REPORTATGE

Com es va organitzar l'1-O a la Garrotxa?

Cinc anys després, NacióGarrotxa explica com es va teixir el referèndum a la comarca, des de l'estructura organitzativa fins a l'arribada de les urnes

Un centenar de persones van formar part de la xarxa ciutadana que va organitzar prèviament el referèndum a la Garrotxa | Martí Albesa
per Pau Masó, Olot, Catalunya | 1 d'octubre de 2022 a les 07:30 |
L’organització de l’1-O a la Garrotxa comença a ple estiu del 2017. Els primers contactes es donen entre finals de juliol i principis d’agost. “M’ho va demanar l’alcalde l’últim dijous de juliol, abans de la festa de Sant Jaume”. “De seguida vaig dir que sí. També m’ho va dir l’alcalde. Buscaven una persona jubilada que no la poguessin inhabilitar”, expliquen en Marc Puig i la Neus Arnau, responsables del referèndum a les Planes. A les mateixes dates en Josep Ferrés, en aquell moment president de l’ANC a Olot, també rep una trucada: “Em va trucar un càrrec comarcal del PDeCAT. Vaig anar a casa seva i em va demanar que m’encarregués de coordinar el referèndum a la ciutat”.


Paral·lelament a aquestes trucades ja s’estava configurant la xarxa organitzativa de la Garrotxa. L’estructura era semblant a unes eleccions convencionals. Hi va haver un coordinador comarcal i dos encarregats a cada poble (un coordinador i un responsable de l’administració). El coordinador comarcal era el lligam amb la Generalitat i qui s’encarregava de traslladar les informacions que arribaven de Barcelona, a més de resoldre incidències que li traslladaven els coordinadors locals, amb qui estava en contacte. Aquests coordinadors eren responsables al seu municipi (en algun cas van ser alcaldes) i estaven acompanyats de la figura del responsable de l’administració, qui havia de vetllar per al bon funcionament de la votació. A la Garrotxa hi va haver 21 coordinadors, un a cada poble. 
 
A Olot, l’estructura no va ser del tot la mateixa. Es van mantenir les figures que hi havia als pobles, però amb més dotació de personal. Es van crear dos equips: un de logístic i un de mobilització. El primer va ser el que va tenir més pes en l’organització. Estava format per cinc persones de perfil força jove que eren d’estreta confiança amb el coordinador local. L’equip logístic es reunia a un petit local situat a l’avinguda Onze de Setembre d’Olot. Un dels seus membres va ser l’Àlvar Borrell, a qui van contactar passades les Festes del Tura: “La nostra tasca era posar-nos en contacte amb els responsables de l’administració de cada col·legi i sortir a atendre qualsevol foc que pogués originar-se”. A Olot hi va haver 21 col·legis on anar a votar i a cada un hi havia un responsable de l’administració, a més de la figura del guaita que s’ocupava de vigilar l’entorn del local. Les seus de votació es van repartir en cinc districtes i hi va haver un total de 35 meses, cadascuna amb la seva urna, ordinador i cens. 

A més de l’equip logístic, a la capital de la Garrotxa també es va crear un equip de mobilització format per representants dels partits independentistes (Junts, ERC i CUP) i les entitats ciutadanes (Òmnium i ANC). Aquest equip es va formar per organitzar enganxades de cartells els dies abans del referèndum, ser un punt de referència públic per a mitjans i ciutadans i ajudar en qualsevol tasca que fes falta durant la jornada de votació. En aquest cas, les trobades i el seguiment del referèndum es va fer a l’antic local d’Òmnium al carrer Sant Pere Màrtir. Núria Torres, qui llavors era presidenta d’Òmnium a la Garrotxa, va ser qui va coordinar el grup: “Des del primer moment em vaig oferir a fer aquesta tasca i vaig posar el local a disposició de tothom en contra el que m’havia dit Òmnium. Vaig pensar que era molt important que hi hagués un lloc, amb unes persones de referència que estiguessin juntes, i que això ho sabés la premsa, els partits, les entitats i les meses”.
 

La Núria Torres, expresidenta d'Òmnium Garrotxa, i Josep Ferrés, coordinador del referèndum a Olot Foto: Martí Albesa


L’estructura organitzativa de la Garrotxa es va anar construint des de principis d’agost fins pocs dies abans del referèndum. Per una banda s’organitzava el funcionament de la votació, i per l’altre es cuinava l’arribada del material (urnes i paperetes). Mentre tothom estava de vacances, s’anaven produint reunions. Una de les primeres va ser a Girona, en un local de la Generalitat, sense mòbils i amb una cinquantena de coordinadors de pobles gironins. “A les reunions s’explicava com seria el cens, què fer en cas de sabotatge informàtic, etc. Hi havia una persona responsable que en tot moment assegurava que es votaria”, explica Marc Puig, coordinador a les Planes.

A mesura que els dies avançaven, les reunions es van anar situant a nivell més comarcal. A la Garrotxa, es van fer trobades amb coordinadors locals a Sant Jaume, Besalú o la Vall d’en Bas. Totes estaven liderades per la coordinadora comarcal i s’hi explicava el funcionament de la votació i possible entrebancs que es podien donar. "Vaig anar a una primera reunió conjunta a Can Trona. Eren quarts de nou del vespre d’un dia després de les Festes del Tura. Estàvem mig a les fosques i ens van fer deixar els mòbils a fora la sala. Allà ens van dir el paper que havia de fer cadascú, els entrebancs que podien sortir en la configuració de les meses, etc”, relata Neus Arnau, responsable de l’administració a les Planes d’Hostoles. 

