1 de 10
Entrevista

Francesc Serés: «La direcció del Ramon Llull era un càrrec polític i com més aviat te n'adones, millor»

L'escriptor publica "La mentida més bonica" sobre les grans preguntes després de l'1-O: "El problema amb el procés és que no hi ha final, no s'acaba mai, el que no et permet reconstruir res"

Francesc Serés | Adrià Costa
per Pep Martí, Barcelona, Catalunya | 10 d'octubre de 2022 a les 11:29 |
Que La mentida més bonica (Proa) hagi aparegut enmig de la major crisi dins del bloc independentista no pot ser una casualitat. Francesc Serés (Saidí, al Baix Cinca, 1972) defineix la seva darrera obra com una novel·la sobre l'estat d'ànim. En aquest cas, de tota una munió de gent que, cinc anys després de l'1-O, es fan preguntes i busquen sentit al que va ser un enorme esforç col·lectiu. Serés situa el relat en un dia, el de la jubilació dels dos protagonistes, en Carles i la Marina, professors d'institut.

Els catalans prefereixen anar al cel abans que guanyar, diu un dels personatges. La novel·la s'endinsa en un mar d'interrogants i els eixampla, però sense pretendre en cap moment donar respostes ni aportar tesis. Promotor de la Residència Faber, un centre d'expressió i humanitats a Olot, i exdirector de l'Institut Ramon Llull, la seva anterior novel·la, La casa de foc, va obtenir els premis Llibreter i Proa de Novel·la. Amb l'última novel·la tanca una etapa.  


- Comença el llibre amb una cita de Theodore Roosevelt, per cert, un personatge bastant bel·licós.

- Bastant bel·licós, sí. Bastant particular. Però té aquesta frase, que és molt bona. Quan te l'han fet molt forta, "si un dia has de pegar, no peguis fluix". Si l'adversari veu que no has anat de debò, ja et té el peu al coll. Ja has descobert les cartes. 


- Una metàfora del procés?

- És claríssim. En el moment clau, no vas poder, no vas saber, no ho tenies previst, no ho vas saber resoldre i no vas donar un cop d'autoritat. Nosaltres no vam saber pegar. I ells sí. 


- El llibre es refereix a "la mentida més bonica", però en els diàlegs entre els protagonistes s'enceta sovint el debat sobre les veritats del procés. Fins a quin punt el llibre dona una resposta?

- És el que estan intentant escatir els protagonistes. Però el llibre no pot donar cap resposta perquè és una novel·la. El llibre el que fa és eixamplar alguns dubtes, obrir camins, subratllar alguns moments, explicar més coses de la situació, afegir gruix a les circumstàncies dels personatges, però en cap moment pretén donar una resposta. Molta gent m'ho pregunta, però no hi ha una resposta. Tant de bo la resposta la pogués donar una novel·la. Quin xollo! 


"Les imatges d'aquelles grans manifestacions ja no apareixen a la televisió perquè no les sabem gestionar"
  
- El debat sobre les veritats del procés...

- Feu tots una lectura molt política. És una novel·la i jo us portaré sempre cap aquí. 
 

"La mentida més bonica" és la darrera novel·la de Francesc Serés. Foto: Adrià Costa


- En el llibre es fan moltes preguntes sobre la "derrota". Però no hi va haver victòries aquella tardor?

- Sí, però el que passa és que no sé on són ara mateix. Pensem que ells s'ho pregunten quatre anys més tard. I són gent que no té el cul llogat i, per tant, no ha de fer propaganda des de la premsa, no ha de fer articles sinó que explica què ha viscut i com ho ha viscut. El que és enorme és el decalatge entre manifestacions al carrer d'un milió de persones i la llufa final. 

- Hi ha un moment en què un dels protagonistes es pregunta si tot va ser real o ho van somiar. 

- És que hi ha unes imatges que no s'han ensenyat gaire. Fixem-nos en què les imatges de les grans manifestacions gairebé no apareixen a la televisió. Això es va difuminant. Aquelles manifestacions tan massives cada vegada apareixen menys. No són tan presents perquè la distància és tan abismal que no sabem com gestionar-ho, no sabem quin és el relat que hi ha entremig.   

