Opinió

L'Espai Cràter, el gran repte olotí

«La innovació que ha representat l'Espai Zero a Olot, un edifici 100% autosuficient mitjançant les energies renovables, no s'ha traduït en professionals que tinguin aquest objectiu en les seves obres»

per Santiago Vilanova, Olot, 8 de març de 2019 a les 11:24 |
La creació d'un nou Museu dels Volcans (avui el projecte Espai Cràter) és el gran repte de les institucions i de la societat civil olotines. Aquesta va ser també una de les reivindicacions constants de les Jornades Internacionals de Vulcanologia que va organitzar la nostra associació, Una Sola Terra, a Olot de 1995 a 2008. Durant aquells anys vàrem  impulsar diferents  reunions  amb experts i vulcanòlegs  per a definir la idea i emmarcar-la en la modernitat digital i tecnològica. La batllessa Isabel Brussosa va constituir una comissió  científica i tècnica que va treballar (“gratia et amore”) durant el 1998 i el 1999 (*) i que Lluís Sacrest va dissoldre quan va accedir a la batllia.
 

Entre les propostes que vàrem presentar hi havia la de signar un protocol amb els hereus del patrimoni cinematogràfic dels malaurats vulcanòlegs Maurice i Katia Krafft amb la finalitat que el futur museu disposés de còpies dels seus reportatges sobre les principals erupcions. Cap institució pública no es va interessar i es va perdre una oportunitat única. Però això és aigua passada…
 
En els actes que va organitzar Una Sola Terra es varen definir algunes de les característiques fonamentals que havia de tenir el museu. Es deia que s'havia d’emmarcar en una pedagogia explicativa  sobre la crisi ecològica global i donar una visió holística del planeta (teoria Gaia). Les emocions que generen les erupcions permeten formar consciència ecològica i ens faciliten entendre els orígens de la vida i del que podem perdre si el nostre model de desenvolupament provoca la pujada de les temperatures per sobre dels  2 ºC.
 

El museu s'havia de referir, també, a la mitologia i a les religions entorn als volcans del planeta; a l'agermanament amb l'illa volcànica de Rapa Nui (Illa de Pasqua); a les referències amb la literatura, l'art i la cinematografia relacionades amb el vulcanisme; als nostres referents i pioners de la divulgació del vulcanisme garrotxí, com Josep Gelabert i Francesc Xavier de Bolós; a la història de la defensa ecologista que va conduir a la declaració del Parc Natural…
 
L'Espai Cràter esdevé, doncs, vint anys després, un repte per als escenògrafs (que han de motivar les emocions), per als científics (que han d'explicar el vulcanisme de forma simple i transversal), comunicadors i, molt especialment, per als arquitectes responsables de l'obra. El continent ha de ser coherent amb el discurs que s’expressa a l'interior de l'edifici. És a dir s'ha de contemplar l'autosuficiència energètica i que el funcionament del museu tingui zero emissions.
 
L'arquitectura  bioclimàtica és una de les assignatures pendents de la Garrotxa. La innovació que ha representat l'Espai Zero a Olot, un edifici 100% autosuficient mitjançant les energies renovables, impulsat per l'empresa Wattia Innova, no s'ha traduït en professionals que tinguin aquest objectiu en les seves obres; ni ha regenerat la indústria de la construcció. L'edifici de l'Espai Cràter ha de ser bonic, ben adaptat a l'entorn però alhora energèticament sostenible. Aquestes són també exigències de  l'Agenda de l'ONU i de la UE ( “Objectius  cap a una Europa sostenible el 2030”) que facilitarà el 50% del finançament del projecte mitjançant els fons FEDER.
 
La ubicació davant del cementiri no semblava en principi l'espai urbà més adient, tot disposant la nostra ciutat d'extraordinaris edificis industrials desaprofitats que podrien adaptar-se fàcilment com ha demostrat l'Espai Zero. Tanmateix, si pensem que tenim el volcà Montsacopa i una infraestructura com la de l'antiga plaça de toros a tocar caldrà aprofitar aquesta situació amb intel·ligència i creativitat.
 
Olot ha viscut des de la creació del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa  d'esquena al seu més gran patrimoni natural. El municipi de Santa Pau s'ha beneficiat durant dècades  de la manca d'una infraestructura museística potent a la capital de la Garrotxa.  L'Espai Cràter acabarà amb aquesta marginació i dinamitzarà la vida local tot projectant-la a nivell científic, artístic i cultural.
 
Desitjo encert als responsables de portar a terme el més gran repte de la nostra ciutat sobretot si pensem en les pròximes generacions.
_______________________________________
 
(*) La Comissió tècnica del projecte “Olot, ciutat dels volcans” estava integrada per Isabel Brussosa, batllessa, com a presidenta; Jaume Vizern, Miquel Macias, David Sataeulària; Marissa Llongarriu; Jaume Vicens; Santiago Vilanova; Lluís Paluzie; Jordi Fortet; Anna Plana; Ramon Vilalta; Jordi Fernández; Gabriel Alcalde; Joan Martí  i Josep M. Mallarach. Actuava de secretari Miquel Torrent.

 

 

Santiago Vilanova
Periodista
Santiago Vilanova Tané (Olot, 1947) és periodista, escriptor, artista pintor i consultor ambiental. Exdirector de Diario de Barcelona (1983-1984). President de l'associació Una Sola Terra i actual ponent de la secció  d'Ecologia i Recursos Naturals de l'Ateneu Barcelonès. Col·laborador d'opinió del diari El Punt-Avui. És autor de més de quinze llibres d'assaig i novel·les sobre ecologisme i energia nuclear. Entre les obres més recents destaquen L'Estat ecològic (Base, 2013), L'ànima del volcà (Base, 2015) i Salvem els nostres volcans (Curbet, 2017).
08/03/2019

L'Espai Cràter, el gran repte olotí

Participació