31
de desembre
del
2011
M'agradaria ressaltar que aquest final d'etapa, al qual avui arribo és per motius personals.
Malgrat tot, voldria recordar que de problemes amb el poder polític i amb la societat, els periodistes, n'hem tingut sempre. Jo n'he tingut.
La llibertat d'expressió no existeix només perquè ho digui una llei, la llibertat d'expressió és com una parcel·la que has de vigilar cada dia i que, quan et tombes, ja te l'han fet més petita i, els que governen i, en general la gent, no en tenim mai prou.
És lògic que per a alguns polítics he estat incòmode. No he pensat mai quin enfocament de la notícia els agradaria que donéssim. Transmetre la realitat del que passa, sigui positiu o negatiu. Sense silenciar el que hi ha, des d'un premi de la loteria a un assassí en potència. És palpable que durant aquests dies, a Olot, els periodistes som odiats. No ho entenc. Els recordo que fem la nostra feina per satisfer una necessitat real, que si no fos per vostès, pels lectors -en algun cas amb ganes de saber què hi ha més enllà del que ja se sap-, no existiria. He intentat, cada dia, fer periodisme. Allò que, últimament, no es porta, tot i que alguns puguin pensar el contrari de la meva feina. I per la meva experiència d'aquest temps a la Garrotxa, els ho puc confirmar.
A vegades, hi ha polítics a qui agrada més fer de periodistes i, professionals de la comunicació a sou públic, a qui agrada fer més de polítics. Malgrat tot, ara que s'acaba aquesta etapa intensa de dos anys, en els quals hem passat de la desconeixença a la consolidació, m'agradaria ressaltar tota la feina, en moltes ocasions bona, que ha fet l'alcalde d'Olot, Lluís Sacrest, que també tancarà una etapa el 22 de maig. A vegades he estat dur, ho reconec, però és el que s'ha de fer amb qui té el poder, perquè no s'adormi.
El 22 de maig, a Olot, començarà una nova etapa, i no m'amago de les meves prioritats personals i polítiques, perquè són públiques i, més enllà de com a comunicador, com a persona, puc tenir-les i defensar-les.
Durant aquest temps, he pensat més en LaGarrotxa.info que en mi. És per això que ho aturo ara. La batalla entre l'ambició i la il·lusió l'ha guanyat la il·lusió. La il·lusió de saber que no tot és un mateix i reprioritzar els valors i posar cada cosa al seu lloc, i mirar més cap a dins que cap a fora. La il·lusió de saber que és millor una abraçada d'algú que estimes que una bona xifra de lectors. I senzillament, viure més tranquil.
Aquests dies he comprovat, també, com els lectors es fan seu aquest diari, com s'estimen la seva comarca i, en aquest compromís amb el periodisme i amb la Garrotxa, m'hi trobareu sempre.
Tot i els molts comentaris i consignes en contra de la meva persona i de la meva manera de fer, que lògicament respecto -fins al punt d'entrar en temes personals- però no comparteixo, hi ha hagut un grup d'amics, de lectors amb noms i cognoms i d'altres d'anònims, que m'han donat ànims i m'han enviat missatges de suport. I sincerament, em sap greu deixar el projecte ara, perquè qui m'enviava aquests comentaris contraris al que feia es pot sentir guanyador. No dubtin que, si la decisió encara no l'hagués prés i no hagués tingut ganes de començar un nou projecte, no els hauria donat la satisfacció de no continuar aguantant-me aquí. Per diferents motius. Perquè em pot preocupar un comentari que em desprestigiï i m'insulti si conec de qui ve i puc valorar-lo, però no si és d'un anònim, al qual no puc posar ni cara ni accions realitzades.
Abans d’acabar aquest article, el darrer com a cap de redacció d’aquest mitjà, m’agradaria reconèixer la tasca de la resta de companys del grup Nació Digital i, en concret, de cinc persones que han empès per fer cada dia més gran LaGarrotxa.info, un mitjà que m'ha deixat dir el que he volgut durant dos anys. Dubto, vagi on vagi, trobar un àmbit de llibertat i de respecte pel periodisme com el que he trobat aquí.
Voldria agraïr, primer, a l’editor, en Miquel Macià, que em va donar el primer vot de confiança i mai, absolutament mai, m’ha retret cap publicació. A l’Adrià Costa, cap de fotografia, responsable de que, sense cap mena de dubte, tinguem un dels millors arxius gràfics online de la comarca. A en Quico Sallés, un dels meus grans mestres de l’escola professional, que, en moltes ocasions, m’ha assessorat abans de publicar un tema compromès i, sempre, sigui l’hora que sigui, m’ha agafat el telèfon. I als tècnics, en Miquel i a en José, que per molt que no sabessin d'on venia el problema, el solucionaven, i tot tornava a la normalitat.
En definitiva, un gran equip de grans professionals i col·laboradors -també els que he deixat per temes d'espai- que, per sobre de tot, són grans persones.
A partir de demà, el diari, el llegiré com a lector. Sigui on sigui, no en tingueu cap dubte. Espero que també ho feu vosaltres.
