1 de 10
Entrevista

«Acceptem que som discapacitats perquè la gent ens posa l’etiqueta»

Tres treballadors de La Fageda expliquen què significa per ells la discapacitat, què en pensen de la societat i què els hi aporta la feina

La Jenni, en Toni i la Júlia són tres dels gairebé 500 treballadors que té la Fageda | Martí Albesa
per Pau Masó, Olot | 3 de desembre de 2022 a les 07:30 |
Els somnis són de les poques coses que no tenen límits. Ningú et pot dir que no pots somiar. Ningú et pot discriminar pel que somies. No hi ha somnis acceptats i somnis no acceptats. No hi ha els "somnis normals" i els "somnis subnormals". No et diran que no pots treballar a un lloc o que no pots estudiar una carrera perquè somies d'una manera o una altra. Tots els somnis, son somnis.

On fa quaranta anys que somien és a la Cooperativa la Fageda. Al mig d'un indret verd i profund com la Fageda d'en Jordà, l'empresa garrotxina aconsegueix cada dia que la bogeria passi de ser l'estat d'una malaltia mental a una essència vital. La gent que hi treballa saben que allà, igual que als somnis, no hi ha límits, diferències, ni discriminacions. I així ho constaten en Toni Sala, la Jennifer Almanza i la Júlia Arumí. Tots tres expliquen a NacióGarrotxa com se senten i com conviuen amb les seves malalties i altres capacitats.

En Toni és de Tortellà, té 55 anys i en fa 36 que treballa a la Fageda; la Jennifer ha fet 33 anys, té parella i és amiga de la Júlia, qui amb 27 ja ha format una família amb la seva parella. Tots tres formen part de la Fageda, una empresa garrotxina que fa que la vida sigui com un somni, que no tingui límits. Com quan érem petits i ens preguntaven què volíem ser de grans. 

- Què volien ser quan eren petits?

- T: Jo deia que volia ser músic. Tortellà és país de músics i culleraires. Canto i m'agrada tocar la bateria. Al final he acabat cap aquí a la Fageda.
- Ju: Sempre m'han agradat els nens petits i he volgut ser professora de guarderia. La meva mare i la meva germana són professores infantils. Haver conviscut amb nens de petita, m'ha fet que volgués ser professora.
- Je: A mi sempre m'han agradat molt els animals i sempre he volgut ser veterinària.

- A la Fageda hi ha animals, vénen infants i s'hi posa música. Al final, una mica, han pogut acabar sent allò que volien ser...
- Je: Per exemple, quan fem el dinar de Nadal, mentre esperem per dinar anem a veure les vaques.
- Ju: Venen infants, però no tinc contacte amb la mainada.
- T: Per Nadal, en David, el jardiner porta un instrument i l'ajudo a cantar. Acabem fent un autèntic show.
 

En Toni fa 36 anys que treballa a la Fageda Foto: Martí Albesa


- Quines són les seves feines del dia a dia a la Fageda?
- T: Normalment, tots fem la mateixa feina, però ens repartim. Traballem a granel, anem a maquinària, a envasar o a la zona de pH.

- Quina és la seva jornada laboral?
- T: Comencem a les set del matí fins a dos quarts de tres de la tarda. Un autocar ens ve a buscar per diferents llocs d'Olot fins cap a aquí. Hi ha diferents torns, nosaltres som al matí, però n'hi ha d'altres que venen a dos quarts de tres i fins a les deu del vespre. Tot això de dilluns a divendres.

"Hi ha gent que té discapacitat, que no pot venir a treballar aquí i se senten que no serveixen per res"

- Què és per vostès la feina?
- T: La feina ens distreu. Si ens haguéssim de quedar a casa sense fer res, quin avorriment!
- Ju: És una distracció. Si estic a casa, m'enfilo per les parets. Sóc una persona que li agrada molt sortir i fer coses. A la feina veus i parles amb gent. A casa, acabes parlant amb la paret.
- Je: La feina és molt important per a mi. Quan estava a casa em sentia molt malament. Em van detectar la malaltia de jove i quan tenia 18 anys em van dir que amb dotze anys estaria en cadira de rodes. Ara en tinc 33 i encara em puc moure. Que no m'hagi quedat amb cadira de rodes ha estat gràcies a la feina. Agraeixo molt a la Fageda que m'agafessin i estic encantada. Necessito venir aquí per distreure'm, treballar amb els companys i moure'm.

- La feina els dona vida?
- Toni: I tant!
- Je: Hi ha gent que té discapacitat, que no pot venir a treballar aquí i se senten que no serveixen per res. Gràcies a la Fageda i en Cristóbal, tenir un lloc on treballar, poder tenir el nostre sou i fer la nostra vida, ens dona molta motivació.
 