El camí de les urnes


En aquestes reunions, però, en cap moment es va parlar de com arribarien les urnes. “Els responsables ens asseguraven que es votaria”, diu Puig. El que no sabien els coordinadors locals és que les urnes ja estaven a la Garrotxa. Van arribar quinze dies abans del referèndum: “Em va contactar una persona del partit a principis d’agost i em va preguntar si volia guardar les urnes durant uns dies. No m’ho vaig pensar”, diu en Joan, responsable de custodiar les més de cinquanta urnes de la Garrotxa. Li van arribar totes de cop, a través d’un transportista, amb qui s’havien comunicat feia uns dies i qui li havia enviat un SMS deu minuts abans de trobar-se. Les urnes venien d'un dels vuit magatzems principals que es van repartir a tot el país; els més propers a la comarca eren a Vic i Cadaqués.
 

En Marc i la Neus van ser el coordinador i la responsable de l'administració del referèndum a les Planes Foto: Pau Masó


L'entrega es va fer un dia tard al vespre i, segons explica en Joan, el transportista viatjava amb una furgoneta blanca sense cap mena de distintiu i feia cara d’haver estat tot el dia repartint. Van trobar-se allà on havien quedat: a Santa Pau. Aquest va ser el poble que va guardar les urnes de la Garrotxa. Va ser a un magatzem allunyat de la vila, on s’hi guardaven vehicles i materials i eines per a la construcció. Dins el magatzem, hi havia un altra magatzem més petit que es podia tancar amb cadenat. En Joan va fer entrar la furgoneta del transportista a dins i allà van descarregar tres caixes. “El propietari del magatzem era família meva. Vaig procurar que la persona a qui li demanava el favor no em pogués dir que no. Que les urnes estaven allà només ho sabíem nosaltres dos i una altra persona”, diu en Joan. 

Un cop les urnes van arribar a la Garrotxa era qüestió de distribuir-les. En Joan va demanar ajuda a dues persones més de confiança, amb qui es van repartir la comarca. Ell va anar a la zona de la Vall d’en Bas, les Planes d’Hostoles i Sant Feliu, un altre va ocupar-se d’Olot i una tercera persona va repartir les urnes per la Vall del Llierca. Del magatzem de Santa Pau les urnes van anar directament als domicilis de les persones encarregades de custodiar les urnes fins al diumenge 1 d’octubre. Les entregues es van fer uns tres dies abans del referèndum. “Una persona em va trucar i em va dir si podia guardar dues urnes que havia de portar el dia de la votació a l’escola del Pla de Dalt i l’Institut Garrotxa. Va ser tres dies abans del referèndum i les vaig guardar al maleter del cotxe”, explica Dani Planàs, un veí d’Olot.

Qui també les va guardar al cotxe va ser en Saül, coordinador de l’1-O a Castellfollit: “Quan faltaven tres dies, un company em truca i em diu que tenia les urnes. Vam quedar, me les va donar i les vaig guardar al maleter del cotxe”. En el cas d’Olot, en Josep explica que ell ja havia previst un magatzem a la ciutat per a les urnes, però va rebre una trucada que li va dir: “allò que esperes, ja ho tinc jo”. Això li va permetre desentendre’s de les urnes i més tard va acabar rebent les acreditacions i el cens per votar. En moltes ocasions, es parlava amb llenguatge clau i les urnes van passar a dir-se “cassola”, “paella“, “bombona de butà” o “equip de so”. 
 

En Dani i l'Àlvar davant un dels col·legis electorals de l'1-O a Olot Foto: Martí Albesa


Pel que fa a les paperetes, el cens o les actes, també es van anar repartint la mateix setmana del referèndum. “Un dia em van dir que tenia mitja hora per pujar a Olot. Em van donar les acreditacions i els papers per fer l’informe dels resultats electorals”, explica en Marc. “Vam quedar a una associació d’Olot presencialment. Ens vam trobar allà i en Josep ens va explicar que érem l’equip de logística. Aquell dia ja ens van donar actes i documents que vaig guardar a una motxilla a casa”, recorda l’Àlvar. En el cas del cens d’Olot, va arribar hores abans que obrissin els col·legis electorals: “Va arribar a tres quarts d’onze de la nit del dissabte. Vaig començar a rebre correus, tot i que ja sabia que hi hauria cens universal. Vam imprimir el cens i vam organitzar els sobres que havíem de donar als responsables de l’administració, amb qui havíem quedat a les set del matí”. 

I és que mentre els ciutadans començaven a ocupar els col·legis, a Olot es convocava una reunió d’urgència dissabte a mitja tarda. “Es va celebrar a una sala annexa de l’Ajuntament. Ens van fer deixar els cotxes a baix el pàrquing”, explica en Marc. En aquella reunió la coordinadora comarcal va informar a tots els coordinadors que el cens passaria a ser universal. Totes les eines ja estaven sobre la taula. Aquella trobada va ser l’última. Quedaven hores. La xarxa organitzativa havia funcionat. Les urnes dormien a llars desconegudes, les paperetes estaven a punt i als col·legis ja hi havia gent. L’espera es començava a consumir i la ciutadania començava a agafar el relleu a la xarxa subterrània del referèndum. Era dissabte a la nit. L’1 d’octubre ja era aquí. El que s’havia fet ja era història, el que vindria, també. 

 

Participació