- També és present en el llibre la idea de si els polítics han de demanar perdó. 

- Ho pregunten els personatges de la novel·la. Però perquè és una cosa que diu la gent del carrer. Una cosa que estic veient és que els periodistes em feu preguntes de coses molt òbvies. Hi ha gent que s'està emprenyant perquè no hi ha hagut una explicació. Diuen que han fet un diagnòstic. Importa un rave un diagnòstic. No, el que s'ha de fer és una explicació raonada del perquè es deia blanc fa cinc o sis anys i ara es diu negre, i abans criticaves el que ara dius tu. M'entrevisten tots els periodistes de política, però jo he escrit una novel·la. No és una queixa, dic simplement que és simptomàtic que les respostes les hagi de donar una novel·la i no el periodisme. Si les novel·les ens han d'explicar el que ha passat, tenim un problema. 

- Les novel·les també han de servir per explicar la realitat.

- Però per això també hi ha diaris. 

"El que és enorme és el decalatge entre manifestacions al carrer d'un milió de persones i la llufa final"
  
- I ja surten opinions i anàlisis publicades. 

- Però jo no tinc respostes. Jo el que sí que temia és que sortís alguna notícia nova que desmentís la novel·la. Però no ha passat. Estem en temps de descompte permanent. Però sempre pot sortir alguna cosa excepcional. Imaginem que apareix un compte a Suïssa de 30.000 milions d'euros per fer la independència. 
 

Francesc Serés durant l'entrevista a la cafeteria Laie. Foto: Adrià Costa


- O una proposta sorprenent de l'Estat, dins de la taula de diàleg...

- No, això no. Abans trobarem el compte a Suïssa. 

- Al llibre s'esmenta una pel·lícula que retrata la trobada entre Ian Paisley, cap dels unionistes de l'Ulster, i Martin McGuinness, líder del Sinn Fein. Precisament sobre això de les disculpes.

- Sí. Paisley li exigeix a McGuinness que demani perdó per les accions de l'IRA i ell s'hi nega i diu que no es penedeix de res. Allí no hi va haver una revolució dels somriures.  

- Ara que diu això, en un tuit recent ha escrit: "Arrossegarem per sempre la vergonya de la revolució dels somriures". Va ser una revolució sense revolucionaris?

- No va ser una revolució. Hi va haver moments insurreccionals i ens n'hem de sentir orgullosos. Però després no hi havia res preparat, res que respongués a aquella situació. La pregunta és què en quedarà de tot això. 

- Els catalans tenim dificultats per expressar-nos a través de l'èpica?

- El que diria és que cada gram d'èpica que poses en una història l'has de correspondre amb un gram de realisme. El problema amb el procés és que no hi ha final, no s'acaba mai. El que no et permet reconstruir i, mentrestant, van passant els anys. Per això els personatges de la novel·la no tenen respostes. El que volen és trobar algun argument que justifiqui l'esforç que han fet. En un moment important de la seva vida, com és el de la jubilació, els arriba la jubilació i es pregunten el sentit del seu compromís. Són gent que ha tingut un fill encausat, que va estar al recompte, que va amagar coses, que ha tallat carreteres. I es pregunten què en fan d'aquest record.  

- Que els protagonistes siguin professors a quins motius respon?

- Que fossin professors d'institut ho tenia pensat des de bon començament, a l'estiu de l'any passat. I, de sobte, van venir les protestes dels mestres. Tot passa en un moment molt determinat. Fixa't que és quan decideixen per primer cop no anar a una manifestació i diuen: "Ara ja no ens ho creiem". El fet que fossin professors em va anar molt bé perquè a ESO es té contacte amb tot tipus de famílies, és un lloc representatiu.  
 

Francesc Serés parla sobre la seva nova novel·la: "És una faula sobre la complexitat". Foto: Adrià Costa


- Quines altres coses ha volgut mostrar en la novel·la?