La Jenni fa 10 anys que treballa a la Fageda Foto: Martí Albesa


- Han treballat fora la Fageda?
- Je: Sí. He estat treballant a fàbriques d'embotits. He treballat a zones de fred, però la meva malaltia m'impedeix estar al fred perquè m'afecta als músculs, quedo agarrotada i em desmaio. Aquí ens han donat equips per abrigar-nos i no caure desplomats. A les altres feines m'exigien més del que podia fer. Vaig demanar entrar a la Fageda perquè no podia més.
- Ju: Jo també he treballat a restaurants i cafeteries. Era molt d'estrès i jo m'estresso molt ràpidament. A aquests llocs hi havia moments de molta feina i havia d'anar molt de pressa: el cuiner em responia de mala llet i això m'acabava estressant i bloquejant. Acabava tancant-me al lavabo a plorar. A la Fageda veuen fins on podem arribar i si nosaltres podem arribar fins aquí, doncs fins aquí. No ens demanen més del que podem fer.

- Les altres feines no s'adaptaven a vostès. Falta empatia?
- Je: La gent veu que tenim una discapacitat, però no entenen que no podem arribar on arriba una persona que no té discapacitat. Conec gent discapacitada que treballa fora la Fageda i se senten molt malament. Arriben a casa i diuen que no volen viure. Aquí què passa!? La gent es pensa que perquè ells no tinguin una discapacitat, l'altra gent no la pot tenir. Han d'entendre que hi ha gent de tota mena. No podem exigir més del que un pot donar.
- Ju: Jo puc arribar fins a un punt. Si em demanen molt més, és quan em bloquejo i m'estresso.
- Je: Als restaurants i càrnies a vegades t'exigeixen més del que pots donar. A mi em van fer un diagnòstic amb 16 anys, em van donar un 40% de discapacitat i ara ja m'ha pujat perquè la malaltia empitjora. Per això necessitem una tasca que ens faci moure i desconnectar. A nosaltres, la feina de la Fageda ens ha donat vida. Ens ha permès deixar de sentir que no som res.
- T: Aquí tenim molta gent que ens ajuda i ens acompanya. A fora no. L'únic que potser a fora, es cobra més que aquí. Tot i això, aquí vivim millor.

"Ens costarà més, però podem fer les mateixes feines"

- Quines són les dificultats que s'han trobat a l'hora de buscar feina?
- Je: No m'agafaven perquè al currículum hi posava que tenia una discapacitat. Jo els hi demanava que féssim una prova i després decidissin. Posteriorment, veien que la Generalitat els hi donava una ajuda per contractar-me, però després els hi deia que no.
- Ju: A vegades, et contracten per interessos. A mi em va costar molt trobar feina. Totes les feines que he tingut han estat perquè m'ha endollat algú. Enviava currículums, però em feien l'entrevista i després no em deien res. Al final em vaig rendir.

- Com viuen el Dia Mundial de la Discapacitat?
- T: Com un dia normal, com un dia més
- Je: A vegades miro coses que fan aquest dia a la televisió sobre persones discapacitades i penso que hi ha gent que està molt pitjor que jo i lluiten cada dia per la seva vida. Després penso "perquè ells sí i jo no?". L'any passat vaig jugar un partit de tenis amb persones amb cadira de rodes i recordo la il·lusió amb què ho feien. He d'admetre que tinc una discapacitat, que hi ha coses que no puc fer, però veure la gent amb discapacitat fent coses que els hi agrada em dona moltes ganes per lluitar per estar aquí i fer el que sigui per la gent que no pot treballar.
- Ju: M'he trobat moltes vegades gent que m'ha dit que sóc estúpida i no puc fer res. Això m'enfonsa, però després veig gent que continua lluitant. Crec que nosaltres, per molt que tinguem discapacitat, som iguals que tothom. Ens costarà més, però podem fer les mateixes feines.
 

La Júlia fa un any que treballa a la Fageda Foto: Martí Albesa


- Han hagut de demostrar que eren capaços de fer coses que us deien que no podien fer?
- Ju: Sí, sobretot amb el tema d'estudis. Amb ajuda, m'he tret l'ESO i un grau mitjà d'hostaleria. Després vaig anar a fer un grau superior i molta gent em deia que no me'l trauria perquè allà no m'ajudarien. Doncs ho faig fer, amb tres anys, però ho vaig fer.

