entrevista

Eduard Carrera: «Ens estem tancant a casa i desocupem els carrers»

Parlem amb un dels tècnics comunitaris del Consorci d'Acció Social de la Garrotxa amb motiu de la tercera edició del Mercat de Conversa d'Olot

per Pau Masó, Olot, Catalunya | 7 de juny de 2022 a les 20:00 |
Eduard Carrera és tècnic comunitari al Consorci d'Acció Social des de fa més d'una dècada | Martí Albesa

Mirar-nos els ulls. Dir “bon dia”. Seure a parlar. Conèixer algú nou. Saludar-nos. Són hàbits que la rutina, el ritme frenètic amb què vivim, la covid o també les noves tecnologies ens estan fent perdre. La conversa també està en perill d’extinció en una societat que, encara que per defecte sigui social, cada vegada tendeix més a l’aïllament. Per aquesta raó, a Olot el Consorci d’Acció Social de la Garrotxa ja fa tres anys que organitza un mercat on s’intercanvia conversa. Com si fossin fruites i verdures, les paraules es converteixen en la mercaderia d’aquest mercat que se celebra aquests dies a la ciutat i vol fer florir la convivència tornant a treure les cadires al carrer. 

Precisament, asseguts amb dues cadires i parant la fresca al mig del mercat dels dilluns d’Olot hem quedat amb el tècnic comunitari del Consorci, Eduard Carrera per parlar sobre el Mercat de la Conversa que aquest 2022 arriba a la tercera edició amb més reptes que mai. 


- Per què ja no conversem tant?

- No és una cosa que hàgim perdut, però ara està molt més invisibilitzada. Ara és més fàcil tancar-te a casa i és més còmode posar-te a mirar Netflix. En canvi, hem perdut aquest hàbit de sortir a fora a parlar amb els nostres veïns. Ara hi ha més desconeixement, abans era més senzill conèixer la gent: sorties i saludaves, i tothom sabia de quina casa eres. Ara amb tanta diversitat i immediatesa fa que sigui més difícil conèixer l’altre. No és que ho hàgim perdut, sinó que ara és més complex conèixer la gent i poder conversar. 


- D’aquí neix la necessitat de crear el Mercat de Conversa?

- Poder-te trobar, mirar els ulls i conèixer l’altre és una cosa que, ara, si no provoques, és molt difícil que passi perquè tothom té altres coses a fer. Hem de tornar a posar al centre aquest trobar-se com a punt de partida. 


- Això ja ho detecteu abans de la pandèmia

- El primer mercat es va fer el 2017. Treballo als barris i entro a casa les persones i em sorprenia molt quan fèiem reunions i la gent deia “tornarem a ser els de sempre”. Per altra banda, també deien que no coneixien qui vivia al seu bloc de pisos. Però quan ens trobàvem, érem quinze o vint. Era una sorpresa veure que creant espais de trobada la gent no només es trobava, sinó que començava a conèixer a l’altre. Des del 2009 hem fet 300 o 400 reunions i a totes em sorprenia que la gent no es conegués i sospités que l’altre no vindria, però a l’hora de la veritat passava tot el contrari: no es coneixien, però la gent venia a reunions i s’interessava pel seu espai. 
 

Imatge de la conversa amb Eduard Carrera al mercat d'Olot Foto: Martí Albesa


- Per què la gent no ho feia per si mateixa i havies de generar un espai de trobada?

- Crec que és alguna cosa innata. Per una banda, ens és molt difícil fer-ho perquè posem moltes pantalles abans de trobar-nos amb l’altre. Quan entra un veí al nostre bloc, posem tot de barreres per no acostar-nos: perquè és divers, perquè ve d’una altra ciutat, perquè té família i jo estic sol... anem posant barreres que ens fan posar distància. Veig que hem perdut aquesta reflexió de “necessito estar cara a cara amb l’altra persona” o veure-li els ulls per poder parlar amb ella. Ara ens tanquem a casa i, en tot cas, l’altre té l’obligació de saludar-me perquè és algú nou. 

- De fet, les noves tecnologies han fet que ja no necessitem un cara a cara, per poder-nos trobar

- És una cosa artificial. Generem una relació fictícia que està als núvols o a les xarxes, però hem perdut aquesta presència i aquest acte natural de la trobada, de l’encontre. Ara puc estar amb algú que està a Austràlia i que la conversa sigui molt interessant, però falta aquest punt de trobada. Les pantalles generen moltes fronteres i molta distància. Una cosa és fer-les servir amb gent que ja coneixes, però l’altra és fer-les servir com a substitut de l’espai de trobada. 
 

Eduard Carrera és economista de professió. Foto: Martí Albesa


- Més enllà de les pantalles i les xarxes socials, com ha afectat la covid?

- S’ha cronificat l’aïllament. La covid també ha fet que molta gent s’arreplegui cap a endintre, que es tanqui, i que hagin tancat aquestes finestres que tenien mig obertes. I a més a més, no hi hem reflexionat. Perquè quan parlem de pobresa i habitatge tenim molt clar que tenim problemàtiques cronificades i les entenem, però, en canvi, en l’àmbit relacional no hi ha cap reflexió sobre què ens està passant i com ens estem allunyant cada vegada més. Ara ens estem tancant a casa, tornem a ocupar el sofà i desocupem els carrers i els espais públics. 

- Ja que heu entrat a tantes cases, creieu que Olot té ingredients de poble?