- La interrelació entre vida i política. És una cosa totalment nova, no hi estàvem acostumats. I quan arribaves a casa, parlaves d'això. Hi havia casos en què fregant l'obsessió. Els personatges, en no trobar respostes, s'intenten respondre a través d'evidències, llibres o pel·lícules. Per exemple, Poltergeist, que els joves ja no saben quina és. És una faula sobre la complexitat. Encara que els personatges tenen molt clar el que ha passat, hi ha mil preguntes que es fan. No és una novel·la coral, però és com un arbre que va traient branques. 

- La dialèctica entre en Carles i en Nicolau és interessant. Hi ha un moment en què en Nicolau, amic d'en Carles, li diu: "Us carregareu el poc que tenim per no arribar enlloc".

- Això m'ho va dir un articulista que estimo molt, que em va dir que amb el procés ens carregaríem el català. No és una novel·la que intenta descobrir un misteri. És una novel·la sobre l'estat d'ànim. Hi ha alguns fils conductors de personatges que ni tan sols apareixen, com l'Arcadi, que és el fill bomber.

- El que diu que bomber és la professió de futur perquè tot acabarà cremant.

- El tema és complex, dur, i hi has de posar humor, hi has d'introduir la vida. Hi ha una remor de fons que és l'estat d'ànim. 

"Les tensions entre Junts i ERC? No m'interessa gens, no m'interpel·la. Que facin el que vulguin"
  
- També apareix el 15-M.

- És clar, perquè són les altres coses que et contextualitzen. Una novel·la no pot ser una doctrina, li has de donar elements de context. I el que és veritat és que del lloc on volíem sortir, jo encara vull sortir. D'Espanya encara en vull sortir. Ara, el que no es pot fer és no tenir-ho ben planificat. Jo també vull que el català romangui en el temps, no haver de patir per sentències judicials. Als altres tampoc els ha anat millor. Sabem què és Espanya. Tots tenim la imatge del rei de la Transició, els Villarejo... I al 15-M li ha passat el mateix. Van pactar amb Manuel Valls per poder governar Barcelona! I com ha acabat García Ferreras i la Sexta. 

- La novel·la dona alguna esperança?

- No ho sabria dir. El que intento és no donar esperances falses. Això ja ho hem fet massa. I no és la meva feina. Una novel·la no és un assaig, no aporta tesis. És literatura i el que fa és eixamplar les preguntes, modificar-les, fer-ne metàfora, al·legoria. Per això pot impactar tant. Perquè el llenguatge periodístic i d'opinió està molt desgastat. 
 

Francesc Serés: "Ara mateix ni segueixo l'actualitat". Foto: Adrià Costa


- Com ha viscut les tensions entre Junts i ERC?

- No m'interessa gens, però gens. Jo ja he fet el meu propi recorregut personal a través del llibre. No m'interpel·la gens. Que facin el que vulguin.  

- Què està preparant ara?

- Estic escrivint sobre temes llargs, treballo documentació sobre la història d'Europa. Tindrà més a veure amb la realitat internacional. Potser Ucraïna. 

- No serà una novel·la?

- Encara no sé exactament què serà. Però tinc la sensació que amb La mentida més bonica se m'acaba una època. 

- Com a en Carles i la Marina.

- Sí. Per mi, aquest llibre també té aquest sentit.   

- Ha estat un escriptor que ha exercit responsabilitats en l'administració. Va ser director de l'Institut Ramon Llull. N'està content del balanç?

- La direcció del Ramon Llull era un càrrec polític i com més aviat te n'adones, millor. El que va estar bé és que va durar poc. Entre escriure aquest llibre i continuar al Llull, era el moment d'escriure aquest llibre. 

- Té alguna percepció sobre com acabarà aquesta història?

- No. Fins que no es faci net. Fins que no es faci catarsi i algú digui: "Em vaig equivocar, o vaig mentir". Si no, l'empantanegament continuarà. Ara mateix ni segueixo l'actualitat.  

 

Participació