​Aventures de la llora Ramallets

«Durant trenta anys vaig conviure amistosament amb la Ramallets, una llora grisa de cua vermella»

per Toni Coromina, 8 de novembre de 2019 a les 08:00 |
A moltes llars les famílies conviuen amb una o més mascotes, principalment gossos, gats i ocells. Però tenir una mascota exigeix responsabilitzar-se de l’animal, no confondre'l amb una joguina que funciona amb piles. Si les persones tenen drets, els animals també, encara que tampoc no convé confondre els drets d’un gos, un gat o un canari amb l’obsessió malaltissa de divinitzar-los amb sessions d’alta perruqueria setmanals, vestimentes ridícules, ni amb la construcció d’un milionari mausoleu de marbre quan mor. Els animals tenen la seva dignitat i mereixen el màxim respecte i atenció, però no són persones.

No considero justificat tenir un gos tancat en un pis petit sense treure'l a passejar regularment al carrer o al camp. M’agraden els gossos, però no n’he tingut mai cap. En tindria un si jo visqués en una casa de pagès amb prou terreny perquè pogués córrer i divertir-se. Però no és el cas. Igual ocorre amb els ocells, que necessiten un espai molt ample i net.


L’afició de tenir animals a casa, que he abandonat, venia de lluny. Quan jo era petit a casa teníem un enorme gat negre anomenat Mininus i un periquito anomenat Ritu que volava lliurement per tota la casa, xerrava pels descosits i era molt intel·ligent. Més tard, durant trenta anys, entre 1981 i 2011, vaig conviure amistosament amb la Ramallets, una llora grisa de cua vermella (una yaco guineana) que vaig comprar per 25 mil pessetes en una ocelleria vigatana avui desapareguda. Passats els anys, reconec que la vaig comprar sense reflexionar massa sobre el calvari que les espècies exòtiques han de passar per arribar fins a Europa i acabar ingressant en una gàbia.  
 

La Ramallets, una llora grisa de cua vermella Foto: Toni Coromina


La vaig instal·lar a l’interior d’un gran armari de 2,5 metres d’alt per un metre de fons, amb un filat a la porta, al costat d’una assolellada finestra. A l’interior hi vaig col·locar diverses fustes en totes direccions per proporcionar a l’animal la sensació de viure en un arbre. També hi vaig col·locar una gran palangana a manera de piscina, i al terra, cada vespre hi posava els papers del diari anterior, que canviava regularment per procurar que l’habitatge de la llora tingués unes condicions higièniques acceptables. 

La major part del temps li deixava la porta de la gàbia oberta i de tant en tant, la Ramallets voletejava pel menjador i altres estances de la casa. Sempre vaig tenir la temptació de deixar-la en llibertat, al camp; però després pensava que si ho feia, el pobre animaló –preparat genèticament per viure a la selva- no podria sobreviure a Vic, una ciutat que té uns hiverns amb unes temperatures que habitualment ronden els zero graus; sense comptar amb la voracitat de les gavines carronyeres que fa quatre dècades es van internar des de la costa a la comarca a través del Ter i el pantà de Sau a la recerca de menjar en els escombriaires de l’interior. Les gavines, a més, acostumen a matar tota mena d’ocells més petits que elles. En moltes ocasions he vist des de la finestra com destrossen els coloms a les teulades.


El cert és que Ramallets semblava feliç. Reia com els humans (per imitació), cantava, xiulava la melodia de la banda sonora dels films del Gras i el Sec, improvisava melodies i parlava pels descosits. Una de les primeres frases que va aprendre va ser “’Viva España!”. Li vaig ensenyar imprudentment en homenatge al lloro que apareix a l’obra “Luces de Bohemia”, de Valle Inclán, i que viu en a la llibreria de Don Zaratustra, a la rebotiga de la qual habitualment s’hi reuneix un grup d’intel·lectuals heterodoxes, tirant a revolucionaris. Li vaig ensenyar aquesta frase pensant que algun dia podria debutar en el món del teatre en una obra del gran Valle Inclán. Però ben aviat vaig tenir un problema, perquè la Ramallets es passava el dia cridant “’Viva España!” en un to que semblava sortit de la boca d’un falangista recalcitrant, i la veritat és que es feia molt pesat.

Al cap d’un any, vaig rumiar què podia fer per desprogramar la llora i vaig començar a ensenyar-li una frase alternativa, “¡Viva la Pepa!", un al·legat a la conya i també un homenatge als revolucionaris de la Constitució de Cadis. Les primeres setmanes semblava que la Ramallets estava a punt de cridar “¡Viva la Pepa!”, però a mitja frase parava un moment i deia: “Viva la..... Paña!”. Per sort, al cap de mig any va canviar “España” per “La Pepa”, i només cridava “¡Viva España!” molt de tant en tant.

La llora també cantava, xiulava, imitava el so del telèfon, el de l’interruptor del llum en obrir-se o tancar-se, el produït per la forquilla al repicar contra un plat quan preparem una truita a la cuina, el xerric de les portes, el lladruc d’un gos llunyà, o el soroll de les bombes i les explosions dels dibuixos animats, entre desenes de sons i paraules –fins i tot alguna frase
curta- entre un ampli repertori. 
 

La Ramallets, una llora grisa de cua vermella Foto: Toni Coromina


Una de les seves imitacions més espectaculars era el toc sord del telèfon: en més d’una ocasió, mentre jo era a la cuina preparant algun àpat creia escoltar el so del telèfon, i anava al menjador per contestar la suposada trucada; però quan estava a punt d’arribar, el telèfon parava de sonar. Vaig trigar un parell de setmanes a descobrir que les misterioses trucades provenien de la gola de la llora i no de l’aparell inventat a la meitat del segle XIX per Antonio Meucci i Graham Bell.