- En té perquè encara hi ha veïns que surten al carrer i els veus als bancs parlant i conversant. Encara es manté aquella essència de conèixer l’altre. Hi ha persones que fan de connexió i encara es manté aquest simbolisme de la relació. Però sí que és veritat que al mateix temps s’està perdent. Estan tancant aquelles botigues que qui les regentava coneixia tot el barri, i, en canvi, obren botigues de grans cadenes que aquesta figura passa desapercebuda. No estem en perill, però cada vegada es produeix un tancament més gran. 

- A l’espai urbà també estem perdent espais de conversa?

- Crec que sí i cada vegada s’està accelerant més. Tots aquells espais oberts on podien passar coses, s’han anat replegant: ara és molt difícil veure nens jugant a la plaça i se’ls hi ha de fer una pista esportiva als afores, també hem perdut aquella botiga on la botiguera sortia a fora i conversava amb els veïns, tenim aquells bancs on abans ens hi assèiem i ara ens fa més mandra. A les ciutats hem anat perdent els espais de trobada amb la diversitat. Abans estàvem molta estona xerrant amb la botiguera, però ara sembla que si m’espero un minut perquè la de davant parla massa, ja perdo el temps. Sense voler estem generant comerços que despatxen amb rapidesa i, en canvi, hem perdut l’espera en la qual parlàvem cinc minuts amb el del costat i ens permetia conèixer una altra realitat. Hem perdut aquesta riquesa de conèixer altres persones, mirar-les als ulls, saber qui són o que fan, i saber què necessiten. 

"Hem passat a pagar per poder conversar"

- Quins creu que són aquells espais essencials per a les converses?

- Precisament el mercat és un espai on això passa. Hi ha gent i això provoca converses improbables que no hem planificat. Crec que també els barris on hi ha bancs o mainada jugant són espais on encara es manté aquesta essència. Però hi ha un altre espai que també és un perill: les terrasses de les cafeteries. Hem passat a pagar per poder conversar. Ara anem a fer un cafè amb qui volem i llavors amb el de la taula del costat ja no hi xerrem.

- A les discoteques també paguem una entrada per trobar-nos amb gent. Necessitem consumir per generar conversa? 

- Crec que és aquesta societat del consum que ens determina que per relacionar-nos hem de pagar o per trobar-te amb l’altre has de fer alguna cosa, quan abans per trobar-te amb l’altre no havies de fer res, només sortir al carrer. Ara per trobar-te amb l’altre has de tenir Instagram, has de fer-te Twitter, has de pagar un cafè... Hem complicat les relacions i hem deixat aquesta simplicitat de l’espontaneïtat, de generar espais perquè passin coses. Tot el que fem per relacionar-nos volta en funció del consum. Hem perdut aquell àmbit de crear el que volem, trobar-nos i organitzar un campionat de futbol o fer manualitats, etc. Amb els processos artificials que hem generat, perdem espais de decisió col·lectiva. 
 

Eduard Carrera, tècnic comunitari al Consorci d'Acció Social de la Garrotxa. Foto: Martí Albesa


- Quin diria que és l’estat de salut de la convivència a Olot?

- Crec que la convivència és molt bona, però hi ha dos perills: aparentment pot ser bona perquè la gent està tan tancada que no té temps de conviure i, per tant, quan convisquin no sabem que passarà; i per l’altra banda, a Olot encara es manté el valor de trobar-te amb l’altre i conversar-hi. Aquí encara tenim un context que predisposa que la gent es pugui trobar i conversar, però també comencem a veure que estem excessivament tancats i quan algú obre la porta surten resistències perquè com que no el coneixem comencem a pensar que, segurament, no és com nosaltres. 

- Som tancats els garrotxins?

- Crec que hi ha la casuística que la Garrotxa havia estat una comarca molt tancada. És una comarca tancada en el sentit metafòric, però aquest tancament li dona una riquesa: encara es conserva la necessitat de trobar l’altre. Per una banda, hi ha hagut aquesta experiència de tancament, però aquesta experiència de tancament li ha generat una riquesa de sentir la necessitat d’obrir-se o d’acollir.

"Quan jo no tinc l’hàbit de trobar-me amb la diversitat, la diversitat em fa por"

- També cada vegada escoltem menys? Només escoltem allò que ens agrada i tenim dificultat a respondre allò que no esperem

- Al perdre l’hàbit de conversar, hem perdut l’hàbit d’escoltar altres punts de vista. Quan jo no tinc l’hàbit de trobar-me amb la diversitat, la diversitat em fa por. Llavors penso que la diversitat sóc jo. La conversa trencava amb el dinamisme de veure sempre allò que vols veure o escoltar allò que vols sentir. La conversa et portava a posar-te a tu mateix en qüestió perquè escoltaves altres realitats. 

- Què hem de fer per intentar mantenir vives les converses?

- És el repte més senzill del segle XXI. Només sortint al carrer, saludant, o donar-te temps per parlar amb les persones ja donem respost a aquest repte. És el simple fet de practicar la conversa, sortir a fora, agafar les cadires, recuperar els carrers i parar la fresca. Hem de deixar enrere la por. Mai he trobat dues persones conversant que tinguessin fronteres entre elles. Sempre he descobert que quan la gent s’ha assegut a seure, s’ha mirat als ulls i ha parlat, ha descobert coses de l’altre. 

 

Participació