- Els hi han dit massa vegades que no?
- Ju: Sí. Em deien que no podria fer un grau superior i vaig pensar que pels meus ovaris ho faria.
- T: Jo vaig acabar el vuitè i vaig venir cap a la Fageda. Vaig tenir el meu límit. Vaig plegar d'estudiar a tretze anys i el psicòleg em va buscar la feina.
- Je: En el meu cas, tenia molts problemes a l'institut. Veien que tenia una dificultat, però jo no la sabia perquè en aquell moment no m'havien diagnosticat. M'ho van dir durant l'ESO. Llavors em deien que treballaria a la Fageda "amb els subnormals" i cada vegada m'anava enfonsant més. Vaig decidir deixar l'ESO perquè patia amenaces, agressions, insults, etc. Vaig decidir abandonar els estudis i passar a treballar. M'ho deien amb molta mala fe. Atacar una persona que té una discapacitat, l'enfonsa encara més; el que hauries de fer és ajudar-la.
- Ju: Hi ha gent que es pensa que nosaltres som inferiors a ells i ens ho fan sentir. Ens diuen que tenim discapacitats, que som "tontos" i no podem fer això o allò. A vegades, això també m'ha donat força per demostrar que puc.
- T: I també li dius que seràs més espavilat. Aquella persona que et diu això, et veu que tens discapacitat i tu li dius "què collons!".
- Je: Aquí a la feina m'he trobat un company que tenia a l'escola i em deia que era subnormal i que acabaria treballant a la Fageda. Ara ell està treballant a l'enginyeria de la Fageda.
- T: Això vol dir que no pots riure dels altres.

"A la Fageda la bogeria ens va molt!"

- De "tontos" ho som tots. Fins i tot jo m'ho dic a mi mateix. I a més, la "tonteria" és bona a vegades!
- T: (rient): I tant! A vegades, aquí en tenim molta de "tonteria"!
- Ju: (rient): A vegades o sempre Toni?
- T: Sempre! (riu) La bogeria ens va molt!
- Je: Quan ens trobem amb la Júlia, la liem parda!
- Ju: A vegades ve la Tere (una coordinadora) i em sembla que no sap què fer, si riure o posar-se les mans al cap.

- Com és la seva vida fora de la feina? 
- T: A mi m'agrada caminar, nadar i fer esport. Fora la feina s'ha de ser una mica independent
- Je: A vegades ens truquem amb la Júlia i estem dues hores parlant per telèfon. També faig coses amb la meva parella o amb el meu germà.
- Ju: Jo també visc amb la meva parella que té una nena petita de cinc anys i té custòdia compartida i la tenim una setmana sí i una setmana no. La meva parella treballa a la jardineria de la Fageda. El cap de setmana, si estem amb la nena, acostumem a sortir més, per exemple, anem a dinar a Vic a casa els meus pares.

- En el seu cas Júlia, ja han format una família. Vostè Jenni en té ganes?
- Je: Encara no vull tenir nens. Sóc molt jove i he de gaudir més!
- Ju: En el meu cas ja m'ho he trobat fet i m'agrada ser mare. M'agraden molt els infants.

- Què significa per vostès la paraula discapacitat?
- T(dirigint-se a les seves companyes): Que no és com els altres. O no?
- Je: No exactament Toni. La paraula discapacitat vol dir que tens un problema genètic.
- T: Un problema que els altres no tenen, no?
- Je: Ets com una persona normal, l'únic que passa, és que tens problema, una malaltia.
- Ju: Bàsicament, ets com una persona normal, però hi ha coses que potser et costaran més que als altres fer-les. Però, a poc i bona lletra, faràs les coses.
- T: Exacte. Això és el que ens passa a nosaltres i per això estem aquí (a la Fageda), evidentment. Aquí què passa? Un sap fer una cosa i un altre, una altra.
 

En Toni, la Jenni i la Júlia són tres de les més de 300 persones de col·lectius vulnerables que treballen a la Fageda Foto: Martí Albesa

 
- Veuen la paraula discapacitat com una etiqueta?
- Ju: Sí, però crec que pensem que és una etiqueta perquè els altres ens l'han posat. Són els altres que ens la posen, no nosaltres mateixos.
- Je: Després que em fessin el diagnòstic vaig agafar una depressió molt gran. Me'l van donar amb 16 anys. Anava amb gent que no tenia res i els hi deia que no podia córrer tant com ells perquè la musculatura no m'ho permetia. Em van deixar moltes vegades de banda.
- Ju: La meva mare sempre m'ha dit que sóc una crac amb els treballs manuals i que, segurament, la persona que em diu que tinc discapacitat no té tanta creativitat com jo.
- Je: Hi ha gent sense discapacitat i amb estudis que els hi demanen quina és la capital d'Itàlia i no ho sap.
- Ju: Nosaltres acceptem que som discapacitats perquè la gent de fora ens posa l'etiqueta i ens diu que no arribarem enlloc a la vida. Però a vegades arribem més lluny nosaltres, que ells. Crec que no hi ha etiquetes, ens les creiem perquè ens les han posat.

- Al principi de l'entrevista els hi he preguntat quins somnis tenien de petits, què volien ser de grans... Per acabar l'entrevista els hi vull preguntar quins són ara els seus somnis?
- T: Ara mateix, jubilar-me i passar-m'ho bé (riu). És del que es tracta!
- Ju: A mi m'agradaria acabar treballant a una guarderia o ser dissenyadora perquè també m'agrada molt cosir.
- Je: Jo somio continuar treballant a la Fageda, formar una família i, com diu en Toni, ser feliç. 

 

Participació