A l’albada del segle XXI, la Ramallets em va donar una de les sorpreses més grans de la meva vida. Des que la vaig comprar, sempre havia pensat que era un lloro mascle. Fins que un bon dia a la nit, quan vaig anar a netejar la seva monumental gàbia, vaig trobar l’animal esbufegant de manera considerable, rodejat de papers de diari trinxats. I vaig pensar que s’estava morint. L’endemà al matí, em vaig despertar preocupat pensant que el trobaria mort. Però, no, estava ben viu i havia posat un ou! La meva sorpresa en descobrir aquell ou va ser tan considerable que va faltar molt poc per fotre’m de lloros. Aleshores vaig entendre perquè havia trinxat el paper del diari: per preparar el niu. Aconsellat per un ocellaire, li vaig preparar una capsa de cartró amb palla a l’interior de la gàbia perquè pogués covar l’ou, encara que en no estar fecundat per un mascle, sabia que no podia néixer cap petit lloro. Li vaig deixar covar l’ou durant deu dies, per satisfer el seu instint maternal. Posteriorment, en setmanes successives encara va pondre set o vuit ous més. I això durant tres o quatre anys. Sempre havia pensat que la Ramallets era un mascle. Ben mirat, a la botiga on la vaig comprar (aleshores es deia Charlie), me’l van vendre amb aquesta premissa. Això, sumat al fet de passar-se dues dècades sense pondre cap ou i imitant la meva veu em va fer creure equivocadament que l’animal era un sant baró. 

Diuen els especialistes en psitàcids, que el lloro més parlador de tots és el yaco gris de cua vermella, l’espècie més apreciada en el món científic. De fet, s’ha demostrat que aquests animals no només repeteixen paraules, sino que son capaços d’entendre el seu significat i la relació causa-efecte. Els científics que han experimentat amb yacos asseguren que tenen una intel·ligència similar a un dofí, un ximpanzé o un nen de 3 anys. Es coneixen casos de lloros que després de 30 anys d’entrenament poden identificar els noms de 50 objectes, conèixer més de 100 paraules, distingir els colors i formes, i entendre les diferències de quantitat de l’1 al 6. 

Malauradament, l’any 2010, quan ja feia trenta anys que convivia amb la llora (treballava amb l’ordinador a tres metres de la gàbia), la Ramallets va emmalaltir i va agafar una infecció desconeguda. Per acabar d’adobar-ho, em va encomanar una conjuntivitis considerable. Després de set o vuit mesos intentant curar-la, i al no poder ni saber cuidar-la adequadament, la vaig lliurar -amb gran pena per la meva part- a un ocellaire de Canovelles, que la va portar a un centre especialitzat en la cura de psitàcids de Sant Cugat, amb la condició que jo ja no la veuria mai més, encara que aconseguissin guarir-la, ni podria reclamar-la. I vaig acceptar la condició.

Ara, passats prop de deu anys, encara la trobo a faltar. Però també tinc l’esperança que hagi passat a millor vida, en el sentit més estricte de la locució: espero que estigui viva, que tingui parella i hagi pogut fer una família. I que la seva felicitat s’allargui unes dècades més. De fet, els lloros poden arribar a viure entre 50 i 70 anys, encara que es coneixen casos de lloros centenaris. 
 

La Ramallets, una llora grisa de cua vermella Foto: Toni Coromina

 

Toni Coromina
Periodista
- Nascut a Vic, l’1 de maig de 1955. Casat, dos fills.
- Promotor de happenings teatrals a Vic (1976-1982)
- Des de l'any 1987, periodista als mitjans de comunicació comarcals: El 9 Nou, La Marxa, TVO, El Ter, Osona Comarca, Ràdio Vic, Canal Taronja.
- Co-autor del llibre “Rebotiga d'Il·lustres”, amb Albert Om. Premsa d'Osona 1989.
- Editor i coordinador de la revista El Pardal Moderat. Vic. 1991-1992.
- Guionista humorístic a Ràdio 4 i a Rac1.
- Publicació del llibre “El que la sigue la persigue”, biografia del grup musical El Ultimo de la Fila. Editorial Can 1995.
- Autor del llibre “Cafè Vic”, retrat d’una generació de rebels i bromistes (1970-1985), Ajuntament de Vic-Eumo Editorial (2007).  
- Col·laborador a NacióDigital (Osona.com) des de 1995.
- Columnista, redactor i guionista de la vinyeta editorial, a "La Vanguardia" (des de 1991-fins al 2018).
- Autor de la novel·la “A favor o en contra, dietari d’un perruquer somiatruites”  (2014), Témenos Edicions.
- Autor del llibre "Òxid de boira" (Editorial Galeria el Carme de Vic, 2016).
- Autor del llibre "El bisbe ludòpata i altres contes" (Témenos Edicions, 2016).  
- Autor del conte infantil "La rita i en Kubala", amb il·lustracions d'Isa Basset (Témenos Edicions, 2018)
- Autor del llibre "El color de la vida. 40 anys de salut mental a Osona". Osonament, 2019
08/11/2019

​Aventures de la llora Ramallets

09/10/2019

​Menors conflictius i ponts integradors

20/09/2019

Les competències del Consell Comarcal

04/07/2019

​Ruta verdagueriana profanada

07/06/2019

Grues a l'horitzó: una nova bombolla

08/05/2019

Monstres al volant

08/04/2019

​Verdaguer a la gran pantalla

06/03/2019

​Monarquia constitucional bananera

06/02/2019

Roba estesa i disbarats de fibra òptica

07/01/2019

El passeig de Vic, un espai «desangelat»

Participació