

24/04/2019

Fra Jeroni Clota, un missioner olotí a Tahití

08/03/2019

L'Espai Cràter, el gran repte olotí

Participació