Malgrat tot, voldria recordar que de problemes amb el poder polític i amb la societat, els periodistes, n'hem tingut sempre. Jo n'he tingut.
La llibertat d'expressió no existeix només perquè ho digui una llei, la llibertat d'expressió és com una parcel·la que has de vigilar cada dia i que, quan et tombes, ja te l'han fet més petita i, els que governen i, en general la gent, no en tenim mai prou.
És lògic que per a alguns polítics he estat incòmode. No he pensat mai quin enfocament de la notícia els agradaria que donéssim. Transmetre la realitat del que passa, sigui positiu o negatiu. Sense silenciar el que hi ha, des d'un premi de la loteria a un assassí en potència. És palpable que durant aquests dies, a Olot, els periodistes som odiats. No ho entenc. Els recordo que fem la nostra feina per satisfer una necessitat real, que si no fos per vostès, pels lectors -en algun cas amb ganes de saber què hi ha més enllà del que ja se sap-, no existiria. He intentat, cada dia, fer periodisme. Allò que, últimament, no es porta, tot i que alguns puguin pensar el contrari de la meva feina. I per la meva experiència d'aquest temps a la Garrotxa, els ho puc confirmar.
A vegades, hi ha polítics a qui agrada més fer de periodistes i, professionals de la comunicació a sou públic, a qui agrada fer més de polítics. Malgrat tot, ara que s'acaba aquesta etapa intensa de dos anys, en els quals hem passat de la desconeixença a la consolidació, m'agradaria ressaltar tota la feina, en moltes ocasions bona, que ha fet l'alcalde d'Olot, Lluís Sacrest, que també tancarà una etapa el 22 de maig. A vegades he estat dur, ho reconec, però és el que s'ha de fer amb qui té el poder, perquè no s'adormi.
El 22 de maig, a Olot, començarà una nova etapa, i no m'amago de les meves prioritats personals i polítiques, perquè són públiques i, més enllà de com a comunicador, com a persona, puc tenir-les i defensar-les.
Durant aquest temps, he pensat més en LaGarrotxa.info que en mi. És per això que ho aturo ara. La batalla entre l'ambició i la il·lusió l'ha guanyat la il·lusió. La il·lusió de saber que no tot és un mateix i reprioritzar els valors i posar cada cosa al seu lloc, i mirar més cap a dins que cap a fora. La il·lusió de saber que és millor una abraçada d'algú que estimes que una bona xifra de lectors. I senzillament, viure més tranquil.
Aquests dies he comprovat, també, com els lectors es fan seu aquest diari, com s'estimen la seva comarca i, en aquest compromís amb el periodisme i amb la Garrotxa, m'hi trobareu sempre.
Tot i els molts comentaris i consignes en contra de la meva persona i de la meva manera de fer, que lògicament respecto -fins al punt d'entrar en temes personals- però no comparteixo, hi ha hagut un grup d'amics, de lectors amb noms i cognoms i d'altres d'anònims, que m'han donat ànims i m'han enviat missatges de suport. I sincerament, em sap greu deixar el projecte ara, perquè qui m'enviava aquests comentaris contraris al que feia es pot sentir guanyador. No dubtin que, si la decisió encara no l'hagués prés i no hagués tingut ganes de començar un nou projecte, no els hauria donat la satisfacció de no continuar aguantant-me aquí. Per diferents motius. Perquè em pot preocupar un comentari que em desprestigiï i m'insulti si conec de qui ve i puc valorar-lo, però no si és d'un anònim, al qual no puc posar ni cara ni accions realitzades.
Abans d’acabar aquest article, el darrer com a cap de redacció d’aquest mitjà, m’agradaria reconèixer la tasca de la resta de companys del grup Nació Digital i, en concret, de cinc persones que han empès per fer cada dia més gran LaGarrotxa.info, un mitjà que m'ha deixat dir el que he volgut durant dos anys. Dubto, vagi on vagi, trobar un àmbit de llibertat i de respecte pel periodisme com el que he trobat aquí.
Voldria agraïr, primer, a l’editor, en Miquel Macià, que em va donar el primer vot de confiança i mai, absolutament mai, m’ha retret cap publicació. A l’Adrià Costa, cap de fotografia, responsable de que, sense cap mena de dubte, tinguem un dels millors arxius gràfics online de la comarca. A en Quico Sallés, un dels meus grans mestres de l’escola professional, que, en moltes ocasions, m’ha assessorat abans de publicar un tema compromès i, sempre, sigui l’hora que sigui, m’ha agafat el telèfon. I als tècnics, en Miquel i a en José, que per molt que no sabessin d'on venia el problema, el solucionaven, i tot tornava a la normalitat.
En definitiva, un gran equip de grans professionals i col·laboradors -també els que he deixat per temes d'espai- que, per sobre de tot, són grans persones.
A partir de demà, el diari, el llegiré com a lector. Sigui on sigui, no en tingueu cap dubte. Espero que també ho feu vosaltres.