Cines Olot tanca portes

per Joan Guirado , 1 de febrer de 2010 a les 18:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de febrer de 2010 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
|Els passadissos dels multicinemes estan avui, completament buits. LaGarrotxa.info|


Cines Olot s'ha adherit avui a la vaga de les principals sales de cinema catalanes, per mostrar el seu rebuig a la nova llei del cinema que impulsa el Parlament de Catalunya. Aquesta equipara el català amb el castellà, motiu pel qual obliga a les sales a oferir les pel·lícules en les mateixes condicions lingüístiques. Així doncs, avui, Olot no té cinema i, el dia de l'espectador, es durà a terme demà dimarts.


OPINIÓ DE PERE FONTANALS - PERIODISTA DEL GRUP ND

Aquest dilluns no hi ha cinema. Les sales de tot el país que depenen dels principals canals d'exhibició han decidit tancar aquest trist i gens cinèfil dilluns, primer de febrer, com a protesta pel projecte de Llei de cinema que els obligarà a oferir el català en les mateixes condicions que el castellà en les seves sales. Com va essent habitual quan algú es nega a acceptar un tema que té molts defensors –digues-li català a les pantalles, digues-li carril bici- no han pogut evitar caure en el parany de dir que ells no tenen res en contra de la llengua, que tot plegat és qüestió de números, d'euros, que si s'ha de buscar un responsable, en el fons, s'hauria d'anar a mirar entre el públic del cinema, aquesta massa amorfa que, segons diuen, no respon a l'oferta catalana a les pantalles.

Negar-se a acatar una llei que equipara el català al castellà i, a més, mobilitzar-se en contra seva, encara que sigui grollerament com acostumen a fer-ho els que no s'han hagut de mobilitzar gaire, no és compatible amb no tenir res en contra de la llengua. Dir "no tenim res en contra del català" és, en aquest cas, una expressió fal·laç. No es pot ser a missa i repicant. Però tampoc ningú no els demana que menteixin. Només cal que justifiquin els suposats greuges econòmics que els suposa l'operació i llestos.

El fet, però, és que no queda massa clar si l'aturada que han portat a terme aquest dilluns serà més rendible, econòmicament parlant, que obeir la normativa que pretén aplicar el país. Els exhibidors justifiquen la poca demanda que existeix de cinema en català i els costos de doblatge com a arguments en favor seu a l'hora de defensar el desacord. Per a respondre ja no cal recórrer a l'amanida, però certa, explicació que diu que si les pel·lícules en català han tingut menys públic és perquè els doblatges al català que s'han fet fins ara han estat centrats, bàsicament, en films infantils i que quan s'han fet per pel·lícules comercials la versió en català sempre ha quedat amagada. No cal justificar aquests números, perquè son tramposos.

A Catalunya tothom entén el català. Només cal mirar els índexs d'audiència de TV3 –o de 8tv, o de BTV, o de les emisores de ràdio- i la qualitat dels seus doblatges, que és la mateixa, com a poc, que els doblatges que es fan en castellà; bàsicament perquè la principal indústria de doblatges en castellà és a Catalunya, i els dobladors són els mateixos. Per tant la qüestió idiomàtica, d'hàbit de llengua i de qualitat de doblatge no es poden argüir com a explicació als pitjors números, segons diuen, quant a venda d'entrades que tenen les versions catalanes respecte de les castellanes. Potser són altres els motius, i a Manresa, que és l'exemple que tinc a mà, passen per comprovar que les versions castellanitzades es projecten al Multicinemes Bages, en una zona comercial, amb molta oferta lúdica al voltant, amb uns aparcaments generosos i la possibilitat propera de fer el mos en qualsevol opció de fast food bocadillero o de plat fondo. Per contra, les versions en català es projecten majoritàriament a l'Atlàntida, en ple centre de Manresa, on fins fa poc no s'hi podia arribar ni en bicicleta, on si hi vols arribar en cotxe no et queda més que pagar l'estacionament i on, un cop fora de la sala, no hi ha més oferta lúdica i gastronòmica que el comerç convencional sense llumetes i sense entrepans en caixetes de colors -i a uns preus generalment més alts que en els polígons.

Amb la immersió lingüística a les escoles de fa tants anys i amb les nombroses mostres que s'han donat darrerament de sensibilitat nacional –ja no només lingüística- en el nostre país, pretendre boicotejar una llei que defensa la llengua i el dret dels seus usuaris ja no només ratlla la imprudència social, sinó que és clarament un atemptat al sentit comú empresarial. És tan mal negoci no innovar o no incorporar nous elements a una oferta comercial com no adaptar-se a les noves situacions socials. El món no és quiet, ni que ho pretenguin els interessos més reaccionaris. Normalitzar el català a les sales d'exhibició del nostre país no és només una qüestió de dret; també és un bon negoci. Fins i tot a curt termini hi ha menys gent que deixaria d'anar a veure una pel·lícula per estar doblada al català, que els que deixarem d'anar al cinema per l'estupidesa d'aquesta aturada.

 

Participació