La viu-viu

«El dèficit de consciència lingüística ens condueix, inevitablement, a la infidelitat lingüística constant i permanent.»

per Ester Santaló, Olot, 24 de juliol de 2019 a les 11:38 |
El meu poble és petit, amb un nucli antic on la mitjana d’edat és de 70 anys. Hi ha moltes cases tancades i les que queden habitades ho són, majoritàriament, per dones de més de 80 anys que viuen o soles o amb una cuidadora. Aquestes cuidadores, molt sovint vingudes de l’altra banda de l’oceà i castellanoparlants, fan una feina  que cada cop serà més demanada en la societat envellida del futur: la cura dels avis. En aquest poble, l’entorn de les cuidadores és tot catalanoparlant: família, botigues, veïns. Tots, gairebé tots, incloent l’avi o l’àvia cuidats, canvien de llengua des del moment zero, una conversió al castellà que acaba essent perenne i habitual.

Aquella castellanització que fa segles va començar a Catalunya per les classes aristocràtiques, a recés de la monarquia i dels exèrcits del rei, i que va arrossegar després sectors de la burgesia catalana, ha estat un fenomen de dalt a baix que durant el segle XX ha arribat a tot el territori, tal com comprovem amb aquests avis catalanoparlants que fan del castellà la llengua de relació diària amb la persona que en té cura.


L’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2018 que s’ha presentat aquest juliol està fent córrer tinta i creant opinions de tots els gustos i colors sobre l’ús del català. Una de les conclusions d’aquesta estadística quinquennal és que el català es recupera en la franja de la gent gran perquè aquells que no l’havien pogut estudiar i, per tant, no gosaven usar-lo, ara han començat a fer-lo servir en les xarxes socials. La nostra realitat lingüística cada cop és més complexa i paradoxal: avis que es relacionen en castellà i avis que escriuen més en català.

Per interpretar aquesta Enquesta, us remeto a tres opinions que, com la realitat mateixa de la gent gran, són cares d’una mateixa moneda. Es tracta de l’article “Tenim vint anys de coll”, de Rudolf Ortega; “A xifres em convides”, de Pau Vidal, i “Fake news” sobre la salut del català (1 i 2), d’Albert Pla i Nualart. Són tres textos indispensables per entendre, des de perspectives diferents, on som i què fem amb la llengua.

Com que millor interpretació que aquestes no en trobareu cap, em centro a comentar un aspecte que sembla que ha passat desapercebut darrere les xifres, gràfiques i tants per cents. El 9 de juliol, quan l’Enquesta es va presentar en roda de premsa, la consellera de Cultura Mariàngela Vilallonga va remarcar que el català “és una llengua que dona prestigi i mobilitat social”.

Ja l’any 1999, en ple discurs sobre la consolidació d’una llengua estàndard a Catalunya, Gabriel Bibiloni deia que “ una llengua normal és aquella que té una plenitud d'usos i funcions socials, aquella llengua que saben i usen tots els habitants d'un país i aquella que és imprescindible per a viure en aquell país”. Quan hi ha un dèficit en alguna d’aquestes funcions o la llengua és prescindible per viure i treballar en un territori (i per progressar-hi socialment), solen aparèixer -seguint Bibiloni-  altres dèficits com ara el de la consciència lingüística, el dèficit en seguretat en la comunicació, el dèficit de prestigi i el dèficit en la lleialtat lingüística.


Ja podem admetre, vint anys després d’aquestes paraules de Bibiloni, que els complim tots: el dèficit de consciència lingüística, que ens condueix, inevitablement, a la infidelitat lingüística constant i permanent; la inseguretat en la comunicació,  que està ben relacionada amb una concepció negativa de la llengua i que acaba provocant una minorització del prestigi d’aquesta llengua per part de la població, especialment els joves, que s’afarten del discurs de les hipercorreccions, els dubtes i la permanent correcció, i s’orienten cap a noves alternatives lingüístiques que perceben més flexibles, lliures i, doncs, més atractives.

Tot plegat, per tant, soscava –i molt- el prestigi de la llengua catalana, que és un factor indispensable perquè sigui usada pels parlants. I d’aquest aspecte de què parla la consellera, no en diu res l’Enquesta d’usos. Això sí, m’aclareix que aquests 30 anys de normalització lingüística han permès que el 94,4% de la població entengui el català i el 81,2% el sàpiga parlar. I també m’explica que actualment el 100% de la població entén el castellà i el 100% el sap parlar, per si algú encara tenia dubtes sobre aquest aspecte tan evident. I que el 36% de la població té el català com a llengua habitual, mentre que el 48,6% hi té el castellà. O que després del català i del castellà, les llengües inicials amb més parlants són l’àrab, el romanès i el gallec.

Tota aquesta anàlisi quantitativa hauria de ser contraposada a una de qualitativa: quina és la qualitat de la llengua a les xarxes socials, per exemple? I la de la llengua dels textos que elaboren els estudiants quan acaben l’ESO (i tenen una equivalència de C1)? Una anàlisi qualitativa que hauria de ser complementada amb la percepció d’utilitat (i de mobilitat social) que els parlants tenen del català. I  a partir d’aquest nou estudi més complet s’haurien d’implementar polítiques lingüístiques valentes per redreçar la situació, si això encara és possible.

L’altra alternativa és la de la Cisqueta, que a la pregunta de ‘Com anem?, em respon: “Jo, com li dic a la Karen Anabel, voy haciendo la viu-viu”.
 

 

Ester Santaló
Filòloga, diplomada en planificació lingüística i màster en gestió de la immigració.Treballa i viu a Olot. A Twitter @santaloester.
24/07/2019

La viu-viu

23/04/2019

El monolingüisme també mata

25/02/2019

Ànima malalta

03/01/2019

Ultimàtum?

12/09/2018

Gerona és cool

13/08/2018

El «sex-appeal» de l’ortografia

03/07/2018

Ets infidel?

03/06/2018

El neguit de la diferència

03/05/2018

Amb la correcció deguda

01/04/2018

Pudor de venjança: una anàlisi psicolingüística

Participació